La via espanyola a la transició: dades de la violència

Extracte del meu treball “El consentiment al referèndum constitucional de 1978: anàlisi d’una situació d’intimidació“.

2.4. La violència a la transició

Per entendre la Transició és essencial entendre que Espanya “no es va anar a dormir franquista i es va llevar democràtica”. És a dir, cal recordar que durant la Transició tots els estaments judicials, administratius i policials es van mantenir inalterables (de fet encara seguirien així si no fos per la lògica renovació amb el pas del temps) i que el partit del govern i que, un cop constituïdes les primeres cambres democràtiques, part de l’oposició havia estat altament vinculada al règim.

A més, clar, cal tenir present l’oposició, en especial la comunista, anarquista i nacionalista que va veure en les acaballes del règim una oportunitat. És important destacar per part de l’extrema esquerra els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre) i per part dels nacionalistes s’ha de destacar a ETA però també en menor mesura altres grups armats d’altres regions.

Però quines són les xifres de la Transició? O acorant encara més el debat, quantes morts violentes i per motius polítics es van produir per part de qualsevol bàndol durant la Transició? Mariano Sánchez Soler[1] ho ha quantificat (20 de novembre de 1975- 28 de desembre de 1983, és a dir, entre l’assassinat de Carrero Blanco i l’aparició dels GAL, o Grupos Antiterroristas de Liberación) de la següent manera: 591 morts dels quals 188 corresponen al que considera violència d’origen institucional (“violencia desplegada para mantener el poder y el orden establecido, que es organizada, alentada, inspirada y/o consentida e instrumentalizada desde instituciones del Estado”).

De cara a allò tractat en l’anterior epígraf cal destacar, sense per això buscar cap relació directa entre una cosa i l’altra sinó per contextualitzar encara més, l’aprovació en referèndum de la Llei per a la Reforma Política en l’ambient d’incertesa i por, que entre l’aprovació per les Corts Generals de la Llei i el referèndum es van produir dos morts per violència d’origen institucional (el 28 de novembre i el propi 15 de desembre), diverses manifestacions de les quals cal destacar la repressió violenta a Sarria (Lugo) el 5 de desembre i per l’amnistia al País Basc (el dia 13 de desembre), a més del segrest pels GRAPO del president del Consell d’Estat Antonio María de Oriol y Urquijo l’11 de desembre.

D’altra banda, concretant l’interval d’anàlisi d’allò que ocupa l’eix central d’aquest treball, segons les mateixes estadístiques elaborades per Sánchez Soler, cal destacar que des de l’inici de la presidència de Suárez (1 de juliol de 1976) fins l’aprovació en referèndum de la Constitució (31 de desembre de 1978) es van produir 103 morts per violència terrorista d’esquerres i 47 per violència d’origen institucional (150 morts per violència política), concretant-se entre les eleccions generals de 15 de juny de 1977 i el referèndum 85 de les primeres i 18 de les segones (103 morts per violència política)[2].

I quin paper va jugar en aquell moment la Llei d’Amnistia aprovada el 15 d’octubre de 1977? Aprovada per tots els partits (només amb l’abstenció d’Alianza Popular), no es pot criticar l’objectiu que perseguia i que va complir d’intentar tancar determinades ferides. Però tampoc no es poden menystenir les crítiques actuals cap al Partit Socialista o al Partit Comunista per sentir-se culpables i no buscar justícia, tant per uns com pels altres, sobretot un cop vistos els esforços d’organitzacions internacionals defensores dels drets humans per tal de derogar la llei[3]. Es va decidir tancar el passat jurídicament mentre políticament no parava de recordar-se, utilitzar-se i aprofitar-se quan alhora es produïen noves ferides, com he tractat en aquest epígraf.

El clima era de por[4]. Més enllà de la por a un nou alçament militar (com s’analitzarà més endavant) o de la por sociabilitzada i propagandística al comunisme, en el dia a dia la realitat és que seguien morint persones o bé per la seva ideologia o en nom d’aquesta, dintre d’una certa normalitat si entenem que l’Espanya d’aquells anys no es definia per allò en el que es va convertir sinó per allò d’on venia.

 

[1] SÁNCHEZ SOLER, Mariano. La Transición sangrienta: Una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983. Barcelona: Ediciones Península, 2010.

[2] Comptabilitzat d’una altra manera a partir només de l’estudi dels arxius del diari El País, entre 1976 i 1978 (per tant no exactament en el mateix termini) van morir 182 persones per violència política. Veure: Rafael López, Los condicionamientos socioeconómicos de la acción política en la Transición democrática, Revista Española de Investigaciones Sociológicas (Nº 15), 1981, p. 21. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_015_03.pdf [Consulta: 21-05-2015]

[3] EuropaPress. La ONU pide a España derogar la ley de amnistía de 1977. europa press, 10/02/2012. URL: http://www.europapress.es/nacional/noticia-onu-pide-espana-derogar-ley-amnistia-1977-20120210192215.html [Consulta: 12-05-2015]

[4] La por al terrorisme va arrelar tant a la població durant aquests anys i els següents que al 1990, 12 anys després de l’aprovació d’una Constitució que aboleix expressament la pena de mort, el 51% dels enquestats haguessin vist bé incloure la pena de mort en casos de terrorisme. Veure: Centro de Investigaciones Sociológicas. Sumario XII…, 1990. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_056_18.pdf [Consulta 21-05-2015]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s