El boicot a les eleccions del 155

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’Estat espanyol s’ha concretat, entre moltes altres mesures, en unes futures eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel President del Gobierno. Aquesta possibilitat ha generat incertesa en l’independentisme pel possible conflicte de legitimitats entre un Govern independentista paral·lel a un Parlament unionista.

El que sembla que no sap si fer l’independentisme és si presentar-se a aquestes eleccions. Evidentment, després d’una DUI, l’independentisme no podria reconèixer aquesta convocatòria. Però la por que un 30-40% de la població catalana la reconegués és real i podria comportar regalar el Parlament a una majoria unionista. I el Govern no es pot permetre aquest regal mentre es construeix un relat de legitimitat pròpia, amb unes institucions independents que s’hauran de protegir, fins i tot potser amb càrrecs a l’exili i amb un poder legislatiu que potser s’ha d’entregar a l’Assemblea de càrrecs electes.

I d’aquesta por surten propostes que podrien portar a la derrota. Entre elles, la convocatòria d’unes eleccions constituents contràries a la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, votada pel Parlament, i que preveu un procés constituent participatiu previ a aquestes eleccions. Aquesta opció, plantejada per determinats cercles, i que pretendria que la convocatòria “inevitable” fos controlada per les pròpies institucions catalanes, portaria a la derrota perquè renunciaria a fer efectiva la DUI (i a veure quin èxit té). A més, aquesta proposta divideix i provocaria la confrontació entre partits i organitzacions independentistes.

Però si l’independentisme no ha de reconèixer la convocatòria electoral efectuada pel Gobierno i alhora es pot trobar, hipotèticament, amb un perill real per la coherència del relat constitutiu de l’Estat, quina opció li queda? Una opció arriscada, però que és possible, més enllà de sigles i que busqui únicament el boicot. Un boicot que en cap cas es pot permetre l’abstenció.

En primer lloc, caldria presentar-se i disputar la majoria absoluta del Parlament. I la forma seria una llista unitària civil, aquella proposta que es va aparcar pel 27S i que tenia cert consens en l’independentisme. Així s’aconseguiria defugir interessos partidistes, sigles i quotes de poder, i tindria sentit tenint en compte l’objectiu.

D’aquesta manera, en segon lloc, caldria aconseguir la majoria d’escons per no deixar que es constitueixi el Parlament. És a dir, aquesta llista, s’hauria de presentar, i guanyar, perquè aquestes eleccions fossin completament fallides. I és que malgrat que el Reglament del Parlament no es planteja que sigui possible que no compareguin més de la meitat dels membres, l’article 89 preveu que “Per a poder adoptar acords vàlidament, el Parlament s’ha de trobar reunit segons el que estableix el Reglament, i amb l’assistència de la majoria absoluta dels seus membres”. Això vol dir que no es podria acordar ni tan sols la constitució de la Mesa que iniciaria la legislatura. El Parlament no arribaria a existir si mantingués 68 o més cadires buides.

En definitiva, l’independentisme faria bé de centrar-se en fer una DUI que sigui efectiva i, només en cas que sigui necessari, s’hauria de presentar sense sigles en les eleccions del 155 per assegurar la victòria per boicotejar-les.

La suspensió que demostra que el Dret va per darrera de la realitat

Article 4.4 de la Llei del Referèndum d’AutodeterminacióSi en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya. A aquest efecte, el Parlament de Catalunya, dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent.

I resulta que ni Sindicatura Electoral, ni efectuació de la declaració formal de la independència de Catalunya, ni inici del procés constituent. Però una concreció d’efectes: cap.

Ahir, dia 10 d’octubre, el President Puigdemont va assumir els resultats del Referèndum per tal d’aplicar el que diu aquest article transcrit, però va proposar la suspensió dels seus efectes per part del Parlament. En conseqüència, a la pràctica, va incomplir el mandat de la Llei del Referèndum i el caràcter vinculant que aquesta preveia. I dic “incomplir” perquè només podria suspendre’n els efectes el Parlament i aquesta suspensió no ha arribat, ja que ni es va votar ni es pot preveure que es pugui celebrar un Ple que ho permeti.

Per dir-ho d’una altra forma, ahir Puigdemont no va reconèixer la sobirania del Parlament ni el dret a l’autodeterminació d’aquest poble. Aquest dret pressuposa l’establiment lliure de la nostra condició política, des del poble i pel poble, i ara ha reconegut que no ho podem decidir sols.

Però calma. Calma perquè tots tenim clar que aquest debat no és només jurídic. Tots sabem que en relació amb el procés el Dret sempre ha servit per a justificar actuacions polítiques un cop fetes o decidides,  mai ha anat per davant. Quan aquesta fase s’acabi, quan es declari la independència formalment, amb la Declaració ahir signada i de forma solemne, entrarà en vigor la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República i llavors sí, llavors tindrem un estat.

 

 

 

 

 

 

 

Un Tribunal Constitucional que suspèn institucions en contra d’ell mateix

El Tribunal Constitucional ha suspès el Ple del Parlament de dilluns 9 d’octubre arrel de la presentació d’un recurs d’empara per part del PSC. Aquesta suspensió impedeix la celebració del Ple malgrat aquest no s’hagi ni convocat perquè suposadament aquest Ple vulneraria els drets dels diputats al tenir l’objectiu de declarar unilateralment la independència.

Aquest sistema de recurs ja va ser emprat pel PSC, el PP i Cs fa dos anys, quan es va convocar el Ple del Parlament que pretenia aprovar la Declaració de ruptura amb la que es va iniciar la legislatura post-27S. Així mateix, van repetir sistema al recórrer les ponències conjuntes per a tramitar les lleis de desconnexió. I, finalment, també van recórrer, sense el PSC, la reforma del Reglament del Parlament amb la que es pretenia aprovar la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat.

Però tot i no ser nou aquest mecanisme, és increïble com el Tribunal Constitucional acaba de contradir la seva pròpia jurisprudència sense molestar-se, ni tan sols, a justificar els motius. Quan el PP i Cs van demanar la suspensió dels acords que anaven a permetre el debat de la Declaració de ruptura al 2015 el Tribunal Constitucional s’hi va oposar.

Els motius es poden trobar a les interlocutòries 189/2015 i 190/2015, al seu fonament jurídic tercer en tots dos casos:

“este Tribunal ha destacado, como uno de los fundamentos del sistema democrático, que el Parlamento es la sede natural del debate político y que el eventual resultado del debate parlamentario es cuestión que no debe condicionar anticipadamente la viabilidad misma del debate […] En este caso la petición cautelar trasciende a la función propia del recurso de amparo, promoviendo un control de constitucionalidad sobre una resolución que no se ha adoptado y cuyo contenido último se desconoce. […] Sin desconocer el riesgo de que en el anunciado Pleno del Parlamento catalán se apruebe una resolución acorde con la propuesta tramitada, ello no debe llevar a distorsionar el momento asignado por el Ordenamiento constitucional a cada institución para ejercer sus competencias. En este momento es a la propia Cámara autonómica a la que corresponde velar porque su actuación se desarrolle en el marco de la Constitución.”

Tota aquesta argumentació, aquí retallada, ha estat ignorada, como tota la doctrina democràtica del Tribunal Constitucional últimament, amb una simple afirmació no motivada:

“El Pleno aprecia la urgencia excepcional a que se refiere el art. 56.6 LOTC, toda vez que su ejecución produciría un perjuicio de imposible o muy difícil reparación que haría perder su finalidad al recurso de amparo, se acuerda la suspensión cautelar de las resoluciones impugnadas”

Mai, repeteixo, mai s’havia atrevit el Tribunal Constitucional a jutjar un dany a priori, i menys llançar-li aquest en cara a una institució parlamentària. El règim de mesures cautelars previst pels recursos d’empara, aquest ara famós article 56.6 de la LOTC, s’aplica de forma extraordinària per evitar casos de vulneracions flagrants de drets fonamentals. Aplicar-lo per impedir el debat democràtic és una absoluta aberració.