No apaguem les flames

Un moviment polític, sense les institucions, només té el carrer com a sortida.

Crec que, en general, tots teníem la sensació que la resposta a la sentència no seria res més que concentracions i paraules calculadament buides. Era l’única expectativa possible després d’aquests dos anys d’immobilisme i decadència. 

Però entre aquestes concentracions i paraules els joves independentistes han ocupat els carrers com no els havíem vist fer-ho al conjunt del moviment en aquests 7 anys de procés. Ho han fet d’una manera que reconeix el conflicte i el posa al centre de l’acció política. Hi eren, la guspira s’ha encès i els carrers són seus.

Alhora, el mantra de “si els polítics no avancen, els passarem per sobre” s’ha demostrat, per ara, fals. Aquella idea romàntica que s’havia anat construint sobre el procés, com un moviment de polítics obedients, s’ha anat esmicolant a poc a poc, allunyant-los a una distància d’irremeiable solució. El 9N no va ser una consulta i el resultat del referèndum no es va ni intentar aplicar.

Ara, les institucions (enteses com a Generalitat i Parlament però també com a partits polítics) no s’han vist estirades per donar cap resposta. Si de cas, s’han demostrat estèrils i buides de poder. I això malgrat sí que s’hagi estirat el debat públic cap a uns nous termes, com explica la Maria Vidal.

Aquestes dues setmanes han servit per ensenyar una mica més la mentideta sobre la qual s’ha mantingut l’independentisme. La del Govern efectiu, la de “la nostra” policia. I tot i que molta gent ha reivindicat unes bases més sòlides (com quan es va posar el referèndum d’autodeterminació sobre la taula), i malgrat s’ha parlat molt de les greus renúncies que es van fer l’octubre de 2017, no s’han bastit plans ni objectius forts alternatius.

En un moment com aquest, on cada institució està més preocupada de protegir-se que d’existir (en un sentit real de la paraula), l’assemblea de càrrecs electes no és la solució. Els electes necessiten escoltar de nou, no seguir parlant. La qüestió és saber què volem dir.

Aquests dies, llegeixo la Marta Roqueta o l’Ot Bou i hi veig discurs. Un relat nacional fort capaç de lluitar contra l’autocomplaença autonomista i l’autonegació nacionalista espanyola. Un relat menys contaminat i que, amb sort, pot aconseguir ser lliure de tots els marcs imposats fins ara. Però encara esperem que algú ens compri la lògica, sense proposar estructures ni saber com aplicar-la.

Transformar el relat fort en política forta. I en política institucional, també, on no cal necessàriament jugar exactament amb les mateixes regles i eines. En definitiva, transformar el relat en poder.

Aquest és, per a mi, el gran repte. Trobar l’espai on parlar i discutir mentre alhora s’és combatiu. Fer que el carrer expressi uns objectius i sigui capaç d’elaborar estratègies i estructures per tal de disputar el poder d’aconseguir la independència.

Perquè segur que aquest poder existeix.