[Col·laboració de la Berta Llorens i Dichós]
I l’última fulla de la figuera que se’n va anar amb tu va caure, i amb aquesta vas marxar lluny, avi. La imponent figuera de la sínia. Aquella que, enmig d’una tarda calorosa d’estiu, tenyia i cobria les figues madures que descansaven als seus peus d’una tènue negror. I potser moltes vegades hi havies buscat refugi o havies agraït que te’n proporcionés. Segur que recordes aquella brisa que s’escolava entre les seves arrodonides fulles i la dolçor de les seves figues que t’embolcallaven el nas. I així, restant immòbil sota les seves branques, veies com la brisa empenyia la tarda i poc a poc acariciava els últims rajos de sol, fins a fondre’s amb la fosca nit.
Ja fa tres anys que te’n vas anar, avi. I, amb tu, la figuera també. És per aquesta raó que avui torno a escriure.
El meu avi, Emili Llorens Chércoles, va morir el 17 de maig del 2018 en un llit d’hospital enmig d’una lluita contra un càncer de pulmó inesperat. El seu últim desig fou que l’enterressin amb una fotografia. No una qualsevol. Darrera d’aquesta s’amagava i s’amaga una lluita a la qual, com ell, moltes d’altres persones segueixen fent front: la recerca i recuperació de totes aquelles que van donar la vida en la lluita contra el feixisme i en la defensa de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble entre 1936 i 1939.
El seu pare, Emili Llorens Salvat, es va allistar a les milícies republicanes després de l’alçament contra el govern de la República i fou enviat al Front del Segre al sector de Vallfogona. Entre les poques coses que encara avui dia conservem d’ell es troba una llibreta on escrivia de forma regular. En aquesta vam trobar un esborrany, escrit fa vuitanta-dos anys, en què comunicava la seva decisió:
Apreciats companys, salut.
El motiu d’adreçar-vos aquestes quantes ratlles és per haver-me d’allunyar de vosaltres. Dins d’aquest paper hi ha impreses aquestes quantes ratlles en prova d’amistat que us professo amb tot el cor.
Companys, us faig saber que me’n vaig a la guerra, a la què he estat cridat a files per a complir el meu deure amb la nostra pàtria Espanya. Per treure aquests mercenaris que deshonren la nostra terra estimada i als nostres éssers estimats.
Companys, jo per lluny que sigui sempre estaré al vostre costat en defensa dels nostres ideals. Sols us prego als que us heu quedat aquí que no deshonreu mai i treballeu per la defensa dels nostres ideals, sempre endavant, però abans de fer una cosa o manar-la primer estudieu-la bé.
Us saluda aquest vostre company, que és ara i sempre, i rebeu una forta estreta d’aquest que és:
Emili Llorens Salvat
Transcripció d’un esborrany que tenia escrit el meu besavi a la seva llibreta
Com és lògic, per tal de validar la pèrdua de la vida, el propòsit de la mort ha d’oferir a la persona un valor superior a tot allò que li pot aportar seguir vivint. El meu besavi, així doncs, creia i assumia que la llibertat, els ideals que defensava i compartia amb els seus, la voluntat d’un poble i el desig de poder llegar una terra on poguessin florir aquests valors eren motius més que suficients per abandonar els seus éssers més estimats. Es negava a resignar-se i a sotmetre’s a la tirania dels que s’havien alçat. Així doncs, ell era plenament coneixedor que s’embarcava en una lluita que de ben segur acabaria saldada amb la seva mort. Però s’estimava més morir en la lluita contra l’opressió que no pas viure sense llibertat.
Ara potser tot això ens resultaria estrany o impensable, pel fet que actualment la nostra societat es mostra contrària al fet que es sacrifiquin satisfaccions presents per aconseguir objectius llunyans. I, consegüentment, també potser ens oposem a un retard de la gratificació en el moment present amb el fi d’aconseguir majors beneficis en un futur. Al mateix temps, ens trobem immersos en el qüestionament del valor que adquireix el sacrifici de les satisfaccions individuals a favor del benestar d’un col·lectiu o d’una causa: hem perdut el sentiment de col·lectivitat.
I qui venç la por? De ben segur que, pel meu besavi, prendre tal decisió no va ser fàcil: abandonar la seva dona i amb ella el fill que esperaven.
La por: el pitjor dels enemics. Ens suposa un gran esforç tirar endavant. Segurament, molts de nosaltres optem per restar immòbils, descansant sobre allò conegut. Allò que ens proporciona seguretat; acontentar-nos. Sí, és temptador. Temem i conseqüentment evitem enfrontar-nos a allò desconegut; l’incert. Perquè si el pas endavant, en uns inicis no ens pot semblar arriscat, els elements que s’hi perfilen un cop fet, ens ho poden semblar. Només allò que és vell, és a dir, comprovat, ens pot semblar segur. Cada pas nou pot suposar una caiguda o el risc. És potser per això que temem ser lliures, la llibertat? I podríem anar més lluny: som realment lliures actualment?
En la nostra història moderna la lluita s’ha focalitzat contra formes velles d’autoritat i coerció. Ens sentim orgullosos dels avenços aconseguits en matèria d’alliberació externa. I potser, encegats per aquests, ignorem el paper que desenvolupen aquelles autoritats anònimes: l’opinió pública i el sentit comú. Possiblement, fruit de la predisposició a identificar-nos amb allò que volem ser o projectar en els altres. I amb el temor inherent en cadascun de nosaltres d’esdevenir diferents.
Així doncs, enlluernats pels assoliments en termes de llibertat externa, deixem en la penombra les coercions, imperatius i temors interns. Fet que pot arribar a minvar les victòries que la llibertat ha adquirit en la lluita contra els seus enemics tradicionals. Moltes vegades caiem en l’error de creure que cal lluitar únicament per l’assoliment d’un major grau de llibertat de la qual hem aconseguit en el transcurs de la nostra història moderna, i en la seva defensa davant d’aquells que ens la neguen. L’error recau en la unidireccionalitat de la lluita: no només ens hem de centrar a conservar i eixamplar aquestes llibertats tradicionals, sinó que hem d’assolir i cultivar també la nostra llibertat interna.
La decisió que va prendre el meu besavi finalment va quedar saldada l’11 de novembre del 1938. I dies després, arribava a mans de la meva besàvia, Florencia Chércoles Bernardo, una carta en la qual es notificava la mort del seu marit. L’única pertinença que va poder recuperar d’ell va ser la seva cartera, a on dins hi duia plegada de forma meticulosa una fotografia. La fotografia de la qual parlava en uns inicis. En aquesta, hi apareixia la meva besàvia que duia en braços el meu avi, amb una dedicatòria a la part inferior; A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo. I a la part posterior, una altra dedicatòria -aquesta vegada del meu besavi- ; La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona.
La por, de la qual parlàvem abans, esdevé un element inherent també en la mort. Podem sentir por al traspàs, al dolor o el patiment que ens pot infligir. Però aquesta esdevé una por diferent a la de la mort de la qual parlo. Tenim por a perdre allò que és té: la por de perdre el meu cos, de marxar lluny dels que estimo, de causar dolor als que abandono, i la por a ser oblidat: d’ésser perdut.
I així doncs, la mort que ja voleiava arran de terra, va decidir descansar i endur-se’l. I amb ell en certa manera també els records i part del cor d’aquells que l’havien estimat. Val a dir, que la mort esdevé un aspecte fonamental de la vida, hem d’entendre que sense mort no hi ha vida i a la inversa. Però què passa quan se’ns nega el dol: plorar i poder realitzar el ritual funerari pertinent? S’enterra la persona metafòricament. Tristament oblidada. Enterrada sota terra. Amuntegada amb d’altres cossos, potser companys de trinxera o amb totals desconeguts.
L’existència clandestina de la mort, és un fet molt comú i estès entre la nostra societat actual. Altre cop la por, la incertesa, la nostàlgia i el temor a deixar entrar la tristor. Però què passa quan aquesta esdevé imposada, obligada i silenciada? Els elements reprimits no deixen d’existir pel fer d’haver estat eliminats de la vista. Es mantenen vius malgrat la repressió obligada. Tot i que al ser reprimits: en primer lloc per la incapacitat de plorar un cos, en segon lloc, per l’instint de supervivència que et fa pensar en no només la teva pròpia sinó la del teu fill, i per últim la repressió exercida des del règim i des de la pròpia opinió pública, fa que esdevinguin estèrils.
El dol negat. La negativa, l’obligació d’ignorar, la ràbia, la ira, el càstig i la repressió: el silenci que emet la por quan se’t clava ben endins. I en aquí, és quan m’endinso en exposar què va simbolitzar pel meu avi el fet de ser enterrat amb aquesta fotografia.
El meu avi, va néixer el 8 d’abril del 1938, set mesos després, moria el seu pare al front. Va tenir la sort o la desgràcia de poder conèixer el seu pare en un dels permisos que se li va concedir per visitar la família. Desprès de la seva mort en combat, la seva existència va quedar reduïda a una mera remor que de tant en tant sorgia del passat i era instantàniament retornada. La meva besàvia es va tornar a casar.
En primer lloc, hem de considerar el fet que el ritual es pot entendre com un dels mecanismes a través del qual té lloc l’apropiació de l’experiència col·lectiva. Els rituals delimiten les pràctiques socials i ens permeten experimentar, amb un major grau de nitidesa, allò que es viu quotidianament. Realitzar-ne, permet expressar i modelar les contradiccions socials, assignar rols i condicionar conductes. En el ritual, també es desenvolupa la memòria històrica dels grups socials de manera sintètica, és a dir, es relacionen els individus amb el seu grup i el grup amb els seus integrants. Així doncs, el ritual esdevé un dels mecanismes a partir dels quals es dona l’apropiació de l’experiència col·lectiva. L’antropòleg A.Van Gennep defineix els rituals de pas com un patró cerimonial que acompanya el canvi d’una situació a una altre d’un persona o grup, ja sigui en el món social o en el sobrenatural. Aquest passatge està mediat per un conjunt de processos rituals, que esdevenen formes simbòliques que s’encarreguen de reordenar les persones dins el conjunt de la societat. A.Van Gennep desglossa aquests rituals en tres fases: separació, transició i incorporació.
En segon lloc, entenent les persones com elements que es troben integrats dins una societat, el jurista A. Supiot exposa que en la conversió de l’ésser humà en ‘homo juridicus’, es genera el dret que ens inscriu en una societat. És a dir, ens convertíem en subjectes vinculats a la societat a través d’aquest ordre simbòlic que ens inscriu i ens dota de significat les nostres vides. Així doncs, el dret esdevé un dispositiu a partir del qual ens vinculen amb la societat. A la vegada que ens convertim en persones lliures i al mateix temps lligades. D’aquesta manera, el dret entès com a llenguatge, és una manera de crear raó, d’inscriure’s en una societat. Si se’ns nega el llenguatge, se’ns nega el dret, i és l’Estat l’únic que té les facultats per decidir si suspendre o no les garanties judicials.
I què se’n sap de tot allò, és a dir, de tota persona que en queda exclosa? Hem de ser conscients, que en el precís instant que definim la pertinença a una comunitat, pressuposa l’exclusió de tot allò que no pot ser representat sota aquesta idea: aquesta, es concep com a “nua vida” segons el filòsof G. Agamben. Es tracta d’una vida que es troba a mig camí entre allò humà i allò no humà, inclosa únicament per exclusió, és a dir, exceptuada de l’existència política -ja que la política es troba associada a la idea d’humanitat-. Així doncs, dotar de dret als éssers humans permet sacralitzar les seves vides.
Aquella vida que se li nega la possibilitat de ser part de la societat, en aquest cas en el ritual d’un enterrament. És a dir, la negació de realitzar el dol de la manera més socialment normalitzada i de tancar el cercle del dol, pot suposar que les persones afectades no puguin trobar aquest “ordenament social”.
Aquesta negació de la qual parlo és pròpia dels sistemes totalitaris: la d’impedir el ritual de l’enterament a l’oposició política, constitueix una altra de les múltiples formes que adquireix la repressió. D’aquesta manera, els cossos són ignorats, no existeixen, es dessacralitzen i se’ls hi nega la possibilitat als éssers estimats d’aquest a reordenar la seves vides desprès de la mort d’aquest. És a dir, se’ls nega la possibilitat de realitzar el ritual de pas pertinent per recuperar l’equilibri en les seves vides, superar-ho i tirar endavant. I a la vegada se’ls exclou de la comunitat i és concep com a “nua vida”.
L’única carta que havia enviat des del front el meu besavi, que encara avui dia conservem, fa referència clarament a això tractat amb anterioritat. Aquesta fou enviada a la meva besàvia -la seva dona- el 21 de maig del 1938, cinc mesos abans de que moris al front. En un dels fragments que hem aconseguit transcriure, diu així:
[…] Això és una cadena que el món ho porta, avui ella, demà nosaltres, qui sap. I si jo mateix, en el “puesto” que sóc em “pegan” un “tiro” i em maten, pues mira, un forat al terra i ja està enterrat. Això sí que és trist perquè aquell ésser també té qui l’estima. I en canvi ningú en sap res més “ni siquiera” en el punt que està enterrat aquell home ha deixat muller i fill, i no en sabran res més. Però el que es mora en un llit, “almenus” els éssers que l’estimen el ploren i li donen sepultura, i saben a on està encara que és igual perquè una vegada una persona morta, que la posin a on vulguin, que morta està. Però les famílies queden més reconfortades […].
En aquest fragment, en el context i l’entorn en què està escrit, esdevé normal la naturalització de la mort. Com he dit abans, el meu besavi, allistant-se al front, era conscient dels riscos que això comportava, i els assumia. Al mateix temps, el meu besavi parla de la necessitat i la importància que adquireix el fet de que les famílies tinguin la possibilitat de realitzar el ritual funerari pertinent del mort per aconseguir aquest reordenament social. Associat a la importància que pren les restes mortuòries del difunt en el ritual funerari i de pas, no tant pel difunt sinó pels éssers estimats d’aquest.
El dolor que va infligir aquest fet perdura dins aquells que l’han estimat o no se’ls ha concedit la possibilitat de fer-ho. I és en aquest punt a on adquireix una gran importància la distància generacional amb els fets: en la recerca d’aquestes arrels perdudes. Específicament, són les terceres generacions les que remenen en el passat històric familiar. Aquest fet es deu al fet que les primeres generacions, aquelles que han patit els fets o que han sigut testimonis de primera mà, es troben commocionades i davant de l’excepcionalitat del moment històric, amb la derrota militar de les forces republicanes espanyoles i la posterior constitució d’un règim polític autoritari i dictatorial, es veuen forçades a enterrar els fets o tot allò que hi tingui relació. Se’n diu supervivència. Són conscients que no poden quedar-se anclats en el passat: que cal tirar endavant. Per altra banda, les segones generacions, tot i mostrar interès, no furguen en el passat familiar de la mateixa manera que les terceres, per por a ferir a les primeres.
La recuperació d’aquest passat aporta certa serenor a les persones. En el cas del meu avi, el fet de morir sense saber a on descansen les restes mortals del seu pare mort al Front del Segre, l’ha fet aferrar-se al simbolisme de la fotografia que duia el seu pare a la cartera -l’única pertinença que van rebre d’ell un cop mort-. I amb la qual va voler ser enterrat fa tres anys com a mostra d’un dels seus desitjos frustrats abans de morir: el de poder enterrar el seu pare amb la seva mare i tancar el cercle.
El simbolisme de la fotografia es va transmetre en el temps, el meu besavi en la carta que esmento, ja en feia referència:
[…] Dona meva, el retratu sempre el tinc a les mans. No paro de donar-li petons. I em miro el nostre fillet, amb la boqueta una mica oberta que té i els ullets com també sa mare, tota estarrufada com està aguantant el nen. Veritat que estaves estarrufada, pues jo també ho estic. Al veure a la meva xata i el meu xatet junts, els dos amb el retratu. Amb el retratu dels dos éssers que jo donaria la meva vida. És la única cosa que jo més estimo d’aquest món. […]
I es que no és simplement un “retratu” és allò que li donava força, que el feia recordar el perquè d’aquella lluita. L’esperaven a casa, i encara l’esperem. El meu avi, va voler ser enterrat amb aquesta fotografia a la butxaca que li quedava a l’alçada del cor, perquè es negava a renunciar i assumir que la seva lluita havia acabat.
Vull creure que traient a la llum la història familiar de casa meva no només estic promovent la reflexió en d’altres i reivindicant des d’una òptica personal. Sinó que puc incitar a cerca les ferides familiars. A reobrir-les si cal. Van ser cosides sapastrement, arraconades, i tancades amb pany i clau. I no, no són coses del passat que mereixen quedar-se enrere. I no, no són insignificants, ni batalletes de vells. És la nostra història, cal que ens en fem responsables. Recau en les nostres mans rellevar les velles generacions en aquesta batalla. Perquè no hi ha res més trist que marxin aquells que estimes sense que hagin pogut complir el seu últim anhel. En el cas concret del meu avi, recuperar les restes mortals del seu pare, i enterrar-les a prop d’aquells que l’han estimat a la seva terra natal. La fotografia que reposarà eternament a la butxaca esquerra del meu avi és la viva imatge del dolor que infligeix l’oblit per decret
I, avi, recordes la figuera? La capçada eren els poders fàctics i la repressió institucionalitzada, que havia penetrat també en el si de la societat; actuant com a prolongacions d’aquests. Les figues que sustentava eren les velles generacions que convivien també amb les noves. I recordes l’ombra? Aquella que ens cobria del sol i ens endolcia l’olfacte? Potser no ens protegia pas i no era tan dolça. L’ombra fosca era la repressió i la por infligit al llarg dels anys sobre tota la societat espanyola. D’entre les fulles arrodonides, s’hi escapaven petites escletxes de llum, recordes? Eren ni més ni menys que la lluita interna i externa: la clandestina de les primeres generacions, que no ho havien pas oblidat i la de les futures, que lluitaven aferrissadament.
Restar immòbils sota la figuera, era enganyosament agradable, sí. Però no podíem restar eternament sota les seves branques, sotmesos a la agradable brisa que feia voleiar fulles passades i velles que destorbaven; perquè clar, seguint la seva lògica, era important que malgrat que la figuera seguís sent la mateixa, els fruits nous nasquessin i visquessin lluny i desconeixedors de les velles.
[…] Dóna molts records als nostres pares i una forta abraçada com també als nostres germans i tios, i a Luisa.
I tu els reps del teu espòs i un milió de petons pel nostre fillet. El teu espòs que molt t’estima hasta la mort tens per sempre. T’estima:
Emili Llorens Salvat
En campanya el 21-5-38
T’estimem, i seguim i seguirem lluitant per tu, avi.
Berta Llorens i Dichós. Abril del 2021
demos-gratia 