El dol negat

[Col·laboració de la Berta Llorens i Dichós]

I l’última fulla de la figuera que se’n va anar amb tu va caure, i amb aquesta vas marxar lluny, avi. La imponent figuera de la sínia. Aquella que, enmig d’una tarda calorosa d’estiu, tenyia i cobria les figues madures que descansaven als seus peus d’una tènue negror. I potser moltes vegades hi havies buscat refugi o havies agraït que te’n proporcionés. Segur que recordes aquella brisa que s’escolava entre les seves arrodonides fulles i la dolçor de les seves figues que t’embolcallaven el nas. I així, restant immòbil sota les seves branques, veies com la brisa empenyia la tarda i poc a poc acariciava els últims rajos de sol, fins a fondre’s amb la fosca nit.

Ja fa tres anys que te’n vas anar, avi. I, amb tu, la figuera també. És per aquesta raó que avui torno a escriure.

El meu avi, Emili Llorens Chércoles, va morir el 17 de maig del 2018 en un llit d’hospital enmig d’una lluita contra un càncer de pulmó inesperat. El seu últim desig fou que l’enterressin amb una fotografia. No una qualsevol. Darrera d’aquesta s’amagava i s’amaga una lluita a la qual, com ell, moltes d’altres persones segueixen fent front: la recerca i recuperació de totes aquelles que van donar la vida en la lluita contra el feixisme i en la defensa de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble entre 1936 i 1939.

El seu pare, Emili Llorens Salvat, es va allistar a les milícies republicanes després de l’alçament contra el govern de la República i fou enviat al Front del Segre al sector de Vallfogona. Entre les poques coses que encara avui dia conservem d’ell es troba una llibreta on escrivia de forma regular. En aquesta vam trobar un esborrany, escrit fa vuitanta-dos anys, en què comunicava la seva decisió:  

Apreciats companys, salut.

El motiu d’adreçar-vos aquestes quantes ratlles és per haver-me d’allunyar de vosaltres. Dins d’aquest paper hi ha impreses aquestes quantes ratlles en prova d’amistat que us professo amb tot el cor.

Companys, us faig saber que me’n vaig a la guerra, a la què he estat cridat a files per a complir el meu deure amb la nostra pàtria Espanya. Per treure aquests mercenaris que deshonren la nostra terra estimada i als nostres éssers estimats.

Companys, jo per lluny que sigui sempre estaré al vostre costat en defensa dels nostres ideals. Sols us prego als que us heu quedat aquí que no deshonreu mai i treballeu per la defensa dels nostres ideals, sempre endavant, però abans de fer una cosa o manar-la primer estudieu-la bé.

Us saluda aquest vostre company, que és ara i sempre, i rebeu una forta estreta d’aquest que és:

Emili Llorens Salvat

Transcripció d’un esborrany que tenia escrit el meu besavi a la seva llibreta

Com és lògic, per tal de validar la pèrdua de la vida, el propòsit de la mort ha d’oferir a la persona un valor superior a tot allò que li pot aportar seguir vivint. El meu besavi, així doncs, creia i assumia que la llibertat, els ideals que defensava i compartia amb els seus, la voluntat d’un poble i el desig de poder llegar una terra on poguessin florir aquests valors eren motius més que suficients per abandonar els seus éssers més estimats. Es negava a resignar-se i a sotmetre’s a la tirania dels que s’havien alçat. Així doncs, ell era plenament coneixedor que s’embarcava en una lluita que de ben segur acabaria saldada amb la seva mort. Però s’estimava més morir en la lluita contra l’opressió que no pas viure sense llibertat.

Ara potser tot això ens resultaria estrany o impensable, pel fet que actualment la nostra societat es mostra contrària al fet que es sacrifiquin satisfaccions presents per aconseguir objectius llunyans. I, consegüentment, també potser ens oposem a un retard de la gratificació en el moment present amb el fi d’aconseguir majors beneficis en un futur. Al mateix temps, ens trobem immersos en el qüestionament del valor que adquireix el sacrifici de les satisfaccions individuals a favor del benestar d’un col·lectiu o d’una causa: hem perdut el sentiment de col·lectivitat.

I qui venç la por? De ben segur que, pel meu besavi, prendre tal decisió no va ser fàcil: abandonar la seva dona i amb ella el fill que esperaven.

La por: el pitjor dels enemics. Ens suposa un gran esforç tirar endavant. Segurament, molts de nosaltres optem per restar immòbils, descansant sobre allò conegut. Allò que ens proporciona seguretat; acontentar-nos. Sí, és temptador. Temem i conseqüentment evitem enfrontar-nos a allò desconegut; l’incert. Perquè si el pas endavant, en uns inicis no ens pot semblar arriscat, els elements que s’hi perfilen un cop fet, ens ho poden semblar. Només allò que és vell, és a dir, comprovat, ens pot semblar segur. Cada pas nou pot suposar una caiguda o el risc. És potser per això que temem ser lliures, la llibertat? I podríem anar més lluny: som realment lliures actualment?

En la nostra història moderna la lluita s’ha focalitzat contra formes velles d’autoritat i coerció. Ens sentim orgullosos dels avenços aconseguits en matèria d’alliberació externa. I potser, encegats per aquests, ignorem el paper que desenvolupen aquelles autoritats anònimes: l’opinió pública i el sentit comú. Possiblement, fruit de la predisposició a identificar-nos amb allò que volem ser o projectar en els altres. I amb el temor inherent en cadascun de nosaltres d’esdevenir diferents.

Així doncs, enlluernats pels assoliments en termes de llibertat externa, deixem en la penombra les coercions, imperatius i temors interns. Fet que pot arribar a minvar les victòries que la llibertat ha adquirit en la lluita contra els seus enemics tradicionals. Moltes vegades caiem en l’error de creure que cal lluitar únicament per l’assoliment d’un major grau de llibertat de la qual hem aconseguit en el transcurs de la nostra història moderna, i en la seva defensa davant d’aquells que ens la neguen. L’error recau en la unidireccionalitat de la lluita: no només ens hem de centrar a conservar i eixamplar aquestes llibertats tradicionals, sinó que hem d’assolir i cultivar també la nostra llibertat interna.

La decisió que va prendre el meu besavi finalment va quedar saldada l’11 de novembre del 1938. I dies després, arribava a mans de la meva besàvia, Florencia Chércoles Bernardo, una carta en la qual es notificava la mort del seu marit. L’única pertinença que va poder recuperar d’ell va ser la seva cartera, a on dins hi duia plegada de forma meticulosa una fotografia. La fotografia de la qual parlava en uns inicis. En aquesta, hi apareixia la meva besàvia que duia en braços el meu avi, amb una dedicatòria a la part inferior; A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo. I a la part posterior, una altra dedicatòria -aquesta vegada del meu besavi- ; La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona.

La por, de la qual parlàvem abans, esdevé un element inherent també en la mort. Podem sentir por al traspàs, al dolor o el patiment que ens pot infligir. Però aquesta esdevé una por diferent a la de la mort de la qual parlo. Tenim por a perdre allò que és té: la por de perdre el meu cos, de marxar lluny dels que estimo, de causar dolor als que abandono, i la por a ser oblidat: d’ésser perdut.

I així doncs, la mort que ja voleiava arran de terra, va decidir descansar i endur-se’l. I amb ell en certa manera també els records i part del cor d’aquells que l’havien estimat. Val a dir, que la mort esdevé un aspecte fonamental de la vida, hem d’entendre que sense mort no hi ha vida i a la inversa. Però què passa quan se’ns nega el dol: plorar i poder realitzar el ritual funerari pertinent? S’enterra la persona metafòricament. Tristament oblidada. Enterrada sota terra. Amuntegada amb d’altres cossos, potser companys de trinxera o amb totals desconeguts.

L’existència clandestina de la mort, és un fet molt comú i estès entre la nostra societat actual. Altre cop la por, la incertesa, la nostàlgia i el temor a deixar entrar la tristor. Però què passa quan aquesta esdevé imposada, obligada i silenciada? Els elements reprimits no deixen d’existir pel fer d’haver estat eliminats de la vista. Es mantenen vius malgrat la repressió obligada. Tot i que al ser reprimits: en primer lloc per la incapacitat de plorar un cos, en segon lloc, per l’instint de supervivència que et fa pensar en no només la teva pròpia sinó la del teu fill, i per últim la repressió exercida des del règim i des de la pròpia opinió pública, fa que esdevinguin estèrils.

El dol negat. La negativa, l’obligació d’ignorar, la ràbia, la ira, el càstig i la repressió: el silenci que emet la por quan se’t clava ben endins. I en aquí, és quan m’endinso en exposar què va simbolitzar pel meu avi el fet de ser enterrat amb aquesta fotografia.

El meu avi, va néixer el 8 d’abril del 1938, set mesos després, moria el seu pare al front. Va tenir la sort o la desgràcia de poder conèixer el seu pare en un dels permisos que se li va concedir per visitar la família. Desprès de la seva mort en combat, la seva existència va quedar reduïda a una mera remor que de tant en tant sorgia del passat i era instantàniament retornada. La meva besàvia es va tornar a casar.  

En primer lloc, hem de considerar el fet que el ritual es pot entendre com un dels mecanismes a través del qual té lloc l’apropiació de l’experiència col·lectiva. Els rituals delimiten les pràctiques socials i ens permeten experimentar, amb un major grau de nitidesa, allò que es viu quotidianament. Realitzar-ne, permet expressar i modelar les contradiccions socials, assignar rols i condicionar conductes. En el ritual, també es desenvolupa la memòria històrica dels grups socials de manera sintètica, és a dir, es relacionen els individus amb el seu grup i el grup amb els seus integrants. Així doncs, el ritual esdevé un dels mecanismes a partir dels quals es dona l’apropiació de l’experiència col·lectiva. L’antropòleg  A.Van Gennep defineix els rituals de pas com un patró cerimonial que acompanya el canvi d’una situació a una altre d’un persona o grup, ja sigui en el món social o en el sobrenatural. Aquest passatge està mediat per un conjunt de processos rituals, que esdevenen formes simbòliques que s’encarreguen de reordenar les persones dins el conjunt de la societat. A.Van Gennep desglossa aquests rituals en tres fases: separació, transició i incorporació.

En segon lloc, entenent les persones com elements que es troben integrats dins una societat, el jurista A. Supiot exposa que en la conversió de l’ésser humà en ‘homo juridicus’, es genera el dret que ens inscriu en una societat. És a dir, ens convertíem en subjectes vinculats a la societat a través d’aquest ordre simbòlic que ens inscriu i ens dota de significat les nostres vides. Així doncs, el dret esdevé un dispositiu a partir del qual ens vinculen amb la societat. A la vegada que ens convertim en persones lliures i al mateix temps lligades. D’aquesta manera, el dret entès com a llenguatge, és una manera de crear raó, d’inscriure’s en una societat. Si se’ns nega el llenguatge, se’ns nega el dret, i és l’Estat l’únic que té les facultats per decidir si suspendre o no les garanties judicials.

I què se’n sap de tot allò, és a dir, de tota persona que en queda exclosa? Hem de ser conscients, que en el precís instant que definim la pertinença a una comunitat, pressuposa l’exclusió de tot allò que no pot ser representat sota aquesta idea: aquesta, es concep com a “nua vida” segons el filòsof G. Agamben. Es tracta d’una vida que es troba a mig camí entre allò humà i allò no humà, inclosa únicament per exclusió, és a dir, exceptuada de l’existència política -ja que la política es troba associada a la idea d’humanitat-. Així doncs, dotar de dret als éssers humans permet sacralitzar les seves vides.

Aquella vida que se li nega la possibilitat de ser part de la societat, en aquest cas en el ritual d’un enterrament. És a dir, la negació de realitzar el dol de la manera més socialment normalitzada i de tancar el cercle del dol, pot suposar que les persones afectades no puguin trobar aquest “ordenament social”.

Aquesta negació de la qual parlo és pròpia dels sistemes totalitaris: la d’impedir el ritual de l’enterament a l’oposició política, constitueix una altra de les múltiples formes que adquireix la repressió. D’aquesta manera, els cossos són ignorats, no existeixen, es dessacralitzen i se’ls hi nega la possibilitat als éssers estimats d’aquest a reordenar la seves vides desprès de la mort d’aquest. És a dir, se’ls nega la possibilitat de realitzar el ritual de pas pertinent per recuperar l’equilibri en les seves vides, superar-ho i tirar endavant. I a la vegada se’ls exclou de la comunitat i és concep com a “nua vida”.

L’única carta que havia enviat des del front el meu besavi, que encara avui dia conservem, fa referència clarament a això tractat amb anterioritat. Aquesta fou enviada a la meva besàvia -la seva dona- el 21 de maig del 1938, cinc mesos abans de que moris al front. En un dels fragments que hem aconseguit transcriure, diu així:

[…] Això és una cadena que el món ho porta, avui ella, demà nosaltres, qui sap. I si jo mateix, en el “puesto” que sóc em “pegan” un “tiro” i em maten, pues mira, un forat al terra i ja està enterrat. Això sí que és trist perquè aquell ésser també té qui l’estima. I en canvi ningú en sap res més “ni siquiera” en el punt que està enterrat aquell home ha deixat muller i fill, i no en sabran res més. Però el que es mora en un llit, “almenus” els éssers que l’estimen el ploren i li donen sepultura, i saben a on està encara que és igual perquè una vegada una persona morta, que la posin a on vulguin, que morta està. Però les famílies queden més reconfortades […].

En aquest fragment, en el context i l’entorn en què està escrit, esdevé normal la naturalització de la mort. Com he dit abans, el meu besavi, allistant-se al front, era conscient dels riscos que això comportava, i els assumia. Al mateix temps, el meu besavi parla de la necessitat i la importància que adquireix el fet de que les famílies tinguin la possibilitat de realitzar el ritual funerari pertinent del mort per aconseguir aquest reordenament social. Associat a la importància que pren les restes mortuòries del difunt en el ritual funerari i de pas, no tant pel difunt sinó pels éssers estimats d’aquest.

El dolor que va infligir aquest fet perdura dins aquells que l’han estimat o no se’ls ha concedit la possibilitat de fer-ho. I és en aquest punt a on adquireix una gran importància la distància generacional amb els fets: en la recerca d’aquestes arrels perdudes. Específicament, són les terceres generacions les que remenen en el passat històric familiar. Aquest fet es deu al fet que les primeres generacions, aquelles que han patit els fets o que han sigut testimonis de primera mà, es troben commocionades i davant de l’excepcionalitat del moment històric, amb la derrota militar de les forces republicanes espanyoles i la posterior constitució d’un règim polític autoritari i dictatorial, es veuen forçades a enterrar els fets o tot allò que hi tingui relació. Se’n diu supervivència. Són conscients que no poden quedar-se anclats en el passat: que cal tirar endavant.   Per altra banda, les segones generacions, tot i mostrar interès, no furguen en el passat familiar de la mateixa manera que les terceres, per por a ferir a les primeres.

La recuperació d’aquest passat aporta certa serenor a les persones. En el cas del meu avi, el fet de morir sense saber a on descansen les restes mortals del seu pare mort al Front del Segre, l’ha fet aferrar-se al simbolisme de la fotografia que duia el seu pare a la cartera -l’única pertinença que van rebre d’ell un cop mort-. I amb la qual va voler ser enterrat fa tres anys com a mostra d’un dels seus desitjos frustrats abans de morir: el de poder enterrar el seu pare amb la seva mare i tancar el cercle.

El simbolisme de la fotografia es va transmetre en el temps, el meu besavi en la carta que esmento, ja en feia referència:

[…] Dona meva, el retratu sempre el tinc a les mans. No paro de donar-li petons. I em miro el nostre fillet, amb la boqueta una mica oberta que té i els ullets com també sa mare, tota estarrufada com està aguantant el nen. Veritat que estaves estarrufada, pues jo també ho estic. Al veure a la meva xata i el meu xatet junts, els dos amb el retratu. Amb el retratu dels dos éssers que jo donaria la meva vida. És la única cosa que jo més estimo d’aquest món. […]

I es que no és simplement un “retratu” és allò que li donava força, que el feia recordar el perquè d’aquella lluita. L’esperaven a casa, i encara l’esperem. El meu avi, va voler ser enterrat amb aquesta fotografia a la butxaca que li quedava a l’alçada del cor, perquè es negava a renunciar i assumir que la seva lluita havia acabat.

Vull creure que traient a la llum la història familiar de casa meva no només estic promovent la reflexió en d’altres i reivindicant des d’una òptica personal. Sinó que puc incitar a cerca les ferides familiars. A reobrir-les si cal. Van ser cosides sapastrement, arraconades, i tancades amb pany i clau. I no, no són coses del passat que mereixen quedar-se enrere. I no, no són insignificants, ni batalletes de vells. És la nostra història, cal que ens en fem responsables. Recau en les nostres mans rellevar les velles generacions en aquesta batalla. Perquè no hi ha res més trist que marxin aquells que estimes sense que hagin pogut complir el seu últim anhel. En el cas concret del meu avi, recuperar les restes mortals del seu pare, i enterrar-les a prop d’aquells que l’han estimat a la seva terra natal. La fotografia que reposarà eternament a la butxaca esquerra del meu avi és la viva imatge del dolor que infligeix l’oblit per decret

I, avi, recordes la figuera? La capçada eren els poders fàctics i la repressió institucionalitzada, que havia penetrat també en el si de la societat; actuant com a prolongacions d’aquests. Les figues que sustentava eren les velles generacions que convivien també amb les noves. I recordes l’ombra? Aquella que ens cobria del sol i ens endolcia l’olfacte? Potser no ens protegia pas i no era tan dolça. L’ombra fosca era la repressió i la por infligit al llarg dels anys sobre tota la societat espanyola. D’entre les fulles arrodonides, s’hi escapaven petites escletxes de llum, recordes? Eren ni més ni menys que la lluita interna i externa: la clandestina de les primeres generacions, que no ho havien pas oblidat i la de les futures, que lluitaven aferrissadament.

Restar immòbils sota la figuera, era enganyosament agradable, sí. Però no podíem restar eternament sota les seves branques, sotmesos a la agradable brisa que feia voleiar fulles passades i velles que destorbaven; perquè clar, seguint la seva lògica, era important que malgrat que la figuera seguís sent la mateixa, els fruits nous nasquessin i visquessin lluny i desconeixedors de les velles.  

[…] Dóna molts records als nostres pares i una forta abraçada com també als nostres germans i tios, i a Luisa.

I tu els reps del teu espòs i un milió de petons pel nostre fillet. El teu espòs que molt t’estima hasta la mort tens per sempre. T’estima:

Emili Llorens Salvat

En campanya el 21-5-38

T’estimem, i seguim i seguirem lluitant per tu, avi.

Berta Llorens i Dichós. Abril del 2021

Autodeterminar-se: errors en l’estratègia

Fins fa no gaire, l’independentisme tenia pressa. No ho dic només pels famosos 18 mesos del 2015, sinó perquè ja des d’abans es va socialitzar la sensació que els independentistes no teníem res a dir ni a fer a Espanya. Probablement això va passar des del moment en què l’Estat, amb tantes trampes com va poder, va retallar l’Estatut de tal manera que va acabar amb el sistema autonòmic. Des d’aquell 28 de juny de 2010, Catalunya no pot aspirar a res més dintre d’Espanya. De fet, aquell 2010 ens deixava no només sense poder projectar més competències, sinó que també n’havíem perdut pel camí.

Aquella intervenció dels poders estatals sobre l’autogovern català, cada vegada més insistent i variada, va servir a l’independentisme com a pretext per, fins i tot, oposar-se frontalment a la legitimitat del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que el 2015 va adquirir el poder, criticat per la Comissió de Venècia i pervertit en idea i aplicació, que ha permès condemnar i/o investigar els membres de les meses de les XI i XII legislatures. Es va consolidar en el discurs independentista, en definitiva, la idea que el Govern de Catalunya només respondria a allò decidit pel Parlament de Catalunya, tal com es va expressar clarament a la declaració de 9 de novembre de 2015 aprovada pel Parlament de Catalunya. 

Així deia aquella declaració:

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

(…) Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.  

En aquell moment, era evident que tot i que calia deixar la porta oberta a una proposta de l’Estat, no calia esperar-la. Ja eren comptades i assumides per tothom les més de 17 vegades que Espanya havia rebutjat donar veu a la ciutadania catalana per  autodeterminar-se. Les més recents, el rebuig a la transferència de la competència per convocar un referèndum el 2014, la prohibició i conseqüent repressió de la consulta del 9N i la prohibició i repressió del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Finalment, després de segles en què Catalunya només existia a Espanya per ser reprimida amb més o menys duresa en funció dels interessos polítics dels dirigents de Madrid (és absurd haver de seguir recordant que el Decret de Nova Planta o l’empresonament del Govern de la Generalitat durant la Segona República espanyola no són singularitats històriques, sinó que formen part de la mateixa estratègia), el govern espanyol va decidir, ignorant qualsevol regla que existís fins aquell moment, suspendre l’autonomia catalana, destituir el Govern català i empresonar els líders polítics que no van exiliar-se.

Ara, però, la situació ha canviat. Part de l’independentisme ha decidit que, arran dels resultats electorals a les Corts espanyoles, Catalunya havia d’aprofitar la dependència del govern espanyol dels vots independentistes per treure’n un diàleg. Gràcies a aquesta estratègia s’ha investit un govern espanyol i se li ha donat estabilitat aprovant els seus pressupostos. En tot això, la novetat no és que hi hagi catalans donant suport a governs espanyols a canvi de més o menys guanys, sinó que aquests catalans són, específicament, independentistes. 

Què ha passat, llavors, amb la pressa? Què deu haver passat perquè després d’anys d’assumir que Catalunya no tenia més futur a Espanya, que la nostra veu no era escoltada, que les nostres competències només minvaven, que la nostra autonomia estava cada vegada més intervinguda, que el Parlament cada vegada podia parlar de menys assumptes i que l’independentisme acumulés 3.000 represaliats, ara l’independentisme estigui participant dels assumptes espanyols? 

És clar que hi ha un canvi d’estratègia. I no parlo de la suposada ampliació de la base, sinó de com uns resultats electorals a les Corts espanyoles que el 2015 es pretenien abandonar en 18 mesos han frenat totes les presses i han permès ignorar la llista llarguíssima d’evidències que demostren que Catalunya va camí de no ser ni tan sols una autonomia espanyola. És de veritat aquesta una oportunitat que es pot aprofitar per aconseguir la independència?

Jo considero que no. Per començar, i em sembla evident, perquè no se’n traurà res: ni l’amnistia, ni un referèndum pactat. I que Espanya ens tanqui novament la porta a res per enèsima vegada no sembla determinant ni per guanyar suport intern ni internacional. Però, sobretot, crec que, i això sí que és perillós, aquesta estratègia ens va en contra.

En aquest punt, per explicar-me, necessito fer un parèntesi acadèmic. 

El dret a l’autodeterminació, incorporat massa tard a l’ideari català en favor d’un no-reconegut internacionalment dret a decidir, reconeix el dret d’un poble o nació a governar-se a si mateix, fins i tot dintre d’un altre estat (autodeterminació interna) o creant-ne un de propi (autodeterminació externa). 

La premissa és ben senzilla: aquells pobles que no poden autodeterminar-se (autogovernar-se) internament dintre d’un altre estat, tenen dret a autodeterminar-se (independitzar-se) externament.

De manera més il·lustrativa, la famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà en relació a Quebec, fent cita també de la Declaració de Viena de 1993, va afirmar el següent:

Although this third circumstance has been described in several ways, the underlying proposition is that when a people is blocked from the meaningful exercise of its right to self-determination internally, it is entitled, as a last resort, to exercise it by secession. The Vienna Declaration requirement that governments represent “the whole people belonging to the territory without distinction of any kind” adds credence to the assertion that such a complete blockage may potentially give rise to a right of secession.  

Però, en què es concretaria el fet de no poder exercir l’autodeterminació interna? Quines situacions avalarien el dret d’un poble a exercir el dret d’autodeterminació externa? Segons explica Michel Seymour, professor de la Universitat de Montreal, al monogràfic editat per l’Institut d’Estudis per l’Autogovern The catalan process. Sovereignty, Self-Determination and Democracy in the 21st Century, podrien ser les següents situacions, tot fent cita dels posicionaments existents a l’acadèmia: 

Some are tempted to reduce internal self-determination to political representation. If the encompassing state is representative of the population because, for instance, the population elected its own representatives and these play a role in the central government of the state, then it is according to some all that is needed in order to say that the stateless people self-determines itself internally. This is for example, the view of the Supreme Court of Canada. For others, internal self-determination must entail that the stateless people be part of a continuous constitutional conversation and be involved in any decisions to modify the constitution. This is the view of new constitutionalists such as James Tully. Others suggest that internal self-determination for a stateless people is the enjoyment of self-government. This is, for instance, the way Will Kymlicka sees internal self-determination. So, for instance, if the British state were unable to transfer powers and allow the Scottish government more fiscal autonomy, it would amount to a violation of their internal self-determination. 

Així mateix, Seymour afegeix més endavant que «[…] the most important arrangement that the state should allow in order to recognize a people’s right to internal self-determination is perhaps to allow for some kind of differential status. If the state systematically refuses this differential status, then clearly, the state is not allowing the people to determine its own political status within the sovereign state».

En resum, és possible sistematitzar breument les diferents vies d’autodeterminació interna de la següent manera:

  1. Tenir representació política i tenir veu en els assumptes del govern central de l’Estat
  2. Ser part del diàleg constitucional i estar-hi involucrat
  3. Gaudir d’un autogovern
  4. Gaudir d’un estatus diferenciat dins de l’Estat

Tanco ara el parèntesi acadèmic iniciat fa uns paràgrafs. És evident a ulls de qualsevol persona que l’independentisme, com he explicat a l’inici d’aquest article, va establir com a eix central del seu argumentari el fet que no s’escoltava la voluntat catalana a les Corts espanyoles, que el govern espanyol no s’asseia a negociar en igualtat de condicions amb el seu homòleg català, que qualsevol intent de reforma constitucional o de petició a tal efecte eren rebutjats, que l’autogovern des de 2010 no es podia anomenar com a tal i que si Catalunya té algun estatus diferenciat dins de l’Estat és el marcat per la repressió, i, en definitiva, que no hi havia alternativa possible per coexistir dintre de l’estat espanyol.

Ara, però, l’independentisme ha investit un president espanyol i ha aprovat uns pressupostos estatals, és a dir, ha estat important en la governabilitat; defensa el «govern efectiu» de les competències catalanes com si hi hagués un camí per recórrer; i assegura que l’Estat per fi ens reconeix un estatus diferenciat quan seu amb nosaltres a una taula de diàleg.

O bé els discurs i les raons que s’hi expressaven fins ara no eren certes, cosa que personalment descarto absolutament per les raons expressades més amunt, o bé la nova estratègia és tan innocent que no pot estar més equivocada.

Si l’independentisme defensa ara que gaudeix d’autodeterminació interna, per a què reclamar l’autodeterminació externa? Si ja ens podem autogovernar de manera suficient, si la nostra veu és escoltada a l’Estat i si som part de la seva governabilitat, per a què volem la independència? Quin ciutadà català o estat estranger pot creure’s el moviment independentista quan els seus representants legitimen l’estat espanyol i les seves institucions?

En definitiva, no, no és cert que les majories conjunturals de les Corts espanyoles siguin una oportunitat prou important i determinant com perquè ens surti a compte perjudicar el nostre propi relat, les nostres necessitats d’autogovern. Ens estem fent mal i, d’aquesta manera, només podem perdre suport. 

Sort, això sí, que al davant hi tenim l’estat espanyol, que ni sap ni vol actuar d’una altra manera i que segueix mostrant-nos nous motius per independitzar-nos, reprimint, encausant, condemnant, empresonant i coartant tot tipus de manifestacions, debats i representacions polítiques sorgides de l’independentisme. 

O l’independentisme deixa d’autoenganyar-se i d’autoboicotejar-se, o al final ser independentista acabarà significant una cosa diferent. I ja portem massa paraules que ara no signifiquen res; no perdem també aquesta, ni la seva raó de ser.

En conseqüència, l’independentisme faria bé de tornar al relat més realista, que alhora és aquell que és més comprensible pels propis ciutadans i per a la resta d’actors internacionals: Catalunya no només no es pot autogovernar, sinó que cada vegada ho pot fer menys, i l’única manera de protegir l’autogovern és la independència. El «mentrestant» crec que no s’ha de debatre tant en termes de gestió (que sempre és millorable) com en termes de legitimitat, drets i determinació, en el sentit que l’independentisme no té cap necessitat d’asseure’s a una taula ni de negociar mentre no hi hagi cap oferta digna de ser escoltada. 

Així, potser l’independentisme tindrà alguna oportunitat de ser exitós. En canvi, si seguim actuant com els darrers tres anys, no pararem de perdre. 

No apaguem les flames

Un moviment polític, sense les institucions, només té el carrer com a sortida.

Crec que, en general, tots teníem la sensació que la resposta a la sentència no seria res més que concentracions i paraules calculadament buides. Era l’única expectativa possible després d’aquests dos anys d’immobilisme i decadència. 

Però entre aquestes concentracions i paraules els joves independentistes han ocupat els carrers com no els havíem vist fer-ho al conjunt del moviment en aquests 7 anys de procés. Ho han fet d’una manera que reconeix el conflicte i el posa al centre de l’acció política. Hi eren, la guspira s’ha encès i els carrers són seus.

Alhora, el mantra de “si els polítics no avancen, els passarem per sobre” s’ha demostrat, per ara, fals. Aquella idea romàntica que s’havia anat construint sobre el procés, com un moviment de polítics obedients, s’ha anat esmicolant a poc a poc, allunyant-los a una distància d’irremeiable solució. El 9N no va ser una consulta i el resultat del referèndum no es va ni intentar aplicar.

Ara, les institucions (enteses com a Generalitat i Parlament però també com a partits polítics) no s’han vist estirades per donar cap resposta. Si de cas, s’han demostrat estèrils i buides de poder. I això malgrat sí que s’hagi estirat el debat públic cap a uns nous termes, com explica la Maria Vidal.

Aquestes dues setmanes han servit per ensenyar una mica més la mentideta sobre la qual s’ha mantingut l’independentisme. La del Govern efectiu, la de “la nostra” policia. I tot i que molta gent ha reivindicat unes bases més sòlides (com quan es va posar el referèndum d’autodeterminació sobre la taula), i malgrat s’ha parlat molt de les greus renúncies que es van fer l’octubre de 2017, no s’han bastit plans ni objectius forts alternatius.

En un moment com aquest, on cada institució està més preocupada de protegir-se que d’existir (en un sentit real de la paraula), l’assemblea de càrrecs electes no és la solució. Els electes necessiten escoltar de nou, no seguir parlant. La qüestió és saber què volem dir.

Aquests dies, llegeixo la Marta Roqueta o l’Ot Bou i hi veig discurs. Un relat nacional fort capaç de lluitar contra l’autocomplaença autonomista i l’autonegació nacionalista espanyola. Un relat menys contaminat i que, amb sort, pot aconseguir ser lliure de tots els marcs imposats fins ara. Però encara esperem que algú ens compri la lògica, sense proposar estructures ni saber com aplicar-la.

Transformar el relat fort en política forta. I en política institucional, també, on no cal necessàriament jugar exactament amb les mateixes regles i eines. En definitiva, transformar el relat en poder.

Aquest és, per a mi, el gran repte. Trobar l’espai on parlar i discutir mentre alhora s’és combatiu. Fer que el carrer expressi uns objectius i sigui capaç d’elaborar estratègies i estructures per tal de disputar el poder d’aconseguir la independència.

Perquè segur que aquest poder existeix.

 

Com trenquem els marges d’una política autonomista i petita?

En la política de l’obediència i l’expectativa d’un sou, els joves catalans, especialment els independentistes, no tenen gaire expectatives ni de lideratge ni de transformació real.

La manera d’accedir a fer política, ara mateix, és militar i combregar. Entrar en una organització consolidada, competir per un sou i mantenir-lo a partir d’una obediència indubitable. 

L’alternativa, la política no institucional, pot acabar tendint cap a la política institucional, sí, però generalment amb la corresponent pèrdua de discurs propi. La política no institucional, majoritàriament, està controlada per la política institucional, que crea, coordina i vigila els corresponents espais de relativa llibertat de pensament. I el talent sempre acaba sent cooptat.

Per sort, hi ha mil maneres de fer política i sempre es pot ser transformador sense les institucions o, almenys, sense claudicar-hi absolutament. Però crec que no és discutible que per accedir a espais, subvencions o altaveus mediàtics sempre cal passar pel sedàs d’algun partit que mai alimentarà un discurs que li vagi en contra. 

És evident que el pas de la idea personal a la idea col·lectiva acostuma a suposar un canvi, adaptació o matització de la idea original. Com també ho és que conforme la idea col·lectiva incorpora més pensadors, la idea encara canvia més. La qüestió és si existeixen espais de pensament que garanteixin que el canvi es produirà de forma lliure, és a dir, debatuda, i que del debat en sortirà una idea millor. 

Perquè si les idees quan es col·lectivitzen es perverteixen, com ara, perquè no és possible ni seguir pensant-les ni encara menys dur-les a terme des de la llibertat, tendim o bé a tancar-les en elles mateixes (o en espais col·lectius reduïts) o bé a fer-les desaparèixer i, en conseqüència, no aconseguim ni que es coneguin ni que millorin. 

Per això, en un marc polític, especialment l’institucional, que degrada el pensament i l’acció transformadora, com pot entrar-hi una idea nova? I quan no aconsegueix entrar-hi, com s’evita que aquesta idea no desaparegui?

És essencial construir espais de llibertat, on les idees puguin desenvolupar-se i créixer per fer-se robustes, i amb elles els seus pensadors. Alhora, és important que aquestes idees es practiquin, que es faci política amb elles en aquells petits espais no ocupats per la degradació actual o que no estiguin tancats pels filtres dels partits. 

Ara per ara, és important que el talent es conegui, que es desenvolupi i que assumeixi responsabilitats. De manera que els riscos que suposa dir i fer coses de veritat en un context degradat siguin compensats amb la transformació provocada per les pròpies idees.

 

Matar al pare (2)

En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani. 

Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena. 

Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol. 

Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.

Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.

El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat. 

No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot. 

Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.

En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei. 

 

Matar al pare

En psicologia, dit ràpid i malament, es fa referència a “matar al pare” com aquell moment en el qual trenques el marc mental imposat per la figura paterna (i materna), que et contamina la teva visió del món i el teu comportament en ell, i passes a tenir una visió més real i autònoma de les coses.

A Catalunya, hi ha uns quants pares polítics que cal matar i que impedeixen la llibertat que necessitem per poder tenir debats madurs. Per exemple, tenim una generació, proporcionalment important, que va entrar a la democràcia en plena vida adulta i que veuen el món des del franquisme i des de l’antifranquisme; la por (o la nostàlgia) dona sentit encara a algunes de les seves decisions quotidianes (i el seu suport o no a opcions polítiques). Alhora, la generació educada en democràcia, té com a pares el pujolisme i el PSC, com a models polítics d’una Catalunya molt concreta. 

Matar al pare no és matar la memòria. Matar al pare és deixar de mirar els fets del 2019 des del prisma de què feia Pujol als 80. També ho seria deixar de presentar candidats socialistes a les municipals de Barcelona com única manera d’entendre la ciutat. En definitiva, matar al pare és intentar entendre les coses per com són i no per com ens han ensenyat a mirar-les.

Jo formo part d’una generació que té uns quants pares a matar. Em venen al cap: la crisi, que ens va definir el punt de partida de tota decisió econòmica i professional; l’accés a tot i l’èxit fugaç d’aconseguir qualsevol cosa; ser la generació més ben preparada i no poder accedir a un món laboral no definit per nosaltres.

Cada generació necessita matar als seus pares, i si no ho aconsegueix, la següent generació ho pateix. Si ja és complicat desfer-te de tots els teus prejudicis contextuals per alliberar-te i treballar amb idees genuïnes de veritat, intentar fer-ho quan la generació anterior encara ho contamina tot amb els seus fantasmes és pràcticament impossible. Segurament es pot aconseguir, però una generació derrotada pot condemnar la següent. 

D’aquesta manera, quan la generació actual de polítics torna al punt de partida, a l’autonomisme que havien de matar, als marcs mentals dels seus pares, i parlen cap al passat abandonant tots els debats del futur, enlloc de matar als pares estan començant a matar als seus fills. La llibertat d’un país independent que suposadament ens oferien, al final, per a ells no tenia cap valor; no són capaços d’aconseguir-la. 

En un context tan contaminat, amb una política feta des de la frustració i la derrota, les idees noves i les solucions innovadores no se senten. I no, jo no vull veure com la meva generació només té l’alternativa d’integrar-se en aquesta degradació per almenys poder dir que fan política. Necessitem molt més, necessitem un context lliure, necessitem una generació de joves que siguin escoltats i puguin treballar la mort dels seus pares. 

I miro al meu voltant i hi veig molt talent. Massa per a malgastar-lo. No tinc cap intenció de veure com nosaltres també perdem. Tenim molta feina a fer, trobant espais de llibertat des d’on construir coses més grans, innovant en el com i en el qual treballem. Aturar-se ara, esperar, veure com el món avança i els nostres debats no, ens matarà si no hi fem res. 

No sé com ho aconseguirem, però haurem d’aprendre molt i crear molt més. 

 

Hem de salvar el dret a l’habitatge a Catalunya: una anàlisi des de Barcelona

Barcelona és troba en un moment clau per decidir si vol ser capdavantera de les ciutats del futur o si vol ser un aparador turístic que falsegi la seva identitat.

Si escull ser innovadora, promourà, sobretot, activitats de recerca que ompliran la ciutat de centres d’investigació que captaran talent nacional i internacional. Amb això, a més, aconseguirà un tipus de turisme que valori la innovació (des de l’arquitectura modernista fins els centres de recerca) a més del sol i del Mediterrani.

És evident que si Barcelona aposta per aquesta via es consolidarà com una ciutat on tothom voldrà viure-hi. Per coneixement, per creativitat, per talent… Tot allò que vol ser Barcelona de gran genera més demanda de pisos on viure.

En línies generals, però, Barcelona no pot oferir més pisos dels ja existents (excepte per algunes zones encara per transformar urbanísticament), ja que la ciutat limita amb el mar i amb altres municipis i no pot créixer cap enlloc. Per tant, si més gent vol viure a Barcelona, no estem parlant només de la ciutat sinó que comencem a parlar de l’Àrea metropolitana. Així ho demostra l’encariment progressiu de preus a tots els municipis contigus a la capital.

En aquest context, sorgeixen diverses preguntes. Està preparada Barcelona per evitar l’increment dels preus? Seran capaços els ajuntaments de l’Àrea metropolitana de treballar conjuntament? Està Catalunya condemnada a veure com una gran metròpoli de rendes altes expulsa les rendes més baixes a la resta del territori? Pot Catalunya preparar-se per garantir l’equilibri territorial i de rendes i, en definitiva, el dret de qualsevol persona de viure on vulgui?

En resposta a la primera, no, Barcelona no està preparada per evitar l’increment de preus. L’única forma contrastada de frenar les pujades des de l’Administració és comptar amb un parc públic d’habitatge suficient per incidir en el mercat i garantir l’accés a l’habitatge a les rendes més baixes. Això vol dir tenir suficients pisos propietat de l’Ajuntament a un preu de lloguer baix. Actualment a Barcelona és un 1,5% mentre a Europa es troba una mitjana del 15-20%. Barcelona ha de prendre’s molt seriosament la necessitat urgent d’arribar a la mitjana europea amb el cost econòmic que suposa.

Pel que fa a la segona pregunta, en general no. Fins ara, els Ajuntaments de l’AMB acostumen a actuar de forma independent i descoordinada. Així, Barcelona podia créixer i la seva perifèria podia aprofitar-se de les oportunitats de negoci que la capital expulsava. Però ni Barcelona ni la resta de municipis del seu voltant es poden permetre seguir per aquest camí, perquè actuant així han perdut el control. L’aposta per un habitatge públic suficient no és només de la capital i necessita de coordinació a tota l’Àrea metropolitana barcelonina. Una coordinació que ha de servir per conèixer les possibilitats de creixement de cada municipi, l’urbanisme propi de cadascun d’ells i els recursos econòmics disponibles conjuntament.

Finalment, respondré les dues últimes preguntes conjuntament. Encara que s’aconsegueixi controlar les pujades de preu a l’Àrea metropolitana, si aquesta té més demanda d’habitatge voldrà dir que hi haurà gent que marxarà. I molt probablement aquesta gent tingui o rendes més baixes o formi part d’un mercat laboral no existent a Barcelona i més prometedor a la resta del territori.

Catalunya necessita aquests altres sectors (indústria, ramaderia…), però necessita que no es desenvolupin aleatòriament. El principat requereix d’una política urbanística i econòmica ben planejada per poder respondre a aquesta nova demanda que també afectarà a la resta del territori que no és barceloní. Calen altres centres econòmics i de benestar que espongin la càrrega productiva i d’habitatge de forma coordinada. I aquesta coordinació implica que se seguin a taula Generalitat i Ajuntaments perquè en cap cas aquest creixement comporti la pèrdua de la identitat de cada vila i municipi que vegi en aquesta situació una oportunitat de desenvolupar-se.

Ni Catalunya pot deixar sola a Barcelona davant d’aquests reptes ni Barcelona pot desentendre’s de les conseqüències que el seu creixement pot comportar per la resta del territori català. És urgent planificar les respostes i començar a treballar-hi, perquè realment anem tard. I si fem gaire més tard podem perdre el benestar mínim de la ciutadania com és accedir a un habitatge mentre, alhora, perdem la nostra identitat territorial i urbanística pel camí.

Els lideratges autoritaris

Sembla que aquesta dècada l’acabarem amb uns lideratges forts que posen en risc els valors democràtics occidentals: Trump, Le Pen, Bolsonaro, Erdogan o, a petita escala, Abascal. S’ha escrit molt ja sobre l’auge de l’extrema dreta i també dels lideratges personalistes forts sota els quals troben aixopluc aquests moviments polítics. Però, per què els partits existents no són capaços de competir aquests lideratges? La democratització interna dels partits democràtics és la culpable de la inexistència de líders forts?

En els darrers anys, enfront del descrèdit i la desconfiança en la política, els partits han intentat “regenerar-se” i s’han obert a través de primàries internes amb les quals disputen el seu lideratge intern. La conseqüència, però, no ha estat la consolidació d’uns lideratges legitimats i forts, sinó un qüestionament intern constant i una pèrdua d’autoritat. Un exemple evident és el de Pedro Sánchez i Susana Díaz al PSOE.

Davant d’això, els nous moviments personalistes s’han trobat en un escenari ideal: la resta de partits no poden competir amb la seva claredat i duresa discursiva, consolidada per la obediència interna i el culte al líder.

Un exemple de tot plegat són els moviments d’esquerres, idealment transparents i democràtics, que van aparèixer com a moviments personalistes. Podemos, amb Pablo Iglesias, o Barcelona en Comú, amb Ada Colau, es van consolidar a partir d’aquests lideratges forts, de discurs directe i comprensible, però han anat debilitant-se en el moment en què han hagut d’enfrontar-se a la democràcia interna. És en aquest punt on s’han vist contínuament qüestionats i han anat perdent força a poc a poc amb cada crítica. Els seus intents de democratitzar-se amenacen la fortalesa del seu lideratge. En aquest darrer sentit, cal recordar  la disputa pel lideratge de Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que va finalitzar quan a Errejón se li va oferir el lideratge de Podemos a les autonòmiques madrilenyes. També hi ha el cas d’Ada Colau i els problemes que ha tingut i encara té Catalunya en Comu per consolidar un lideratge escollit democràticament i sota la supervisió d’ICV.

La debilitat dels lideratges dels partits democràtics és irreversible? Calen decisions excepcionals per defensar les posicions democràtiques? És important tancar acords internament per silenciar la dissidència i així consolidar lideratges forts, almenys temporalment? Encara que això sembli una solució per a determinats partits que fan primàries de fireta (Barcelona en Comú amb Ada Colau o ERC amb Ernest Maragall, sense candidat contrari cap dels dos), o partits que no respecten la democràcia interna (com el PDeCAT, que ha obviat les primàries de Neus Munté), la resposta és la contrària.

La democràcia, com qualsevol valor, evoluciona i s’ha d’aprendre a evolucionar amb ella. Però qualsevol renúncia la posa en perill. La democràcia interna dels partits, quan almenys ha existit competició, ha entronitzat o bé líders mediocres controlats per les estructures internes (Pablo Casado n’és un exemple), o bé líders carismàtics sense autoritat davant d’aquestes estructures (com Pedro Sánchez, enfrontat contínuament amb els ‘barons’ del seu partit). I quan no ha existit cap mena de competició, ha intentat protegir líders personalistes refractaris a perdre el poder. Ara ja és evident que si pretenien democratitzar-se, ho han fet molt malament.

Calen partits que facin primàries de veritat, competitives, plurals, que generin lideratges compartits que representin una voluntat d’entesa entre diferents opinions contrastades i legitimades. Cal defensar la democràcia creient-hi, consolidant-la, reduint al mínim la contradicció entre lideratge i pluralitat. La manera de fer positiva la dissidència interna és democratitzant-la: respectant els resultats sense estructures de poder paral·leles i repartint el poder i la veu d’acord amb els resultats de forma pública i sense pactes a porta tancada.

Només els diferents lideratges compartits, escollits de forma realment democràtica, poden competir amb els lideratges personalistes autoritaris. Perquè només així podran aconseguir els partits democràtics uns lideratges forts, ja que qualsevol altra solució suposa una perillosa renúncia als valors que teòricament els diferencien. Si vam començar aquesta dècada buscant més democràcia, no podem acabar-la perdent-ne; hem de tornar a legitimar el nostre sistema polític davant d’aquells que volen enfonsar-lo.

La via espanyola a la transició: dades de la violència

Extracte del meu treball “El consentiment al referèndum constitucional de 1978: anàlisi d’una situació d’intimidació“.

2.4. La violència a la transició

Per entendre la Transició és essencial entendre que Espanya “no es va anar a dormir franquista i es va llevar democràtica”. És a dir, cal recordar que durant la Transició tots els estaments judicials, administratius i policials es van mantenir inalterables (de fet encara seguirien així si no fos per la lògica renovació amb el pas del temps) i que el partit del govern i que, un cop constituïdes les primeres cambres democràtiques, part de l’oposició havia estat altament vinculada al règim.

A més, clar, cal tenir present l’oposició, en especial la comunista, anarquista i nacionalista que va veure en les acaballes del règim una oportunitat. És important destacar per part de l’extrema esquerra els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre) i per part dels nacionalistes s’ha de destacar a ETA però també en menor mesura altres grups armats d’altres regions.

Però quines són les xifres de la Transició? O acorant encara més el debat, quantes morts violentes i per motius polítics es van produir per part de qualsevol bàndol durant la Transició? Mariano Sánchez Soler[1] ho ha quantificat (20 de novembre de 1975- 28 de desembre de 1983, és a dir, entre l’assassinat de Carrero Blanco i l’aparició dels GAL, o Grupos Antiterroristas de Liberación) de la següent manera: 591 morts dels quals 188 corresponen al que considera violència d’origen institucional (“violencia desplegada para mantener el poder y el orden establecido, que es organizada, alentada, inspirada y/o consentida e instrumentalizada desde instituciones del Estado”).

De cara a allò tractat en l’anterior epígraf cal destacar, sense per això buscar cap relació directa entre una cosa i l’altra sinó per contextualitzar encara més, l’aprovació en referèndum de la Llei per a la Reforma Política en l’ambient d’incertesa i por, que entre l’aprovació per les Corts Generals de la Llei i el referèndum es van produir dos morts per violència d’origen institucional (el 28 de novembre i el propi 15 de desembre), diverses manifestacions de les quals cal destacar la repressió violenta a Sarria (Lugo) el 5 de desembre i per l’amnistia al País Basc (el dia 13 de desembre), a més del segrest pels GRAPO del president del Consell d’Estat Antonio María de Oriol y Urquijo l’11 de desembre.

D’altra banda, concretant l’interval d’anàlisi d’allò que ocupa l’eix central d’aquest treball, segons les mateixes estadístiques elaborades per Sánchez Soler, cal destacar que des de l’inici de la presidència de Suárez (1 de juliol de 1976) fins l’aprovació en referèndum de la Constitució (31 de desembre de 1978) es van produir 103 morts per violència terrorista d’esquerres i 47 per violència d’origen institucional (150 morts per violència política), concretant-se entre les eleccions generals de 15 de juny de 1977 i el referèndum 85 de les primeres i 18 de les segones (103 morts per violència política)[2].

I quin paper va jugar en aquell moment la Llei d’Amnistia aprovada el 15 d’octubre de 1977? Aprovada per tots els partits (només amb l’abstenció d’Alianza Popular), no es pot criticar l’objectiu que perseguia i que va complir d’intentar tancar determinades ferides. Però tampoc no es poden menystenir les crítiques actuals cap al Partit Socialista o al Partit Comunista per sentir-se culpables i no buscar justícia, tant per uns com pels altres, sobretot un cop vistos els esforços d’organitzacions internacionals defensores dels drets humans per tal de derogar la llei[3]. Es va decidir tancar el passat jurídicament mentre políticament no parava de recordar-se, utilitzar-se i aprofitar-se quan alhora es produïen noves ferides, com he tractat en aquest epígraf.

El clima era de por[4]. Més enllà de la por a un nou alçament militar (com s’analitzarà més endavant) o de la por sociabilitzada i propagandística al comunisme, en el dia a dia la realitat és que seguien morint persones o bé per la seva ideologia o en nom d’aquesta, dintre d’una certa normalitat si entenem que l’Espanya d’aquells anys no es definia per allò en el que es va convertir sinó per allò d’on venia.

 

[1] SÁNCHEZ SOLER, Mariano. La Transición sangrienta: Una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983. Barcelona: Ediciones Península, 2010.

[2] Comptabilitzat d’una altra manera a partir només de l’estudi dels arxius del diari El País, entre 1976 i 1978 (per tant no exactament en el mateix termini) van morir 182 persones per violència política. Veure: Rafael López, Los condicionamientos socioeconómicos de la acción política en la Transición democrática, Revista Española de Investigaciones Sociológicas (Nº 15), 1981, p. 21. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_015_03.pdf [Consulta: 21-05-2015]

[3] EuropaPress. La ONU pide a España derogar la ley de amnistía de 1977. europa press, 10/02/2012. URL: http://www.europapress.es/nacional/noticia-onu-pide-espana-derogar-ley-amnistia-1977-20120210192215.html [Consulta: 12-05-2015]

[4] La por al terrorisme va arrelar tant a la població durant aquests anys i els següents que al 1990, 12 anys després de l’aprovació d’una Constitució que aboleix expressament la pena de mort, el 51% dels enquestats haguessin vist bé incloure la pena de mort en casos de terrorisme. Veure: Centro de Investigaciones Sociológicas. Sumario XII…, 1990. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_056_18.pdf [Consulta 21-05-2015]

Les formes de fer política canvien

La política és la forma de relacionar-se amb el poder. Allà on hi hagi poder, hi haurà decisions polítiques: ideologia, presa de decisions, competició i/o col·laboració i un exercici d’aquest poder per part d’algú o alguns. Tot i això, se segueix plantejant la participació política en termes bastant clàssics de govern: votar a les eleccions, participar en grups de pressió i proposar idees o queixar-nos a l’Administració.

Quan s’analitza qui participa en aquests mecanismes es descobreix que els joves no hi són. Si es miren les estadístiques de les eleccions, s’hi veu que no estan especialment mobilitzats. Si es miren les afiliacions a joventuts de partit o sindicats d’estudiants, aquests no són especialment representatius. Si es miren els debats que es fan a la ciutat, és complicat trobar joves discutint sobre el present i el futur amb persones d’una edat més avançada. I quan es veu això, sempre s’acaba pensant: “hem d’aprendre a arribar-hi, això els interessarà quan ho coneguin”.

Llavors, per un moment, sembla que aquestes veus tenen raó quan surten imatges de les manifestacions estudiantils, o les feministes, o les independentistes (i fins i tot algunes de les unionistes). En elles, es veu que els joves hi són, que estan aprenent nous llenguatges polítics i que són capaços d’impulsar canvis en els marcs mentals col·lectius. Però quan s’explica a aquests joves el sistema de partits o les eleccions, quan se’ls crida a participar, segueixen sense aparèixer-hi.

Tot això ho explico per llançar una hipòtesi. El més probable és que estiguem cridant als joves a participar d’una petita part del repartiment del poder, un poder entès com a govern, estat i administració. És possible que fins ara ens haguem conformat amb només una part de les esferes de participació política i que ells no tinguin cap intenció de jugar amb aquestes regles. Perquè també hi ha poder a les xarxes socials, a una conversa de bar, a les classes a les quals van i a aquelles que no, a les aplicacions que descarreguen o a les que desenvolupen, a la informació que consumeixen i la que comparteixen, en els canvis del llenguatge que promouen. És possible que el problema siguin els mecanismes de participació i no les noves generacions?

Tinc molta curiositat per veure si són capaços de definir una nova manera de fer política que afecti a totes les esferes de poder. Per veure si aconsegueixen establir una nova relació amb elles. I per saber si aquesta relació serà molt més propera i real.