Autodeterminar-se: errors en l’estratègia

Fins fa no gaire, l’independentisme tenia pressa. No ho dic només pels famosos 18 mesos del 2015, sinó perquè ja des d’abans es va socialitzar la sensació que els independentistes no teníem res a dir ni a fer a Espanya. Probablement això va passar des del moment en què l’Estat, amb tantes trampes com va poder, va retallar l’Estatut de tal manera que va acabar amb el sistema autonòmic. Des d’aquell 28 de juny de 2010, Catalunya no pot aspirar a res més dintre d’Espanya. De fet, aquell 2010 ens deixava no només sense poder projectar més competències, sinó que també n’havíem perdut pel camí.

Aquella intervenció dels poders estatals sobre l’autogovern català, cada vegada més insistent i variada, va servir a l’independentisme com a pretext per, fins i tot, oposar-se frontalment a la legitimitat del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que el 2015 va adquirir el poder, criticat per la Comissió de Venècia i pervertit en idea i aplicació, que ha permès condemnar i/o investigar els membres de les meses de les XI i XII legislatures. Es va consolidar en el discurs independentista, en definitiva, la idea que el Govern de Catalunya només respondria a allò decidit pel Parlament de Catalunya, tal com es va expressar clarament a la declaració de 9 de novembre de 2015 aprovada pel Parlament de Catalunya. 

Així deia aquella declaració:

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

(…) Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.  

En aquell moment, era evident que tot i que calia deixar la porta oberta a una proposta de l’Estat, no calia esperar-la. Ja eren comptades i assumides per tothom les més de 17 vegades que Espanya havia rebutjat donar veu a la ciutadania catalana per  autodeterminar-se. Les més recents, el rebuig a la transferència de la competència per convocar un referèndum el 2014, la prohibició i conseqüent repressió de la consulta del 9N i la prohibició i repressió del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Finalment, després de segles en què Catalunya només existia a Espanya per ser reprimida amb més o menys duresa en funció dels interessos polítics dels dirigents de Madrid (és absurd haver de seguir recordant que el Decret de Nova Planta o l’empresonament del Govern de la Generalitat durant la Segona República espanyola no són singularitats històriques, sinó que formen part de la mateixa estratègia), el govern espanyol va decidir, ignorant qualsevol regla que existís fins aquell moment, suspendre l’autonomia catalana, destituir el Govern català i empresonar els líders polítics que no van exiliar-se.

Ara, però, la situació ha canviat. Part de l’independentisme ha decidit que, arran dels resultats electorals a les Corts espanyoles, Catalunya havia d’aprofitar la dependència del govern espanyol dels vots independentistes per treure’n un diàleg. Gràcies a aquesta estratègia s’ha investit un govern espanyol i se li ha donat estabilitat aprovant els seus pressupostos. En tot això, la novetat no és que hi hagi catalans donant suport a governs espanyols a canvi de més o menys guanys, sinó que aquests catalans són, específicament, independentistes. 

Què ha passat, llavors, amb la pressa? Què deu haver passat perquè després d’anys d’assumir que Catalunya no tenia més futur a Espanya, que la nostra veu no era escoltada, que les nostres competències només minvaven, que la nostra autonomia estava cada vegada més intervinguda, que el Parlament cada vegada podia parlar de menys assumptes i que l’independentisme acumulés 3.000 represaliats, ara l’independentisme estigui participant dels assumptes espanyols? 

És clar que hi ha un canvi d’estratègia. I no parlo de la suposada ampliació de la base, sinó de com uns resultats electorals a les Corts espanyoles que el 2015 es pretenien abandonar en 18 mesos han frenat totes les presses i han permès ignorar la llista llarguíssima d’evidències que demostren que Catalunya va camí de no ser ni tan sols una autonomia espanyola. És de veritat aquesta una oportunitat que es pot aprofitar per aconseguir la independència?

Jo considero que no. Per començar, i em sembla evident, perquè no se’n traurà res: ni l’amnistia, ni un referèndum pactat. I que Espanya ens tanqui novament la porta a res per enèsima vegada no sembla determinant ni per guanyar suport intern ni internacional. Però, sobretot, crec que, i això sí que és perillós, aquesta estratègia ens va en contra.

En aquest punt, per explicar-me, necessito fer un parèntesi acadèmic. 

El dret a l’autodeterminació, incorporat massa tard a l’ideari català en favor d’un no-reconegut internacionalment dret a decidir, reconeix el dret d’un poble o nació a governar-se a si mateix, fins i tot dintre d’un altre estat (autodeterminació interna) o creant-ne un de propi (autodeterminació externa). 

La premissa és ben senzilla: aquells pobles que no poden autodeterminar-se (autogovernar-se) internament dintre d’un altre estat, tenen dret a autodeterminar-se (independitzar-se) externament.

De manera més il·lustrativa, la famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà en relació a Quebec, fent cita també de la Declaració de Viena de 1993, va afirmar el següent:

Although this third circumstance has been described in several ways, the underlying proposition is that when a people is blocked from the meaningful exercise of its right to self-determination internally, it is entitled, as a last resort, to exercise it by secession. The Vienna Declaration requirement that governments represent “the whole people belonging to the territory without distinction of any kind” adds credence to the assertion that such a complete blockage may potentially give rise to a right of secession.  

Però, en què es concretaria el fet de no poder exercir l’autodeterminació interna? Quines situacions avalarien el dret d’un poble a exercir el dret d’autodeterminació externa? Segons explica Michel Seymour, professor de la Universitat de Montreal, al monogràfic editat per l’Institut d’Estudis per l’Autogovern The catalan process. Sovereignty, Self-Determination and Democracy in the 21st Century, podrien ser les següents situacions, tot fent cita dels posicionaments existents a l’acadèmia: 

Some are tempted to reduce internal self-determination to political representation. If the encompassing state is representative of the population because, for instance, the population elected its own representatives and these play a role in the central government of the state, then it is according to some all that is needed in order to say that the stateless people self-determines itself internally. This is for example, the view of the Supreme Court of Canada. For others, internal self-determination must entail that the stateless people be part of a continuous constitutional conversation and be involved in any decisions to modify the constitution. This is the view of new constitutionalists such as James Tully. Others suggest that internal self-determination for a stateless people is the enjoyment of self-government. This is, for instance, the way Will Kymlicka sees internal self-determination. So, for instance, if the British state were unable to transfer powers and allow the Scottish government more fiscal autonomy, it would amount to a violation of their internal self-determination. 

Així mateix, Seymour afegeix més endavant que «[…] the most important arrangement that the state should allow in order to recognize a people’s right to internal self-determination is perhaps to allow for some kind of differential status. If the state systematically refuses this differential status, then clearly, the state is not allowing the people to determine its own political status within the sovereign state».

En resum, és possible sistematitzar breument les diferents vies d’autodeterminació interna de la següent manera:

  1. Tenir representació política i tenir veu en els assumptes del govern central de l’Estat
  2. Ser part del diàleg constitucional i estar-hi involucrat
  3. Gaudir d’un autogovern
  4. Gaudir d’un estatus diferenciat dins de l’Estat

Tanco ara el parèntesi acadèmic iniciat fa uns paràgrafs. És evident a ulls de qualsevol persona que l’independentisme, com he explicat a l’inici d’aquest article, va establir com a eix central del seu argumentari el fet que no s’escoltava la voluntat catalana a les Corts espanyoles, que el govern espanyol no s’asseia a negociar en igualtat de condicions amb el seu homòleg català, que qualsevol intent de reforma constitucional o de petició a tal efecte eren rebutjats, que l’autogovern des de 2010 no es podia anomenar com a tal i que si Catalunya té algun estatus diferenciat dins de l’Estat és el marcat per la repressió, i, en definitiva, que no hi havia alternativa possible per coexistir dintre de l’estat espanyol.

Ara, però, l’independentisme ha investit un president espanyol i ha aprovat uns pressupostos estatals, és a dir, ha estat important en la governabilitat; defensa el «govern efectiu» de les competències catalanes com si hi hagués un camí per recórrer; i assegura que l’Estat per fi ens reconeix un estatus diferenciat quan seu amb nosaltres a una taula de diàleg.

O bé els discurs i les raons que s’hi expressaven fins ara no eren certes, cosa que personalment descarto absolutament per les raons expressades més amunt, o bé la nova estratègia és tan innocent que no pot estar més equivocada.

Si l’independentisme defensa ara que gaudeix d’autodeterminació interna, per a què reclamar l’autodeterminació externa? Si ja ens podem autogovernar de manera suficient, si la nostra veu és escoltada a l’Estat i si som part de la seva governabilitat, per a què volem la independència? Quin ciutadà català o estat estranger pot creure’s el moviment independentista quan els seus representants legitimen l’estat espanyol i les seves institucions?

En definitiva, no, no és cert que les majories conjunturals de les Corts espanyoles siguin una oportunitat prou important i determinant com perquè ens surti a compte perjudicar el nostre propi relat, les nostres necessitats d’autogovern. Ens estem fent mal i, d’aquesta manera, només podem perdre suport. 

Sort, això sí, que al davant hi tenim l’estat espanyol, que ni sap ni vol actuar d’una altra manera i que segueix mostrant-nos nous motius per independitzar-nos, reprimint, encausant, condemnant, empresonant i coartant tot tipus de manifestacions, debats i representacions polítiques sorgides de l’independentisme. 

O l’independentisme deixa d’autoenganyar-se i d’autoboicotejar-se, o al final ser independentista acabarà significant una cosa diferent. I ja portem massa paraules que ara no signifiquen res; no perdem també aquesta, ni la seva raó de ser.

En conseqüència, l’independentisme faria bé de tornar al relat més realista, que alhora és aquell que és més comprensible pels propis ciutadans i per a la resta d’actors internacionals: Catalunya no només no es pot autogovernar, sinó que cada vegada ho pot fer menys, i l’única manera de protegir l’autogovern és la independència. El «mentrestant» crec que no s’ha de debatre tant en termes de gestió (que sempre és millorable) com en termes de legitimitat, drets i determinació, en el sentit que l’independentisme no té cap necessitat d’asseure’s a una taula ni de negociar mentre no hi hagi cap oferta digna de ser escoltada. 

Així, potser l’independentisme tindrà alguna oportunitat de ser exitós. En canvi, si seguim actuant com els darrers tres anys, no pararem de perdre. 

No apaguem les flames

Un moviment polític, sense les institucions, només té el carrer com a sortida.

Crec que, en general, tots teníem la sensació que la resposta a la sentència no seria res més que concentracions i paraules calculadament buides. Era l’única expectativa possible després d’aquests dos anys d’immobilisme i decadència. 

Però entre aquestes concentracions i paraules els joves independentistes han ocupat els carrers com no els havíem vist fer-ho al conjunt del moviment en aquests 7 anys de procés. Ho han fet d’una manera que reconeix el conflicte i el posa al centre de l’acció política. Hi eren, la guspira s’ha encès i els carrers són seus.

Alhora, el mantra de “si els polítics no avancen, els passarem per sobre” s’ha demostrat, per ara, fals. Aquella idea romàntica que s’havia anat construint sobre el procés, com un moviment de polítics obedients, s’ha anat esmicolant a poc a poc, allunyant-los a una distància d’irremeiable solució. El 9N no va ser una consulta i el resultat del referèndum no es va ni intentar aplicar.

Ara, les institucions (enteses com a Generalitat i Parlament però també com a partits polítics) no s’han vist estirades per donar cap resposta. Si de cas, s’han demostrat estèrils i buides de poder. I això malgrat sí que s’hagi estirat el debat públic cap a uns nous termes, com explica la Maria Vidal.

Aquestes dues setmanes han servit per ensenyar una mica més la mentideta sobre la qual s’ha mantingut l’independentisme. La del Govern efectiu, la de “la nostra” policia. I tot i que molta gent ha reivindicat unes bases més sòlides (com quan es va posar el referèndum d’autodeterminació sobre la taula), i malgrat s’ha parlat molt de les greus renúncies que es van fer l’octubre de 2017, no s’han bastit plans ni objectius forts alternatius.

En un moment com aquest, on cada institució està més preocupada de protegir-se que d’existir (en un sentit real de la paraula), l’assemblea de càrrecs electes no és la solució. Els electes necessiten escoltar de nou, no seguir parlant. La qüestió és saber què volem dir.

Aquests dies, llegeixo la Marta Roqueta o l’Ot Bou i hi veig discurs. Un relat nacional fort capaç de lluitar contra l’autocomplaença autonomista i l’autonegació nacionalista espanyola. Un relat menys contaminat i que, amb sort, pot aconseguir ser lliure de tots els marcs imposats fins ara. Però encara esperem que algú ens compri la lògica, sense proposar estructures ni saber com aplicar-la.

Transformar el relat fort en política forta. I en política institucional, també, on no cal necessàriament jugar exactament amb les mateixes regles i eines. En definitiva, transformar el relat en poder.

Aquest és, per a mi, el gran repte. Trobar l’espai on parlar i discutir mentre alhora s’és combatiu. Fer que el carrer expressi uns objectius i sigui capaç d’elaborar estratègies i estructures per tal de disputar el poder d’aconseguir la independència.

Perquè segur que aquest poder existeix.

 

La fi de la via pactada va arribar fa anys

El President del Parlament, Roger Torrent, afirmava fa un parell de mesos: “hem d’articular una gran confluència a favor del referèndum per passar del referèndum impossible al referèndum inevitable, hem de ser més, però hem d’estar disposats a arribar més lluny”.

Aquestes paraules, aquest pas de l’impossible a l’inevitable, ha anat sumant suports d’altres polítics i s’ha incorporat, sense gaire èxit encara, al vocabulari processista. La idea, se suposa, és que l’Estat acabarà acceptant un referèndum després de 6 anys d’intentar-ho perquè, ara sí, ara serem suficients per aconseguir-ho. Perquè a més, és clar, al Govern del PSOE sí que el podem pressionar fins que vulgui pactar. Així sembla que ho entén també Òmnium amb la seva campanya #somel80 % que ens retorna al dret a decidir com a proclama.

El fet és que aquesta via pactada és impossible. No ja perquè ens estiguin mentint dient que poden arribar a un pacte amb el PSOE segons el qual es produirà el referèndum, que evidentment. Sinó que s’oblida, voluntàriament, que aquesta solució també seria inconstitucional. El Tribunal Constitucional ja ha previngut aquests escenaris i fa anys que diu que fer un referèndum sobre la independència de Catalunya és, amb el marc legal actual, impossible.

Perquè el TC ja va denegar la via pactada que ara torna a sorgir. Quan entre el 2012 i el 2015 el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya van apostar pel dret a decidir com a via per resoldre la voluntat política de la ciutadania catalana, el Tribunal Constitucional ja va tancar diverses portes. En un primer moment va semblar que acceptava l’existència del dret a decidir, però el va reduir al no-res. Per una banda, considera que no es pot preguntar sobre la independència en un referèndum perquè Catalunya no té competència per a pronunciar-se sobre la secessió. De l’altra, i en conseqüència, considera que Catalunya no té dret a l’autodeterminació amb la Constitució actual.

Ambdues coses, per tant, portarien qualsevol referèndum pactat a la inconstitucionalitat i conseqüent nul·litat. I és que per molt que s’arribés a un acord amb el Govern espanyol, el referèndum (la llei, la convocatòria o l’acte en si mateix) podrien ser recorregudes pel Defensor del Poble o per 50 diputats del Congrés o 50 senadors. A més, no seria estrany que alguna Comunitat Autònoma intentés recórrer-ho al considerar afectada la seva autonomia.

Aquesta situació avoca qualsevol opció de fer un referèndum d’aquest estil a una reforma constitucional que el permeti. Una reforma que necessitaria, molt probablement, posar d’acord totes les forces polítiques espanyoles i també necessitaria una voluntat majoritària del poble espanyol en referèndum. Una reforma que suposaria renunciar a l’autodeterminació, cedint la nostra sobirania al poble espanyol, i que, sobretot, regalaria una nova oportunitat històrica a Espanya perquè acabéssim en una situació pitjor. Evidentment, molts juristes, també espanyols, defensaven que era possible fer un referèndum en el marc constitucional espanyol actual, però el Tribunal Constitucional n’ha tancat les portes. És, de totes totes, una via morta.

Tot plegat, d’alguna manera, recorda al que va passar amb l’Estatut del 2006: es va intentar avançar primer amb bona fe política i després es van estirar els marges del sistema constitucional espanyol. I la resposta ens va deixar sense política i sense marges, tenint com a úniques vies la derrota o la desobediència. Estem, si fa no fa, igual.

Per acabar, és important tenir clar que no, no és veritat que Europa hi pugui fer res. No existeix mecanisme legal europeu o internacional segons el qual el Tribunal Constitucional o els grups parlamentaris no estiguessin habilitats per impugnar el referèndum. La sobirania estatal es protegeix amb la llei en contra de la justícia. L’únic marge és la ruptura, per trencar el poder d’unes institucions espanyoles que mai cediran políticament la seva sobirania i sempre sortiran, sigui com sigui, en defensa de la nació única.

En definitiva, fa temps que ja vam passar del referèndum pactat impossible al referèndum pactat inevitablement impossible. L’únic referèndum possible és el d’autodeterminació i ja el vam guanyar.

Les primàries, la unitat i el projecte republicà

Les primàries proposades per Jordi Graupera al sobiranisme barceloní (www.primaries.barcelona) són la millor oportunitat per fer República després del fracàs de l’octubre.

Per una banda, perquè les primàries permeten trencar les estructures clàssiques de participació dins dels partits i del sistema polític català/espanyol; estructures que fins ara s’han retroalimentat i que es dirigeixen cada vegada més cap a la mediocritat. Aquest destí, que per moments sembla inevitable, ha de poder ser modificat; i les primàries són un primer pas de molts que han de venir.

I això és així en el moment que tenim en compte que unes primàries sinceres, a les quals hi hagi diversos candidats i tots millorin el seu discurs des de la dialèctica, fomentarien tant la creació d’una candidatura crítica com d’una nova cultura política dels qui se sentin interpel·lats a participar-hi. Poques coses fan més por a la direcció d’un partit (o a tots els involucrats) que haver de justificar les decisions preses no des del relat polític sinó des d’arguments contrastables.

Però, a més, les primàries permeten que la unitat sigui coherent. És a dir, que aquesta deixi de ser un valor per si mateix i sí que ho siguin la meritocràcia, el talent i el projecte. Res millor que anar tots junts perquè tenim un projecte compartit (i delimitat) que alhora respectarà les pròpies singularitats no només del candidat/partit sinó de la part de l’electorat que aquest representa.

I per a què hauríem de voler unitat? Perquè aquesta discussió proposada i fomentada per les primàries ha de permetre que entre tots siguem capaços de decidir si estem anant cap al mateix lloc i amb el mateix i millor projecte. I fer-ho de forma oberta, transparent, amb nous actors polítics i amb nous horitzons que fugin d’estructures caduques és, almenys, un mecanisme que sona prometedor.

6 punts per a l’acord i el programa republicà

Els grups independentistes del Parlament de Catalunya segueixen sense ser capaços d’acordar un programa polític que pugui fer possible la implementació de la República declarada el 27 d’octubre.

Capítol a part mereixerien les actituds de tots tres grups i els múltiples partits que els integren, tenint en compte l’incompliment del programa republicà de les candidatures amb les quals es presentaven.

Però el que no és comprensible és que a hores d’ara l’independentisme no tingui programa. Les úniques coses que s’han pogut pactar són la voluntat de fer polítiques socials, de no mantenir l’estratègia de la llei a la llei i, per tant, obviar el Parlament i el Govern per tal de crear una institucionalitat republicana a l’exili, però sense objectius concrets ni tasca a desenvolupar.

No per això no sorgeixen propostes. I moltes no s’estan escoltant perquè no sorgeixen de partits ni de les profunditats de la desestratègia partidista. I aquestes propostes es poden concretar en diferents eixos i accions concretes:

  • Buidar les competències i el pressupost de la Generalitat cap als ajuntaments de Catalunya.

Per reduir l’amenaça d’un nou 155 i evitar els efectes del 135 (intervenció financera) el millor que poden fer la Generalitat i el Parlament és transferir competències als ajuntaments amb el corresponent increment de les transferències pressupostàries.

L’1-O va demostrar que és des de baix, amb una coordinació política comuna, des d’on es pot fer república: controlar el territori, oferir serveis i escapar del control estatal. Cal convocar, en conseqüència, l’Assemblea de càrrecs electes.

És evident que per aquest camí són essencials les eleccions municipals del 2019, però fins i tot allà on es governa amb PSC o comuns hi ha pactes republicans en contingut.

  • L’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República han de coordinar l’estratègia política a nivell nacional

Els òrgans de representativitat de la sobirania catalana (Parlament, Govern, Assemblea de càrrecs electes i municipis) han d’actuar sota les directrius de l’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República.

Per a constituir aquests òrgans republicans, que haurien d’anar més enllà de la simple internacionalització de l’Espai Lliure de Brussel·les, cal ampliar mires i començar a redefinir la identitat nacional catalana, recuperant-la.

En aquest sentit, cal aconseguir representació dels Països Catalans al complet i de l’Aran. Som molt més que els partits independentistes amb representativitat al Parlament de Catalunya, i més que dues organitzacions independentistes transversals. O ens creiem la nostra pròpia definició o actuarem sempre com a víctimes d’un complot estatal.

  • Fer un procés constituent participatiu i des del Parlament

Fer un procés constituent no es defineix per proclamar-ho als 4 vents sinó per la capacitat de dur a terme un debat que defineixi un territori com a estat de forma efectiva.

Catalunya té eines aprovades legalment per poder debatre: els processos participatius previstos a la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana.

Si pretenem fer un procés participatiu constituent, amb tot el seu contingut, podem posar-li el nom i que sigui anul·lat o podem fer-ho pels temes que s’hi tracten. I la llei permet fer debats sectorials que podrien ser perfectament constituents: “els processos de participació ciutadana es poden convocar amb relació a qualsevol proposta, actuació o decisió en l’aplicació de la qual pugui ésser rellevant d’informar, debatre o conèixer l’opinió ciutadana mitjançat la col·laboració i la interacció entre la ciutadania i les institucions públiques”.

Aquesta llei preveu a més que els processos participatius comptin amb els recursos necessaris pel debat, i fins i tot permet que sigui la ciutadania qui proposi processos participatius concrets, que seria el moment on forçar determinats temes.

Amb aquesta mateixa lògica, el Parlament i les seves comissions (sanitat, cultura, educació…) poden ser el fòrum de debat institucional de totes les iniciatives i propostes sorgides des de l’àmbit acadèmic, polític, professional i ciutadà.

Podem debatre i només cal que ens hi posem.

  • Les aliances internacionals també passen per trobar els nostres iguals

Si en el seu moment vaig exposar com el procés català podia suposar un avenç per la democràcia contemporània, encara amb més raó pot ser el camí a seguir per part d’altres nacions sense estat amb les quals s’ha de començar a treballar.

Igual que la nostra definició nacional passa per incorporar tots els seus membres més enllà del principat, la nostra definició com a col·lectiu i el nostre futur passa per treballar amb els nostres iguals. Això s’està fent evident després del 27-O. El suport i la feina internacional no està venint del treball amb estats (feina post27-S), sinó de les comunitats nacionals que ens acullen i escolten.

Hem de treballar en una comunitat europea política que es basi en les nacions.

  • Crear un banc nacional català

Dintre de les possibles limitacions competencials que això podria tenir, cal entendre que el que defineix econòmicament un Estat no és només poder aconseguir inversió estrangera i gestionar l’hipotètic pagament d’impostos a l’agència tributària pròpia (suposada estratègia post27S), sinó també la capacitat de fer una política monetària pròpia.

Amb això no proposo sortir de la UE ni de l’euro, sinó aprofitar les eines amb les quals s’està treballant arreu del món per aconseguir una economia local funcional que surti del mercat de divises. Si les ciutats poden tenir monedes locals o si la criptomoneda no està prohibida, què impedeix fer política econòmica autònoma a Catalunya?

Volem finançar polítiques socials i la ruptura? Podria ser el camí.

  • La ciutadania catalana pot tenir un reconeixement a nivell de drets d’estrangeria

És arriscat a nivell competencial, però es pot desenvolupar nous tipus de reconeixement administratiu de la ciutadania catalana que permeti que tota persona que visqui a Catalunya en qualsevol condició i que vulgui pugui accedir a tots els drets.

Hi ha drets que no podem regular (participació política, per exemple), però hem d’aprofitar qualsevol tipus de marge per a reconèixer qualsevol ciutadà. Si no poden votar, reduïm la importància del vot i incrementem la importància de la participació ciutadana.

Cal treballar en fer efectius els drets que ja existeixen perquè tothom, sense exclusió, els gaudeixi.

 

Aquests són 6 eixos amb propostes més o menys concretes que podrien fer creïble la doble institucionalitat i podrien apropar el pacte entre independentistes.

Volem Govern, però per a fer què? Volem República, però com?