Debatre té conseqüències penals

«Por todo ello, no puede sino concluirse que el Parlamento de Cataluña ha vuelto a vulnerar el orden constitucional y estatutario, al admitir a trámite la mesa de la cámara la moción “subsegüent a la interpel·lació al Govern sobre l’autogovern”»

Interlocutòria del Tribunal Constitucional 16/2020

Aquesta frase del Tribunal Constitucional evidencia la censura dels poders estatals sobre el Parlament de Catalunya. Com s’hi pot observar, l’admissió a tràmit d’una moció (no cal ni aprovar-la al Ple) pot implicar una vulneració de l’ordre constitucional. És a dir, el fet de permetre que es tramiti una resolució per ser debatuda posteriorment ja pot ser, per si mateix, inconstitucional.

Poso context: durant la campanya de les eleccions generals de novembre de 2019 en què Pedro Sánchez va dir que es comprometia a «traer[…] de vuelta a España» al MHP Puigdemont  i també allò de «de quién depende la Fiscalía», el Govern espanyol del PSOE va impugnar quatre decisions del Parlament de Catalunya, entre les quals hi havia dues admissions a tràmit de dues resolucions. Segons deia el Govern espanyol, aquelles decisions incomplien (desobeïen) diferents sentències del Tribunal Constitucional que, prèviament, havien declarat inconstitucional que el Parlament afirmés que Catalunya té dret a l’autodeterminació i que critiqués el rei espanyol.

És arran d’aquestes impugnacions, que formaven part de la campanya electoral del PSOE amb qui cal dialogar, que els membres de la Mesa 2018-2020 seran, probablement, condemnats per desobediència, igual que ho van ser els membres de l’anterior Mesa (excepte la MHP Forcadell, que va ser condemnada per un delicte de sedició, però això ja és un altre tema). El fet és que a la mateixa interlocutòria citada a l’inici de l’article, i a unes quantes més, el Tribunal Constitucional va informar la Fiscalia d’aquesta suposada desobediència. Una Fiscalia que, com que depèn de qui depèn, va tenir aturada la querella durant un any per no desviar l’atenció del suposat diàleg.   

És a dir, el Govern del PSOE va impugnar unes decisions de la Mesa del Parlament de manera que la Fiscalia, controlada pel PSOE, pogués querellar-se contra els membres de la Mesa, tot censurant el debat polític a la cambra catalana. Sembla dialogant, oi?

Ara bé, des de llavors, fora d’aquella campanya electoral, el Govern espanyol no ha tornat a impugnar cap altra resolució ni admissió a tràmit per molt que tractés d’autodeterminació o de la monarquia. Això demostra, en definitiva, que el Parlament de Catalunya depèn de la bona voluntat del governant espanyol de torn per gaudir o no de plena llibertat per debatre qualsevol assumpte.

Aquesta arbitrarietat en l’aplicació d’allò que ells anomenen «estat de dret», però que no és altra cosa que una persecució política, permet a l’Estat activar els mecanismes repressius en qualsevol moment. Així, si l’Estat pot censurar el debat d’una resolució que critiqui la monarquia també podria considerar que, un cop anul·lada pel Tribunal Constitucional qualsevol de les lleis socials aprovades els darrers anys a Catalunya, tampoc es pot discutir de nou cap nova norma similar. Encara que no hagi passat de moment, un cop fetes les regles arbitràries, avalades pels poders estatals salvadors de la unitat de l’estat, la repressió vindrà tant sí com no, fem el que fem.

En conclusió, fer veure que el Parlament pot funcionar de manera normal com si es trobés en la mateixa situació que fa quinze anys, debatent i desenvolupant l’autonomia, és intentar imposar una mentida. L’Estat pot, i cada vegada més, censurar els debats que es duen a terme a la seu de la voluntat popular, alhora que persegueix els nostres representants polítics. No és que no respectin ni que ens afirmem sobirans, sinó que gaudir d’una mínima autonomia depèn de com es llevin cada matí. 

Tot plegat ho dic per si cal que siguem realistes.

Autodeterminar-se: errors en l’estratègia

Fins fa no gaire, l’independentisme tenia pressa. No ho dic només pels famosos 18 mesos del 2015, sinó perquè ja des d’abans es va socialitzar la sensació que els independentistes no teníem res a dir ni a fer a Espanya. Probablement això va passar des del moment en què l’Estat, amb tantes trampes com va poder, va retallar l’Estatut de tal manera que va acabar amb el sistema autonòmic. Des d’aquell 28 de juny de 2010, Catalunya no pot aspirar a res més dintre d’Espanya. De fet, aquell 2010 ens deixava no només sense poder projectar més competències, sinó que també n’havíem perdut pel camí.

Aquella intervenció dels poders estatals sobre l’autogovern català, cada vegada més insistent i variada, va servir a l’independentisme com a pretext per, fins i tot, oposar-se frontalment a la legitimitat del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que el 2015 va adquirir el poder, criticat per la Comissió de Venècia i pervertit en idea i aplicació, que ha permès condemnar i/o investigar els membres de les meses de les XI i XII legislatures. Es va consolidar en el discurs independentista, en definitiva, la idea que el Govern de Catalunya només respondria a allò decidit pel Parlament de Catalunya, tal com es va expressar clarament a la declaració de 9 de novembre de 2015 aprovada pel Parlament de Catalunya. 

Així deia aquella declaració:

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

(…) Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.  

En aquell moment, era evident que tot i que calia deixar la porta oberta a una proposta de l’Estat, no calia esperar-la. Ja eren comptades i assumides per tothom les més de 17 vegades que Espanya havia rebutjat donar veu a la ciutadania catalana per  autodeterminar-se. Les més recents, el rebuig a la transferència de la competència per convocar un referèndum el 2014, la prohibició i conseqüent repressió de la consulta del 9N i la prohibició i repressió del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Finalment, després de segles en què Catalunya només existia a Espanya per ser reprimida amb més o menys duresa en funció dels interessos polítics dels dirigents de Madrid (és absurd haver de seguir recordant que el Decret de Nova Planta o l’empresonament del Govern de la Generalitat durant la Segona República espanyola no són singularitats històriques, sinó que formen part de la mateixa estratègia), el govern espanyol va decidir, ignorant qualsevol regla que existís fins aquell moment, suspendre l’autonomia catalana, destituir el Govern català i empresonar els líders polítics que no van exiliar-se.

Ara, però, la situació ha canviat. Part de l’independentisme ha decidit que, arran dels resultats electorals a les Corts espanyoles, Catalunya havia d’aprofitar la dependència del govern espanyol dels vots independentistes per treure’n un diàleg. Gràcies a aquesta estratègia s’ha investit un govern espanyol i se li ha donat estabilitat aprovant els seus pressupostos. En tot això, la novetat no és que hi hagi catalans donant suport a governs espanyols a canvi de més o menys guanys, sinó que aquests catalans són, específicament, independentistes. 

Què ha passat, llavors, amb la pressa? Què deu haver passat perquè després d’anys d’assumir que Catalunya no tenia més futur a Espanya, que la nostra veu no era escoltada, que les nostres competències només minvaven, que la nostra autonomia estava cada vegada més intervinguda, que el Parlament cada vegada podia parlar de menys assumptes i que l’independentisme acumulés 3.000 represaliats, ara l’independentisme estigui participant dels assumptes espanyols? 

És clar que hi ha un canvi d’estratègia. I no parlo de la suposada ampliació de la base, sinó de com uns resultats electorals a les Corts espanyoles que el 2015 es pretenien abandonar en 18 mesos han frenat totes les presses i han permès ignorar la llista llarguíssima d’evidències que demostren que Catalunya va camí de no ser ni tan sols una autonomia espanyola. És de veritat aquesta una oportunitat que es pot aprofitar per aconseguir la independència?

Jo considero que no. Per començar, i em sembla evident, perquè no se’n traurà res: ni l’amnistia, ni un referèndum pactat. I que Espanya ens tanqui novament la porta a res per enèsima vegada no sembla determinant ni per guanyar suport intern ni internacional. Però, sobretot, crec que, i això sí que és perillós, aquesta estratègia ens va en contra.

En aquest punt, per explicar-me, necessito fer un parèntesi acadèmic. 

El dret a l’autodeterminació, incorporat massa tard a l’ideari català en favor d’un no-reconegut internacionalment dret a decidir, reconeix el dret d’un poble o nació a governar-se a si mateix, fins i tot dintre d’un altre estat (autodeterminació interna) o creant-ne un de propi (autodeterminació externa). 

La premissa és ben senzilla: aquells pobles que no poden autodeterminar-se (autogovernar-se) internament dintre d’un altre estat, tenen dret a autodeterminar-se (independitzar-se) externament.

De manera més il·lustrativa, la famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà en relació a Quebec, fent cita també de la Declaració de Viena de 1993, va afirmar el següent:

Although this third circumstance has been described in several ways, the underlying proposition is that when a people is blocked from the meaningful exercise of its right to self-determination internally, it is entitled, as a last resort, to exercise it by secession. The Vienna Declaration requirement that governments represent “the whole people belonging to the territory without distinction of any kind” adds credence to the assertion that such a complete blockage may potentially give rise to a right of secession.  

Però, en què es concretaria el fet de no poder exercir l’autodeterminació interna? Quines situacions avalarien el dret d’un poble a exercir el dret d’autodeterminació externa? Segons explica Michel Seymour, professor de la Universitat de Montreal, al monogràfic editat per l’Institut d’Estudis per l’Autogovern The catalan process. Sovereignty, Self-Determination and Democracy in the 21st Century, podrien ser les següents situacions, tot fent cita dels posicionaments existents a l’acadèmia: 

Some are tempted to reduce internal self-determination to political representation. If the encompassing state is representative of the population because, for instance, the population elected its own representatives and these play a role in the central government of the state, then it is according to some all that is needed in order to say that the stateless people self-determines itself internally. This is for example, the view of the Supreme Court of Canada. For others, internal self-determination must entail that the stateless people be part of a continuous constitutional conversation and be involved in any decisions to modify the constitution. This is the view of new constitutionalists such as James Tully. Others suggest that internal self-determination for a stateless people is the enjoyment of self-government. This is, for instance, the way Will Kymlicka sees internal self-determination. So, for instance, if the British state were unable to transfer powers and allow the Scottish government more fiscal autonomy, it would amount to a violation of their internal self-determination. 

Així mateix, Seymour afegeix més endavant que «[…] the most important arrangement that the state should allow in order to recognize a people’s right to internal self-determination is perhaps to allow for some kind of differential status. If the state systematically refuses this differential status, then clearly, the state is not allowing the people to determine its own political status within the sovereign state».

En resum, és possible sistematitzar breument les diferents vies d’autodeterminació interna de la següent manera:

  1. Tenir representació política i tenir veu en els assumptes del govern central de l’Estat
  2. Ser part del diàleg constitucional i estar-hi involucrat
  3. Gaudir d’un autogovern
  4. Gaudir d’un estatus diferenciat dins de l’Estat

Tanco ara el parèntesi acadèmic iniciat fa uns paràgrafs. És evident a ulls de qualsevol persona que l’independentisme, com he explicat a l’inici d’aquest article, va establir com a eix central del seu argumentari el fet que no s’escoltava la voluntat catalana a les Corts espanyoles, que el govern espanyol no s’asseia a negociar en igualtat de condicions amb el seu homòleg català, que qualsevol intent de reforma constitucional o de petició a tal efecte eren rebutjats, que l’autogovern des de 2010 no es podia anomenar com a tal i que si Catalunya té algun estatus diferenciat dins de l’Estat és el marcat per la repressió, i, en definitiva, que no hi havia alternativa possible per coexistir dintre de l’estat espanyol.

Ara, però, l’independentisme ha investit un president espanyol i ha aprovat uns pressupostos estatals, és a dir, ha estat important en la governabilitat; defensa el «govern efectiu» de les competències catalanes com si hi hagués un camí per recórrer; i assegura que l’Estat per fi ens reconeix un estatus diferenciat quan seu amb nosaltres a una taula de diàleg.

O bé els discurs i les raons que s’hi expressaven fins ara no eren certes, cosa que personalment descarto absolutament per les raons expressades més amunt, o bé la nova estratègia és tan innocent que no pot estar més equivocada.

Si l’independentisme defensa ara que gaudeix d’autodeterminació interna, per a què reclamar l’autodeterminació externa? Si ja ens podem autogovernar de manera suficient, si la nostra veu és escoltada a l’Estat i si som part de la seva governabilitat, per a què volem la independència? Quin ciutadà català o estat estranger pot creure’s el moviment independentista quan els seus representants legitimen l’estat espanyol i les seves institucions?

En definitiva, no, no és cert que les majories conjunturals de les Corts espanyoles siguin una oportunitat prou important i determinant com perquè ens surti a compte perjudicar el nostre propi relat, les nostres necessitats d’autogovern. Ens estem fent mal i, d’aquesta manera, només podem perdre suport. 

Sort, això sí, que al davant hi tenim l’estat espanyol, que ni sap ni vol actuar d’una altra manera i que segueix mostrant-nos nous motius per independitzar-nos, reprimint, encausant, condemnant, empresonant i coartant tot tipus de manifestacions, debats i representacions polítiques sorgides de l’independentisme. 

O l’independentisme deixa d’autoenganyar-se i d’autoboicotejar-se, o al final ser independentista acabarà significant una cosa diferent. I ja portem massa paraules que ara no signifiquen res; no perdem també aquesta, ni la seva raó de ser.

En conseqüència, l’independentisme faria bé de tornar al relat més realista, que alhora és aquell que és més comprensible pels propis ciutadans i per a la resta d’actors internacionals: Catalunya no només no es pot autogovernar, sinó que cada vegada ho pot fer menys, i l’única manera de protegir l’autogovern és la independència. El «mentrestant» crec que no s’ha de debatre tant en termes de gestió (que sempre és millorable) com en termes de legitimitat, drets i determinació, en el sentit que l’independentisme no té cap necessitat d’asseure’s a una taula ni de negociar mentre no hi hagi cap oferta digna de ser escoltada. 

Així, potser l’independentisme tindrà alguna oportunitat de ser exitós. En canvi, si seguim actuant com els darrers tres anys, no pararem de perdre. 

No apaguem les flames

Un moviment polític, sense les institucions, només té el carrer com a sortida.

Crec que, en general, tots teníem la sensació que la resposta a la sentència no seria res més que concentracions i paraules calculadament buides. Era l’única expectativa possible després d’aquests dos anys d’immobilisme i decadència. 

Però entre aquestes concentracions i paraules els joves independentistes han ocupat els carrers com no els havíem vist fer-ho al conjunt del moviment en aquests 7 anys de procés. Ho han fet d’una manera que reconeix el conflicte i el posa al centre de l’acció política. Hi eren, la guspira s’ha encès i els carrers són seus.

Alhora, el mantra de “si els polítics no avancen, els passarem per sobre” s’ha demostrat, per ara, fals. Aquella idea romàntica que s’havia anat construint sobre el procés, com un moviment de polítics obedients, s’ha anat esmicolant a poc a poc, allunyant-los a una distància d’irremeiable solució. El 9N no va ser una consulta i el resultat del referèndum no es va ni intentar aplicar.

Ara, les institucions (enteses com a Generalitat i Parlament però també com a partits polítics) no s’han vist estirades per donar cap resposta. Si de cas, s’han demostrat estèrils i buides de poder. I això malgrat sí que s’hagi estirat el debat públic cap a uns nous termes, com explica la Maria Vidal.

Aquestes dues setmanes han servit per ensenyar una mica més la mentideta sobre la qual s’ha mantingut l’independentisme. La del Govern efectiu, la de “la nostra” policia. I tot i que molta gent ha reivindicat unes bases més sòlides (com quan es va posar el referèndum d’autodeterminació sobre la taula), i malgrat s’ha parlat molt de les greus renúncies que es van fer l’octubre de 2017, no s’han bastit plans ni objectius forts alternatius.

En un moment com aquest, on cada institució està més preocupada de protegir-se que d’existir (en un sentit real de la paraula), l’assemblea de càrrecs electes no és la solució. Els electes necessiten escoltar de nou, no seguir parlant. La qüestió és saber què volem dir.

Aquests dies, llegeixo la Marta Roqueta o l’Ot Bou i hi veig discurs. Un relat nacional fort capaç de lluitar contra l’autocomplaença autonomista i l’autonegació nacionalista espanyola. Un relat menys contaminat i que, amb sort, pot aconseguir ser lliure de tots els marcs imposats fins ara. Però encara esperem que algú ens compri la lògica, sense proposar estructures ni saber com aplicar-la.

Transformar el relat fort en política forta. I en política institucional, també, on no cal necessàriament jugar exactament amb les mateixes regles i eines. En definitiva, transformar el relat en poder.

Aquest és, per a mi, el gran repte. Trobar l’espai on parlar i discutir mentre alhora s’és combatiu. Fer que el carrer expressi uns objectius i sigui capaç d’elaborar estratègies i estructures per tal de disputar el poder d’aconseguir la independència.

Perquè segur que aquest poder existeix.

 

Com trenquem els marges d’una política autonomista i petita?

En la política de l’obediència i l’expectativa d’un sou, els joves catalans, especialment els independentistes, no tenen gaire expectatives ni de lideratge ni de transformació real.

La manera d’accedir a fer política, ara mateix, és militar i combregar. Entrar en una organització consolidada, competir per un sou i mantenir-lo a partir d’una obediència indubitable. 

L’alternativa, la política no institucional, pot acabar tendint cap a la política institucional, sí, però generalment amb la corresponent pèrdua de discurs propi. La política no institucional, majoritàriament, està controlada per la política institucional, que crea, coordina i vigila els corresponents espais de relativa llibertat de pensament. I el talent sempre acaba sent cooptat.

Per sort, hi ha mil maneres de fer política i sempre es pot ser transformador sense les institucions o, almenys, sense claudicar-hi absolutament. Però crec que no és discutible que per accedir a espais, subvencions o altaveus mediàtics sempre cal passar pel sedàs d’algun partit que mai alimentarà un discurs que li vagi en contra. 

És evident que el pas de la idea personal a la idea col·lectiva acostuma a suposar un canvi, adaptació o matització de la idea original. Com també ho és que conforme la idea col·lectiva incorpora més pensadors, la idea encara canvia més. La qüestió és si existeixen espais de pensament que garanteixin que el canvi es produirà de forma lliure, és a dir, debatuda, i que del debat en sortirà una idea millor. 

Perquè si les idees quan es col·lectivitzen es perverteixen, com ara, perquè no és possible ni seguir pensant-les ni encara menys dur-les a terme des de la llibertat, tendim o bé a tancar-les en elles mateixes (o en espais col·lectius reduïts) o bé a fer-les desaparèixer i, en conseqüència, no aconseguim ni que es coneguin ni que millorin. 

Per això, en un marc polític, especialment l’institucional, que degrada el pensament i l’acció transformadora, com pot entrar-hi una idea nova? I quan no aconsegueix entrar-hi, com s’evita que aquesta idea no desaparegui?

És essencial construir espais de llibertat, on les idees puguin desenvolupar-se i créixer per fer-se robustes, i amb elles els seus pensadors. Alhora, és important que aquestes idees es practiquin, que es faci política amb elles en aquells petits espais no ocupats per la degradació actual o que no estiguin tancats pels filtres dels partits. 

Ara per ara, és important que el talent es conegui, que es desenvolupi i que assumeixi responsabilitats. De manera que els riscos que suposa dir i fer coses de veritat en un context degradat siguin compensats amb la transformació provocada per les pròpies idees.

 

Matar al pare (2)

En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani. 

Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena. 

Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol. 

Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.

Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.

El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat. 

No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot. 

Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.

En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei. 

 

Matar al pare

En psicologia, dit ràpid i malament, es fa referència a “matar al pare” com aquell moment en el qual trenques el marc mental imposat per la figura paterna (i materna), que et contamina la teva visió del món i el teu comportament en ell, i passes a tenir una visió més real i autònoma de les coses.

A Catalunya, hi ha uns quants pares polítics que cal matar i que impedeixen la llibertat que necessitem per poder tenir debats madurs. Per exemple, tenim una generació, proporcionalment important, que va entrar a la democràcia en plena vida adulta i que veuen el món des del franquisme i des de l’antifranquisme; la por (o la nostàlgia) dona sentit encara a algunes de les seves decisions quotidianes (i el seu suport o no a opcions polítiques). Alhora, la generació educada en democràcia, té com a pares el pujolisme i el PSC, com a models polítics d’una Catalunya molt concreta. 

Matar al pare no és matar la memòria. Matar al pare és deixar de mirar els fets del 2019 des del prisma de què feia Pujol als 80. També ho seria deixar de presentar candidats socialistes a les municipals de Barcelona com única manera d’entendre la ciutat. En definitiva, matar al pare és intentar entendre les coses per com són i no per com ens han ensenyat a mirar-les.

Jo formo part d’una generació que té uns quants pares a matar. Em venen al cap: la crisi, que ens va definir el punt de partida de tota decisió econòmica i professional; l’accés a tot i l’èxit fugaç d’aconseguir qualsevol cosa; ser la generació més ben preparada i no poder accedir a un món laboral no definit per nosaltres.

Cada generació necessita matar als seus pares, i si no ho aconsegueix, la següent generació ho pateix. Si ja és complicat desfer-te de tots els teus prejudicis contextuals per alliberar-te i treballar amb idees genuïnes de veritat, intentar fer-ho quan la generació anterior encara ho contamina tot amb els seus fantasmes és pràcticament impossible. Segurament es pot aconseguir, però una generació derrotada pot condemnar la següent. 

D’aquesta manera, quan la generació actual de polítics torna al punt de partida, a l’autonomisme que havien de matar, als marcs mentals dels seus pares, i parlen cap al passat abandonant tots els debats del futur, enlloc de matar als pares estan començant a matar als seus fills. La llibertat d’un país independent que suposadament ens oferien, al final, per a ells no tenia cap valor; no són capaços d’aconseguir-la. 

En un context tan contaminat, amb una política feta des de la frustració i la derrota, les idees noves i les solucions innovadores no se senten. I no, jo no vull veure com la meva generació només té l’alternativa d’integrar-se en aquesta degradació per almenys poder dir que fan política. Necessitem molt més, necessitem un context lliure, necessitem una generació de joves que siguin escoltats i puguin treballar la mort dels seus pares. 

I miro al meu voltant i hi veig molt talent. Massa per a malgastar-lo. No tinc cap intenció de veure com nosaltres també perdem. Tenim molta feina a fer, trobant espais de llibertat des d’on construir coses més grans, innovant en el com i en el qual treballem. Aturar-se ara, esperar, veure com el món avança i els nostres debats no, ens matarà si no hi fem res. 

No sé com ho aconseguirem, però haurem d’aprendre molt i crear molt més. 

 

La fi de la via pactada va arribar fa anys

El President del Parlament, Roger Torrent, afirmava fa un parell de mesos: “hem d’articular una gran confluència a favor del referèndum per passar del referèndum impossible al referèndum inevitable, hem de ser més, però hem d’estar disposats a arribar més lluny”.

Aquestes paraules, aquest pas de l’impossible a l’inevitable, ha anat sumant suports d’altres polítics i s’ha incorporat, sense gaire èxit encara, al vocabulari processista. La idea, se suposa, és que l’Estat acabarà acceptant un referèndum després de 6 anys d’intentar-ho perquè, ara sí, ara serem suficients per aconseguir-ho. Perquè a més, és clar, al Govern del PSOE sí que el podem pressionar fins que vulgui pactar. Així sembla que ho entén també Òmnium amb la seva campanya #somel80 % que ens retorna al dret a decidir com a proclama.

El fet és que aquesta via pactada és impossible. No ja perquè ens estiguin mentint dient que poden arribar a un pacte amb el PSOE segons el qual es produirà el referèndum, que evidentment. Sinó que s’oblida, voluntàriament, que aquesta solució també seria inconstitucional. El Tribunal Constitucional ja ha previngut aquests escenaris i fa anys que diu que fer un referèndum sobre la independència de Catalunya és, amb el marc legal actual, impossible.

Perquè el TC ja va denegar la via pactada que ara torna a sorgir. Quan entre el 2012 i el 2015 el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya van apostar pel dret a decidir com a via per resoldre la voluntat política de la ciutadania catalana, el Tribunal Constitucional ja va tancar diverses portes. En un primer moment va semblar que acceptava l’existència del dret a decidir, però el va reduir al no-res. Per una banda, considera que no es pot preguntar sobre la independència en un referèndum perquè Catalunya no té competència per a pronunciar-se sobre la secessió. De l’altra, i en conseqüència, considera que Catalunya no té dret a l’autodeterminació amb la Constitució actual.

Ambdues coses, per tant, portarien qualsevol referèndum pactat a la inconstitucionalitat i conseqüent nul·litat. I és que per molt que s’arribés a un acord amb el Govern espanyol, el referèndum (la llei, la convocatòria o l’acte en si mateix) podrien ser recorregudes pel Defensor del Poble o per 50 diputats del Congrés o 50 senadors. A més, no seria estrany que alguna Comunitat Autònoma intentés recórrer-ho al considerar afectada la seva autonomia.

Aquesta situació avoca qualsevol opció de fer un referèndum d’aquest estil a una reforma constitucional que el permeti. Una reforma que necessitaria, molt probablement, posar d’acord totes les forces polítiques espanyoles i també necessitaria una voluntat majoritària del poble espanyol en referèndum. Una reforma que suposaria renunciar a l’autodeterminació, cedint la nostra sobirania al poble espanyol, i que, sobretot, regalaria una nova oportunitat històrica a Espanya perquè acabéssim en una situació pitjor. Evidentment, molts juristes, també espanyols, defensaven que era possible fer un referèndum en el marc constitucional espanyol actual, però el Tribunal Constitucional n’ha tancat les portes. És, de totes totes, una via morta.

Tot plegat, d’alguna manera, recorda al que va passar amb l’Estatut del 2006: es va intentar avançar primer amb bona fe política i després es van estirar els marges del sistema constitucional espanyol. I la resposta ens va deixar sense política i sense marges, tenint com a úniques vies la derrota o la desobediència. Estem, si fa no fa, igual.

Per acabar, és important tenir clar que no, no és veritat que Europa hi pugui fer res. No existeix mecanisme legal europeu o internacional segons el qual el Tribunal Constitucional o els grups parlamentaris no estiguessin habilitats per impugnar el referèndum. La sobirania estatal es protegeix amb la llei en contra de la justícia. L’únic marge és la ruptura, per trencar el poder d’unes institucions espanyoles que mai cediran políticament la seva sobirania i sempre sortiran, sigui com sigui, en defensa de la nació única.

En definitiva, fa temps que ja vam passar del referèndum pactat impossible al referèndum pactat inevitablement impossible. L’únic referèndum possible és el d’autodeterminació i ja el vam guanyar.

Un quart espai: el revulsiu després d’un any de depressió

Ara sí, l’independentisme s’ha proposat avançar després de retrocedir durant un any sencer. Malgrat podria discutir-se que determinades estratègies pretenguin realment la independència, sembla que almenys els ciutadans poden a poc a poc posicionar-se i/o il·lusionar-se per algun dels camins proposats.

És en aquest context on es podria consolidar, almenys en l’opinió pública, un quart espai independentista. És complicat de numerar si tenim en compte que el PDeCAT, com a tal, sembla haver reculat i gairebé ni es reivindica com a independentista, regalant aquest paper a la Crida. Però, per facilitar-ho, partirem de la premissa que d’una forma o altra la Crida ocuparà l’espai del PDeCAT dintre de l’independentisme a l’estil de Junts per Catalunya (és a dir, combatent per l’hegemonia centralista del procés amb ERC).

Però, cal aquest quart espai? No existeix el seu projecte, o no és defensable, a través d’ERC, Crida o CUP? En primer lloc, és necessari recordar que el mapa de partits independentistes no s’ha mantingut estable. Fa uns 10 anys, ERC era l’únic partit amb representació al Parlament que es reivindicava com a tal, malgrat pactar el tripartit. Després, el 2010 va aparèixer un actor fonamental per a reivindicar un independentisme desacomplexat, per molt que a vegades folklòric, com va ser Solidaritat. Va ser a partir del 2012 que la CUP va substituir Solidaritat al Parlament amb un independentisme d’esquerres fort i unilateralista. I va ser el 2015, amb Junts pel Sí, que Convergència (posteriorment ja PDeCAT) va sumar-se al projecte obertament independentista. Per tant, si ens hem fet més forts amb el revulsiu dels nous actors i les noves visions, per què ens hauria d’espantar un quart espai?

I, per què negar-ho. El sistema de partits independentistes comença a ser reconegut com un dels problemes del procés. Els seus interessos electorals i econòmics, que justifiquen la seva lluita per l’hegemonia, són una roda que tritura idees, conceptes, persones i talent. Aquest fet, ara mateix, està portant a una degradació exasperant de les institucions catalanes, que han perdut la seva veu i la seva força per esdevenir seus reals de poder. És necessari, doncs, que d’una forma o altra, es lluiti per evitar aquesta degradació, fiscalitzant i participant.

Perquè cal canviar la cultura política que ens ha portat fins aquí. Si venim, venim a fer-ho diferent. El plantejament de les primàries com a model per a generar aquest espai és un plantejament sincer, de retiment de comptes, i sobretot, de maduresa. Perquè el procés es caracteritza pel seu infantilisme; pels seus somriures davant problemes complexos que requerien una ciutadania informada que només rebia promeses i jugades mestres que mai podien ser explicades. Les primàries, amb la cultura política que se’n deriva i que ha de ser inevitable, fiscalitzen el poder i donen la veu als mateixos que volen respostes, els ciutadans actius i participatius.

Aquest quart espai no assumeix que les coses es faran millor, però assegura que el diàleg entre governants i governats serà real, perquè entre tots decidiran quant es confondran aquests dos subjectes. I no, aquest espai no exclou a ningú, ni tan sols als partits. Ni tampoc renega dels líders que ens han portat fins aquí. Reivindiquem-los, si us plau, però no idolatrem a qui s’equivoca perquè si ells no ho aconsegueixen, caldrà que entre tots ho fem possible.

Per tot això, no és casual tampoc que aquest espai es presenti ara. Ni és casual que persegueixi controlar els Ajuntaments. Perquè aquesta roda de degradació només pot ser aturada des d’allà on queda encara un reducte de sobirania, com són les viles i els municipis. Des d’allà vam fer possible ser sobirans per un dia, el primer d’octubre. Ens pertoca tornar a ser-ho. I aquest pot ser el revulsiu que l’independentisme necessitava després d’un any de depressió.

Objectiu Rodalies

[Col·laboració de la Maria Vidal]

Ara fa un any l’independentisme català va iniciar l’enfrontament directe amb l’estat espanyol i va perdre de manera estrepitosa. S’empresonaren líders socials i polítics i d’altres van haver d’exiliar-se. Des d’aleshores l’ofensiva contra el moviment independentista ha anat augmentant i el nombre de represaliats ja no se cenyeix només als polítics professionals, sinó també a funcionaris, professors, alcaldes… i ja s’acosten al miler.

La repressió va ser esglaonada. En un principi, quan l’executiu de Rajoy va anunciar l’aplicació del 155 a Catalunya, diverses veus de tots dos bàndols van considerar que era una jugada extremadament arriscada. El govern espanyol creia que el control del territori seria inviable, ja que la intervenció per mitjà del 155 podia ser com llançar un llumí encès sobre una “regió” llargament ruixada amb gasolina. Aquest temor del govern espanyol a la insurrecció és fonamental per entendre perquè Rajoy va implementar el 155 de la menor durada temporal possible, tot utilitzant-lo per convocar eleccions i limitar els drets electorals dels independentistes en una convocatòria que ell mateix va plantejar com a decisiva.

L’endemà de l’aplicació del 155, però, els líders polítics independentistes van desaparèixer. Només van treure el nas per deixar clar que no ens havíem de mobilitzar i que no calia que sortíssim a defensar les institucions que ens acabaven d’arrabassar impunement. Dues setmanes abans, l’Estat espanyol havia engarjolat Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i en aquell moment tampoc es va aprofitar la indignació popular per fer una convocatòria multitudinària i immediata. Els qui crèiem que la població sortiria indignada el minut posterior a l’anunci de l’aplicació del 155 vam pecar d’ingenus de la mateixa manera que vam fer-ho quan van empresonar els Jordis. El govern ens va dir que no ens manisfestéssim massivament per les institucions i no vam fer-ho. I encara no els hi hem demanat explicacions per aquesta decisió.

La conseqüència inevitable de la passivitat popular davant de l’empresonament i l’exili dels nostres líders i polítics és que els responsables de la repressió s’han envalentit. Així, Casado i Rivera demanen insistentment que es torni a aplicar el 155. Cosa no gens estranya, ja que ells senten que es van quedar a mig camí. El 155 va intervenir les Conselleries clau per lligar les mans a la Generalitat en el seu àmbit d’acció immediat, però no es va centrar en l’eliminació del nostre dret a viure com a catalans a Catalunya en no intervenir la CCMA ni el currículum educatiu. Un cop s’ha demostrat, doncs, que se’ns poden prendre les institucions sense que hi hagi cap daltabaix irreparable, és obvi pensar que tard o d’hora tornaran a implementar el 155 per acabar la feina.

Mentrestant, el moviment independentista es troba totalment dividit. Hi va haver tants motius i tan diversos per assitir a la passada manifestació de l’11S que seria pràcticament impossible treure’n una conclusió clara més enllà del fet que la gent continua sent independentista. Punt. Tot i aquesta divisió, la manifestació del 2018 va ser igual de festiva que totes les dels anys anteriors, la qual cosa, en un determinat sentit, és profundament depriment. Perquè el pacifisme i la perseverança no han d’anar de la mà de la ingenuïtat. Es pot ser independentista i voler la llibertat dels presos polítics sense creure que serem independents en menys d’un any o que la lluita per la justícia depèn de la quantitat de llaços grocs que hi ha al carrer. L’independentisme és un moviment que trenca amb l’establishment, la qual cosa hauria de voler dir que el poder mai s’hi hauria de trobar còmode. Tot i això, des de les mateixes butaques des d’on se’ns nega una explicació clara sobre el que va passar durant la tardor del 2017 se’ns encoratja a centrar-nos en la col·locació massiva de llaços grocs. Allò depriment, doncs, de la manifestació va ser la comprovació de que aquesta estratègia està donant bons resultats. Aquesta falta de transparència i de rendiment de comptes no ha tingut un impacte visible en els ànims de la gent, que un any més van treure les gralles i les disfresses extravagants i van sortir a corejar consignes. El caràcter d’urgència pels resultats que havia caracteritzat l’independentisme durant els darrers anys ha desaparegut juntament amb el judici crític.

En conseqüència, ERC i PDeCAT poden refer junts el camí de tornada a l’autonomisme. No només formen part del suport parlamentari al govern del PSOE, sinó que estan creant el clima adequat per fer creure a l’opinió pública que s’està negociant amb el govern espanyol. Serà interessant veure què s’extreu d’un diàleg on una part té tots els poders fàctics i la meitat del govern en el seu poder i l’altra part no té ni tan sols la voluntat de desobeir.

En conclusió, podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’independentisme no està essent incòmode per l’Estat, ja que ens saben derrotats i sense objectiu. No ens acostarem al tan sonat “referèndum pactat d’autodeterminació” sense posar el govern espanyol entre les cordes. Això sí, amb sort, potser finalment aconseguirem que els trens de rodalies funcionin millor.

 

Maria Vidal @mavilo83

Catalunya segle XXI: balanç de la temporada

El 25 de febrer d’aquest any s’emetia per primera vegada per ETV Llobregat, a les 10 de la nit, el programa Catalunya segle XXI. Aquest programa naixia per a portar a les pantalles de televisió i a internet alguns dels debats que impulsa el procés participatiu del Congrés Catalunya i Futur, que vam presentar en el primer programa.

Quan vam pensar-ne el format, amb la Maria Vidal i l’Adrià Reyes, va ser evident que calia donar veu als joves, si realment la idea era parlar de futur. Érem conscients, per les diferents experiències viscudes, de la complexitat del format perquè no és senzill trobar joves que vulguin parlar a un plató de televisió. Les causes? No us sabria dir del cert, però probablement la principal sigui aquella que més preteníem combatre: que no estem acostumats a tenir veu.

Al desenvolupar la idea amb en Jaume Marfany, vam decidir que cada programa el dedicaríem a una àrea del coneixement i que la veu dels joves calia que fos contraposada amb la d’una experta o un expert en el tema. D’aquesta forma, parlaríem des de l’experiència però miraríem endavant. I el programa seria presentat per la Maria i el Jaume precisament per mostrar la voluntat del programa amb la seva imatge.

El balanç dels 18 programes d’aquesta primera temporada és una passada. Gràcies a tot l’equip d’ETV Llobregat, a la col·laboració d’El Punt Avui TV, i a la feina realitzada per la Maria i jo com a productors, a la direcció del Jaume i l’eficaç presentació de tots dos.

Hem aconseguit portar a la televisió 19 expertes i experts i, sobretot, 27 noies i nois diferents que s’han enfrontat a les càmeres i a les preguntes demostrant que si no surten més per televisió deu ser perquè directament no es vol donar veu a un nou tipus de coneixement. I aquesta és la cosa de la qual em sento més orgullós: haver descobert noies i nois excepcionals i preparats per fer d’aquesta Catalunya del segle XXI un estat més just, més democràtic i ple de talent.

Al llarg de la temporada hem parlat de recerca, dels mitjans de comunicació, de cultura, de renda garantida, de benestar social, de processos constituents, de sanitat, de model universitari, de model energètic, de polítiques de gènere, de llengua, de gestió de residus, d’empresa, de democràcia participativa, de mobilitat, de canvi climàtic i de sistemes electorals. Podeu recuperar-ne els programes clicant a cadascun d’ells. I us convido a descobrir aquestes i aquests joves.

Per acabar, una autocrítica i una promesa. No hem estat capaços, tot i intentar-ho, de ser paritaris. Hem portat a 13 experts per només 6 expertes; hem portat a 17 nois per només 10 noies. Hem intentat que no fos així, però no n’hem sabut més. Prometem intentar-ho molt més fins que no haguem d’excusar-nos.

 

 

 

I, finalment, un agraïment infinit a la Maria Vidal. Ella, politòloga, s’ha posat davant de les càmeres i ha après al llarg dels programes l’ofici de periodista. L’evolució ha estat increïble i és un goig haver-la vist programa rere programa. Gràcies per tant. Us recomano especialment el programa de polítiques de gènere, presentat per ella exclusivament.