El Referèndum Unilateral d’Independència

“La reforma establece un régimen específico para los supuestos de incumplimiento de las resoluciones del Tribunal Constitucional. En estos casos, el Tribunal solicitará un informe a quienes deban cumplirlas y, una vez se reciba el informe o venza el plazo que se hubiera dado, el Tribunal podrá imponer multas coercitivas, acordar la suspensión de las autoridades o empleados públicos responsables del incumplimiento, o encomendar al Gobierno de la Nación, aun en funciones, la ejecución sustitutoria. Todo ello, sin perjuicio de que puedan exigirse las responsabilidades penales que correspondan.” Preàmbul Llei Orgànica 15/2015, de 16 d’octubre, de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’Estat de Dret

El 9 de novembre de 2014 es va dur a terme a Catalunya un procés participatiu ciutadà, basat en els drets a la llibertat d’expressió i a la participació política més enllà de les vies institucionals, en certa manera ciutadà i sense que estiguin encara concretades les responsabilitats polítiques. Aquell procés participatiu, en un inici una consulta legal basada en la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació política i després repetidament inconstitucionalitzat (tant per la suspensió de la llei i posterior declaració d’inconstitucionalitat dels articles en qüestió com perquè la pròpia convocatòria de la consulta va ser declarada inconstitucional abans de la seva celebració), i per tant, amb evidents problemes de cobertura legal, va portar a l’actual investigació de l’ara expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega, l’exconsellera d’educació Irene Rigau i l‘exconseller de presidència Francesc Homs, i a una constatació de les insuficiències executives de les decisions del Tribunal Constitucional, al no estar aquest encabit dintre del Poder Judicial ordinari. Tot aquest desgavell jurídic va ser l’origen, junt amb les eleccions plebiscitàries, de la reforma legal que inicia aquest article.

He cregut necessari contextualitzar aquest fet perquè un dels possibles riscs del RUI seria que es repetís el 9N. Si no fos pel fet que ara, gràcies a la reforma, es podria compel·lir de forma gairebé immediata a les autoritats catalanes perquè cessessin qualsevol tipus de preparatiu, ja que en casos urgents i “d’especial transcendència constitucional” (traduïble en el sentit de: “aquells casos on es pretengui trencar la unitat de l’estat espanyol”) el Tribunal Constitucional pot ara prendre accions per assegurar el compliment de les seves decisions de forma unilateral (i amb unes suposades posteriors garanties processals). És a dir, difícilment podria repetir-se el 9N ja que tant les autoritats com els funcionaris públics (posem directors dels col·legis electorals) podrien acabar sancionats o  inhabilitats de forma immediata.

En aquest context, es fa difícil entendre quina és la proposta dintre del marc jurídic espanyol, doncs ara més que mai, l’Estat té moltes eines per a aturar qualsevol tipus d’intent d’actuació unilateral que contravingui la Constitució. A no ser, és clar, que s’estigui plantejant fer un referèndum constitucional amb totes les seves conseqüències, és a dir, fora ja de la legalitat espanyola.

Falta per determinar, per tant, el més essencial de la proposta. Estem parlant de l’actuació definitiva per a trencar amb l’Estat espanyol? Pretenen les veus que el proposen desobeir fins l’última conseqüència l’ordenament jurídic espanyol?

És a dir, es pot plantejar un referèndum per decidir si trencar amb l’ordenament espanyol que per a realitzar-se necessita necessàriament un trencament amb l’ordenament espanyol?

En tot cas, el full de ruta aprovat en el seu moment per Junts pel Sí i la CUP ja considera legitimat el Govern per a aquest trencament, prèvia aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Es concretarà, per tant, el RUI com a inici del trencament i del procés constituent?

 

El mes de juny: CUP i Unidos Podemos

Aquest mes sembla que serà un mes on es decidiran moltes coses pel futur dels ciutadans catalans i espanyols. Perquè sembla que més enllà dels projectes de país, de tots ells, en conjunt o separats, es preveuen conseqüències clares en com han de ser aquests països.

El debat (o no per ara) dels pressupostos a Catalunya i les eleccions a Espanya deixen la porta oberta a unes esquerres que permeten albirar un canvi de rumb en la nostra socialdemocràcia de paraula en els bons dies/ liberalisme corrupte en els dolents. Si la CUP segueix impedint “la gestió de les engrunes”, si Unidos Podemos queda segon a les eleccions amb opcions de govern amb el suport del PSOE, polítiques fins ara mai fetes començaran a succeir a Catalunya i a Espanya. Polítiques que provenen del carrer, de l’autogestió, de la consciència ideològica, i que han aprofitat les institucions i una relativa popularització mediàtica per arribar a ser possibles.

També és el mes en què els canvis es poden fer tangibles i ser representatius de la majoria. Una majoria que no sembla defensable moltes vegades, però que és la que existeix i decideix. És el mes en què la CUP (i JxS) pot apostar pels 72 (o pels 64 necessaris) i no pels 10 (per molt que siguin les idees que més beneficiïn a la majoria). I és el mes en què Unidos Podemos pot fer majoritàries moltes menys polítiques (i llibertats socials i nacionals) de les que porta al programa, o fer majoritària la segona transició, sí representativa.

Les renúncies de la dreta sempre són en perjudici propi. Les renúncies de l’esquerra són en perjudici popular. I haver de negociar en aquestes condicions, semblen de moment premisses de partida que dificulten qualsevol acord. Ningú pot demanar a la CUP o a Unidos Podemos que renunciïn al que són, sinó els seus propis militants. Són moltes les lliçons d’història en una i altra direcció i no me’n sabria creure cap.

Només queda esperar i veure quina creuen que és la millor decisió. O ei, militar i treballar per qualsevol d’aquestes opcions que semblen òbvies amb ulls subjectius.