El mes de juny: CUP i Unidos Podemos

Aquest mes sembla que serà un mes on es decidiran moltes coses pel futur dels ciutadans catalans i espanyols. Perquè sembla que més enllà dels projectes de país, de tots ells, en conjunt o separats, es preveuen conseqüències clares en com han de ser aquests països.

El debat (o no per ara) dels pressupostos a Catalunya i les eleccions a Espanya deixen la porta oberta a unes esquerres que permeten albirar un canvi de rumb en la nostra socialdemocràcia de paraula en els bons dies/ liberalisme corrupte en els dolents. Si la CUP segueix impedint “la gestió de les engrunes”, si Unidos Podemos queda segon a les eleccions amb opcions de govern amb el suport del PSOE, polítiques fins ara mai fetes començaran a succeir a Catalunya i a Espanya. Polítiques que provenen del carrer, de l’autogestió, de la consciència ideològica, i que han aprofitat les institucions i una relativa popularització mediàtica per arribar a ser possibles.

També és el mes en què els canvis es poden fer tangibles i ser representatius de la majoria. Una majoria que no sembla defensable moltes vegades, però que és la que existeix i decideix. És el mes en què la CUP (i JxS) pot apostar pels 72 (o pels 64 necessaris) i no pels 10 (per molt que siguin les idees que més beneficiïn a la majoria). I és el mes en què Unidos Podemos pot fer majoritàries moltes menys polítiques (i llibertats socials i nacionals) de les que porta al programa, o fer majoritària la segona transició, sí representativa.

Les renúncies de la dreta sempre són en perjudici propi. Les renúncies de l’esquerra són en perjudici popular. I haver de negociar en aquestes condicions, semblen de moment premisses de partida que dificulten qualsevol acord. Ningú pot demanar a la CUP o a Unidos Podemos que renunciïn al que són, sinó els seus propis militants. Són moltes les lliçons d’història en una i altra direcció i no me’n sabria creure cap.

Només queda esperar i veure quina creuen que és la millor decisió. O ei, militar i treballar per qualsevol d’aquestes opcions que semblen òbvies amb ulls subjectius.

Por qué no me creo a Podemos

Gráfico realizado por El País - http://elpais.com/elpais/2014/08/04/media/1407160041_786585.html
Gráfico realizado por El País – http://elpais.com/elpais/2014/08/04/media/1407160041_786585.html

En los últimos meses, a raíz de las elecciones al Parlamento de la Unión Europea nos hemos acostumbrado a oír que estamos cercanos al “fin del bipartidismo”. Pero, ¿significa eso, realmente, el fin del sistema político español? Tengo mis dudas, y como solo son eso, dudas, las expondré sin demasiadas conclusiones.

Ya a finales del 2013, después de un barómetro del CIS en el que algunos coincidieron en que había sido excesivamente “cocinado”, se empezó a ver una tendencia. El bipartidismo empezaba a caer sin remedio, fruto de un muy mal gobierno de unos y una nula alternativa (a consecuencia del fracaso reciente) de los otros. Si nos fijamos en el histórico sobre intención de voto encuestado por el CIS, nos damos cuenta de que ni el Partido Popular ni el Partido Socialista Obrero Español habían obtenido nunca un resultado tan bajo. En la práctica, esto no preocupaba gracias a nuestra fantástica Ley Electoral que con su mayoría de circunscripciones pequeñas otorga una sobrerepresentación (haciendo inútil con ello el voto a otros partidos) a los dos partidos mayoritarios, apareciendo las terceras y cuartas fuerzas solo en las circunscripciones medianas o grandes, con lo que mientras estos dos partidos mantuvieran una gran diferencia con la tercera fuerza, el bipartidismo no caería.

Hasta que alguien se dio cuenta, en parte parece que gracias a la proyección de escaños que hizo IU corrigiendo la cocina del CIS (¿cocinando la cocina?), de que un Congreso de los Diputados con esa estimación de votos iba camino de ser ingobernable, es decir, que no habría pacto de gobierno posible aparte del PP+PSOE que aportara una mayoría ni mínimamente estable. Ni con el resultado aportado por la propia IU (que debemos suponer exagerado por simple estrategia política) podía éste pactar con el PSOE y conseguir una mayoría. Entonces, podemos decir que ya en octubre de 2013 se observó que España iba camino de ser un país literalmente ingobernable, porque con la indignación y crispación que se respira era impensable una gran coalición que haría temblar hasta lo más profundo las bases de la democracia española (teniendo en cuenta que un gobierno de tecnócratas o de concentración en una “Europa de la recuperación” daría mala prensa).

Algunos pensaréis, que al final, el crecimiento de IU al cual tendía desde las últimas elecciones podía suponer realmente que el partido fuera una alternativa que ni con la Ley Electoral mediante evitara un pacto de Gobierno de PSOE+IU. Pero ya sea para bien o para mal IU arrastra en el ideario popular una radicalidad obsoleta que no le permite ser una alternativa. Esta afirmación se puede fundamentar en dos aspectos: el primero, que ya en el barómetro del CIS de abril del 2014 previo a las Elecciones Europeas descendía por primera vez desde las generales la estimación de voto de IU (del 11,3% al 10,9%). El segundo, que a partir de la irrupción de Podemos, IU ha descendido hasta el 8,2%. Y en su momento parece que incluso se pensó en UPyD como socio de gobierno del PP, pero su crecimiento hace tiempo que se estancó en ser cuarta fuerza.

Y fue a partir de las elecciones al Parlamento de la Unión Europea de abril que por fin apareció la preocupación por la ingobernabilidad del Congreso a partir de la extrapolación de los votos que impedía cualquier tipo de pacto. Y es en este momento dónde diferencio entre el fin del bipartidismo y el fin del sistema político español porque ya en el barómetro de julio del CIS se observa que la estimación de voto de Podemos se ha casi duplicado en tan solo 4 meses, estableciéndose en un 15,3%, muy cercano al 21,2% del PSOE (previo al cambio de Secretario General, que seguramente habrá incrementado el %, habrá que ver si temporalmente). Y no creo que lo conseguido por Podemos hasta ahora sea un mero espejismo al ser tan necesarios (para el sistema).

En definitiva, cuanta más falta hacía un tercer partido que consiguiera ser la alternativa a uno de los dos grandes en las circunscripciones pequeñas y obtener buenos resultados en las grandes, para con ello conseguir algún tipo de pacto de gobierno posible y que realmente superara los estereotipos que impedían crecer a una organización con tanta carga histórica como IU, apareció Podemos. Por lo tanto, por pura necesidad del sistema que lo ha creado, lo más seguro es que el siguiente gobierno sea una coalición de PSOE+Podemos. Y para aquéllos que creéis en Podemos, sí, un gobierno de centro-izquierda será una mejora, pero como lo fue González a Suárez/Calvo-Sotelo y como lo fue Zapatero a Aznar, incluso una superación de viejas normas, pero no imagino que en ningún caso sea el fin de nada, sino una mera adaptación.

La importància d’un bon sistema de selecció dels jutges

L’objectiu d’aquest article és facilitar l’anàlisi crític de tots els sistemes de selecció de jutges que existeixen per tal d’entendre com segurament ens cal un replantejament de la judicatura des de la seva mateixa base. Replantejament, que per què no, hauria de portar-nos al replantejament del tercer dels poders, el judicial, del qual la gent del carrer en sap molt poc i que malgrat la suposada igualtat d’accés (perquè en teoria tots podem ser-ho), és cosa d’una sola classe de persones: els juristes, fet que ho allunya del poble. Històricament, els altres dos poders es van apropar al poble quan van desaparèixer les monarquies absolutistes (la legislació passava de mans de l’aristocràcia a les dels representants i l’execució passava del Rei a mans d’un govern democràtic), mentre que el poder judicial (malgrat certes experiències) s’ha mantingut allunyat. I si en els darrers anys es parla d’una desafecció política per l’elitització de la mateixa, crec que podem estar d’acord en el fet que mai ha existit l’afecció judicial.

Però pretenc centrar-me en un sol dels aspectes del poder judicial i que certament té a veure amb aquesta falta d’afecte, que és: com es seleccionen els jutges? Hi ha diversos models de selecció? I és que tots tenim clar que un Parlament s’escull directament amb el vot dels ciutadans als representants, i que un Govern es pot escollir directament o indirectament (model presidencialista vs. model parlamentarista, en el qual el Parlament escull el President del Govern). Però i els jutges? Estem deixant, reitero perquè és important, un dels famosos tres poders en unes persones no escollides democràticament. És això bo o dolent? Perquè hi ha estats que sí que els seleccionen democràticament. Quina és la seva experiència?

Primer de tot cal partir de la diferenciació dels tres models bàsics de selecció dels jutges: el burocràtic (cas espanyol, per exemple), el professional (cas del Tribunal Suprem dels EUA, per exemple) i l’electiu (cas de més de 20 estats dels EUA). Explicaré breument tots tres:

  • burocràtic: s’accedeix a la judicatura a partir d’unes oposicions. Per tant, s’hi accedeix com a qualsevol altre càrrec del funcionariat. Es garanteix uns alts coneixements jurídics del jutge, però malgrat que sovint s’hi afegeix una posterior estada a l’Escola Judicial, és complicat assegurar unes bones dots interpretatives, de raonament jurídic i sensibilitat social, i s’és jutge sense cap experiència necessària com a jurista (deixant de banda unes curtes pràctiques poc abans d’acabar l’estada a l’Escola Judicial).
  • professional: es requereix una experiència laboral prèvia (com a advocat mateix) i una edat mínima, assegurant-se així no només el suficient coneixement jurídic sinó també sent comprovable les habilitats que van més enllà del simple aprenentatge memorístic que ja he esmentat abans. Normalment són escollits amb la intervenció de la cambra legislativa i el Govern/President (com en el cas dels jutges del Tribunal Suprem, els quals són proposats pel President però, després d’un llarg procés d’estudi, aprovats pel Senat).
  • electiu: s’acostuma a requerir una experiència mínima laboral als candidats, que són votats pels ciutadans directament. Hi ha el model partidista, en el qual els candidats són obertament recolzats per partits polítics, i el no partidista, que prohibeix el suport dels partits. Té l’objectiu de fomentar l’afecció dels ciutadans cap al poder judicial i de deselitilitzar la judicatura.

Un cop diferenciats, analitzaré primer la legitimació que tenen els jutges en cada model i seguidament quina influència té el model en la representativitat social dels jutges i per tant en el seu color polític.

Quant a la legitimació, tendeix de menor a major respectivament. En el model burocràtic la legitimació ve donada per la llei (voluntat dels representants del poble), que és la que regula el sistema d’accés i a la qual estan subjectes en tot moment els jutges a l’hora de sentenciar. En el model professional, la legitimació és indirecta, doncs els ciutadans escullen els parlamentaris i al President i aquests escullen els jutges (com part dels jutges del Tribunal Constitucional espanyol). En el model electiu, la legitimació és directa, com la del poder legislatiu, al ser escollits pel mateix poble. I per què és important la legitimació? Perquè un poble que no cregui legitimat al jutge que el condemna, no acatarà la sentència.

I en el referent a la influència del model en el color polític dels jutges, cal dir que és un tema àmpliament discutit, doncs al final podria ser corregible en tots els models i a la vegada tots ells poden acabar corromputs. El color polític és important perquè cal garantir en tot moment que els jutges siguin imparcials davant les causes que jutgen. En el model burocràtic la ideologia del candidat no és en cap moment important, ja que se seleccionen de forma anònima a partir de les oposicions. En el model professional, el fet que el Parlament i el Govern participin en la selecció fa que tendeixin a recolzar jutges del seu mateix ideal polític, però això no és necessàriament perjudicial si, com es fa sovint, una Comissió té l’encàrrec d’avaluar els coneixements jurídics dels candidats. En model electiu, si és partidista, s’acostuma a escollir un jutge per la simple afinitat amb un partit, però això és corregible amb la feina d’una Comissió com l’abans explicada i fomentant l’interès en els ciutadans per conèixer les característiques del candidat més enllà del partit. En el model electiu no partidista l’error acostuma a repetir-se doncs els ciutadans desinformats acostumen a votar al jutge en funció de certes característiques ètniques o culturals. Per tant queda clar que al final depèn de la feina que acompanyi al procés a l’hora de fer que els qui seleccionen el jutge (Parlament, Govern i poble) coneguin efectivament les habilitats i coneixements del candidat i vegin més enllà d’una ideologia.

I per què és important quina legitimació i la influència del color polític en la selecció? Pel fet que les dues grans garanties d’un bon sistema judicial són que el jutge sigui: independent (dels altres poders) i imparcial (a l’hora de resoldre un cas, que no es vegi influenciat per qui l’ha escollit). L’equilibri és complicat i requeriria un anàlisi molt més profund, però de tots els models se’n pot derivar un bon i un mal sistema judicial, i és per això que cal certa autocrítica per poder aconseguir que sigui bo.

En el cas espanyol, la gran mancança és la falta d’afecció que ha existit sempre cap al poder judicial per part del poble, que desconeix com funciona aquest i no s’arriba a plantejar la seva importància. Tenim un model burocràtic al qual li queda molt lluny qualsevol legitimitat democràtica directa o indirecta. Ara que al carrer i als Parlaments es comença a discutir sobre com reorganitzar el funcionament del poder legislatiu i del poder executiu, cal sumar-li una crítica al poder judicial conscient de com es poden tenir molt bones idees però aquestes es poden corrompre, per tant, una crítica que ha d’anar molt més enllà del que s’acostuma a discutir: el fet que siguin vitalicis, el fet que en el Tribunal Constitucional participin en la selecció les Corts Generals i el Govern (quan tècnicament el Constitucional no forma part del Poder Judicial i per tant s’està criticant la selecció dels qui no en formen part i no es planteja com s’escullen els altres que sí), l’elitització…

I no hem d’oblidar que més enllà del sistema escollit, el més important és que hi hagi una ciutadania informada que no permeti que el sistema funcioni malament. Els tres sistemes funcionaran, exigint més habilitats que el coneixement memorístic en el burocràtic, responsabilitzant a les eleccions al Parlament i al Govern d’una mala selecció d’un jutge en el professional o escollint al millor candidat en l’electiu si el poble entén per fi la importància de com se seleccionen aquelles persones que ens poden treure la llibertat o el patrimoni.

Espero haver ajudat a demostrar que el tema és important i que cal que tots plegats comencem a informar-nos molt més del més desconegut dels tres poders.

La independència de Catalunya

En els moments que estem vivint, de crisis econòmica derivada en una demostració de la crisis política i de valors, la situació aquí a Catalunya és una porta oberta a un canvi.

La porta no sabem on ens dirigeix. Hi ha molts opinòlegs que defensen els seus ideals en base a uns arguments majoritàriament enfrontats. Hi ha alguns d’aquests opinòlegs, que des del seu escó, intenten manipular l’opinió pública amb ajuda dels mitjans afins al partit. Però també hi ha gent, que crec majoria, que opina que vol un canvi.

I és que el que voldrien les persones d’esquerres del món, és l’oportunitat que tenen davant els ciutadans de Catalunya. L’oportunitat d’un petit canvi sota la situació actual. Un canvi que no ens salvarà pas de la crisis ni de les imposicions alemanyes, però potser ens permetrà un procés constituent que fa mesos, com podeu comprovar a antics posts, que desitjo envers Espanya. Perquè crec que una Constitució, encara que sigui paper mullat davant dels poders econòmics, és la base dels drets dels ciutadans i és necessari que sigui forta, no com l’actual a l’Estat Espanyol. I sé que hi ha moviments que estan iniciant un procés constituent, però és que si Catalunya s’independitza en tindrem un a sobre!

Sé que aquest discurs és potser massa pretensiós, però crec que l’hem de tenir present de cara a una eventual independència, perquè els ideals que ara s’estan perdent de cara a aconseguir-la, apareguin amb tota la força en unes eleccions constituents.

Aquest text, simplement, és un granet de sorra per a recordar a tot català que els ideals no s’han de perdre envers un objectiu, i per intentar que tot espanyol, europeu o ciutadà del món vegi en això una oportunitat, un segon pas, seguint el camí iniciat per Islàndia. Perquè si així ho veuen, aquesta independència no serà un tancament, una separació, sinó que significarà una obertura al canvi.

Drets reconeguts però no reals

I aquí tenim l’article promès sobre els drets reconeguts però no reals:

Tots sabem que la nostra Constitució (el debat sobre si l’hem de sentir com a tal, per un altre dia) ens reconeix uns drets fonamentals tals com el dret a la llibertat, a la vida, a l’honor… entre els articles 14 i 38 bàsicament. Doncs bé, la mateixa constitució diu a l’article 53.1 que només els articles continguts en el capítol II del Títol I (del 15 al 29) són directament aplicables i vinculen els poders públics, mentre que uns altres (els del Capítol III del Títol I, titulat “Dels principis rectors de la política social i econòmica”) necessiten de la posterior legislació per a ser vigents o vinculants (com diu l’article 53.3). I potser no és en aquest capítol en el que hi ha els drets més fonamentals, però sí drets com el dret a la Seguretat Social, a la cultura, a la salvaguarda del medi ambient, a l’ajuda per disminuïts físics i psíquics o de la tercera edat, o sobretot, el dret a l’habitatge.  Així es com s’explica que el famós article 47 que reconeix el dret a un habitatge digne no sigui exigible quan fan fora algú de casa seva per impagament o quan simplement no se’n té cap, i és que no hi ha cap llei que reconegui el dret de fer això. És a dir, el dret a l’habitatge ha estat legislat per cada Comunitat Autònoma* (és la seva competència com estableix l’article 148.1.3), però està legislat a la seva manera, cosa que implica que la interpretació de l’article i del dret correspon al Govern/Parlament de torn i la legislació que vulgui promulgar, pel que mai es podria exigir directament aquest dret.

Aquesta és tan sols una mostra del que comento com a no existència real dels drets. Una altra és que la constitució en l’article 55.1 estableix que en cas que es decretés un estat d’excepció o de setge certs drets fonamentals serien suspesos, el dret a la inviolabilitat del domicili i a la seguretat de comunicacions (arts. 18.2 i 18.3), el dret a la llibertat d’expressió (art.20.1a) o a informar (art. 20.1d) i el dret de reunió i manifestació (art.21) . És a dir, que si el Govern decidís declarar qualsevol dels dos estats en virtut d’una situació que ni caldria que justifiquessin o fos coherent, tindrien dret d’entrar a casa teva i les possibles denúncies que fessis després probablement mai arribarien a port, ja que per començar com es podria demostrar que el govern ha decretat un estat d’excepció o de setge sense raó…? Alguns justificaran que es una mesura necessària, però sento dir que sembla més un dels molts exemples de la por que es tenia a un altre cop d’estat militar, ja que a l’Europa d’aquella època i com en l’actual no es contempla pràcticament cap situació d’aquest estil. L’ única que se’m pot passar pel cap, és una en la qual gran part del 99% sortim al carrer i, de manera justificada, declarin l’estat d’excepció i se’ns prohibeixi manifestar-nos i expressar el nostre descontent. En aquest cas, us segueix semblant ètic que et puguin suprimir temporalment els teus drets per tancar-te a caseta? Aquí està la gràcia, que el van fer per por, la por a un canvi, ja fos militar (cosa que ja podrien anar oblidant d’una vegada) o un canvi legitimat com seria el d’una revolució del poble.

Però encara hi ha més exemples. En un proper article ja explicaré més a fons què és un Decret Llei, però bàsicament és que un Govern, unilateralment sense el Parlament, pot legislar sobre el que vulgui però hi ha algunes matèries que per seguretat del sistema no pot, com per exemple els Drets continguts entre els articles 14 i 38. Doncs bé, la gràcia és que si el Decret Llei es salta aquesta prohibició, s’hauria de presentar un recurs d’inconstitucionalitat i el tribunal constitucional hauria de decidir. Sembla una regulació coherent i eficaç? No ho és. Abans que el Tribunal Constitucional s’hagués pronunciat, ja podrien haver fet el que volguessin (com he dit, profunditzaré sobre aquest tema, però crec que s’entén aquesta premissa), com si volen treure’t el dret de lliure circulació, poden. Com si volen establir un estat totalitari des de la legislació democràtica poden, que quan el Constitucional es pronunciés no hi hauria ni Tribunal. I aquesta és una mostra de com no aprenem dels nostres errors, ja que limitacions així van sorgir per evitar que es repetís un ascens del poder com el de Hitler, però són ineficaces.

I sobre tot això, en especial l’últim comentat del RDLlei, una professora em va dir que si això mai passés els ciutadans sortiríem al carrer, aniríem al parlament i exigiríem la dimissió del Govern i del Parlament. És utòpic, o això vaig pensar jo si més no, ja que els que tenim coneixença de com funcionen les coses som pocs. I el que saben l’abast real d’aquestes coses, es deuen poder comptar amb els dits d’una mà. I a més la manipulació de la premsa i dels polítics està a l’ordre del dia, i la majoria ni se n’adonaria del que li estan fent, només cal veure la poca crítica existent en la població en proporció a la totalitat d’aquesta. I si a més penses en Grècia i en com els grecs més d’una vegada s’han presentat a la porta del Parlament demanant que s’acabés l’espoli europeu el panorama és desencoratjador. Però en relació a l’anterior entrada, he arribat a la conclusió, que si el 99% sortíssim el carrer, ho aconseguiríem. Amb tots no poden. Si la campanya de conscienciació no anés derivada únicament a la protesta aïllada i al vot de partits que no siguin els majoritaris sinó a subvertir el sistema per començar de zero en un nou sistema amb unes noves regles escollides per referèndum i de coneixement del que s’està votant (no com la constitució del 78, que vau votar tots per vagues il·lusions, pocapenes) potser aconseguiríem canviar les coses. I és curiós com la Declaració de Independència dels EUA i la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà reconeixen el dret a la revolució, mentre que la majoria de Constitucions posteriors, com la nostra, no.

Si volem canviar les coses… haurem de reiniciar el sistema, i millor si és des de fora.

*Llei Catalana 18/2007 a Catalunya