Matar al pare

En psicologia, dit ràpid i malament, es fa referència a “matar al pare” com aquell moment en el qual trenques el marc mental imposat per la figura paterna (i materna), que et contamina la teva visió del món i el teu comportament en ell, i passes a tenir una visió més real i autònoma de les coses.

A Catalunya, hi ha uns quants pares polítics que cal matar i que impedeixen la llibertat que necessitem per poder tenir debats madurs. Per exemple, tenim una generació, proporcionalment important, que va entrar a la democràcia en plena vida adulta i que veuen el món des del franquisme i des de l’antifranquisme; la por (o la nostàlgia) dona sentit encara a algunes de les seves decisions quotidianes (i el seu suport o no a opcions polítiques). Alhora, la generació educada en democràcia, té com a pares el pujolisme i el PSC, com a models polítics d’una Catalunya molt concreta. 

Matar al pare no és matar la memòria. Matar al pare és deixar de mirar els fets del 2019 des del prisma de què feia Pujol als 80. També ho seria deixar de presentar candidats socialistes a les municipals de Barcelona com única manera d’entendre la ciutat. En definitiva, matar al pare és intentar entendre les coses per com són i no per com ens han ensenyat a mirar-les.

Jo formo part d’una generació que té uns quants pares a matar. Em venen al cap: la crisi, que ens va definir el punt de partida de tota decisió econòmica i professional; l’accés a tot i l’èxit fugaç d’aconseguir qualsevol cosa; ser la generació més ben preparada i no poder accedir a un món laboral no definit per nosaltres.

Cada generació necessita matar als seus pares, i si no ho aconsegueix, la següent generació ho pateix. Si ja és complicat desfer-te de tots els teus prejudicis contextuals per alliberar-te i treballar amb idees genuïnes de veritat, intentar fer-ho quan la generació anterior encara ho contamina tot amb els seus fantasmes és pràcticament impossible. Segurament es pot aconseguir, però una generació derrotada pot condemnar la següent. 

D’aquesta manera, quan la generació actual de polítics torna al punt de partida, a l’autonomisme que havien de matar, als marcs mentals dels seus pares, i parlen cap al passat abandonant tots els debats del futur, enlloc de matar als pares estan començant a matar als seus fills. La llibertat d’un país independent que suposadament ens oferien, al final, per a ells no tenia cap valor; no són capaços d’aconseguir-la. 

En un context tan contaminat, amb una política feta des de la frustració i la derrota, les idees noves i les solucions innovadores no se senten. I no, jo no vull veure com la meva generació només té l’alternativa d’integrar-se en aquesta degradació per almenys poder dir que fan política. Necessitem molt més, necessitem un context lliure, necessitem una generació de joves que siguin escoltats i puguin treballar la mort dels seus pares. 

I miro al meu voltant i hi veig molt talent. Massa per a malgastar-lo. No tinc cap intenció de veure com nosaltres també perdem. Tenim molta feina a fer, trobant espais de llibertat des d’on construir coses més grans, innovant en el com i en el qual treballem. Aturar-se ara, esperar, veure com el món avança i els nostres debats no, ens matarà si no hi fem res. 

No sé com ho aconseguirem, però haurem d’aprendre molt i crear molt més. 

 

One thought on “Matar al pare

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s