El referèndum de l’1-O és legal

Davant la convocatòria del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’octubre són molts els que s’han pronunciat sobre la qüestió. La majoria de mitjans de comunicació i, en conseqüència, una part de la població, parlen de “referèndum il·legal” al fer-ne menció. Però el Referèndum és legal, i qualsevol argument per criticar-lo està basat en motius polítics.

Per començar, pel que fa a la terminologia, ens trobem davant de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació aprovada pel Parlament de Catalunya sense que s’hagi dictat sentència al respecte. No obstant, creiem incorrecte parlar de referèndum il·legal ja que un referèndum no és un delicte previst com a tal i, de fet, els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals van ser eliminats del Codi Penal. En tot cas, per tant, s’hauria de parlar de referèndum inconstitucional quan així es declarés en sentència, i estar fora del marc constitucional pot arribar a ser, fins i tot, més respectuós amb el Dret en determinats casos.

La llei del referèndum va ser aprovada el passat 6 de setembre pel Parlament de Catalunya amb 72 vots favorables de JxSí i la CUP i 11 abstencions de CSQP, fet que redueix la minoria contrària a la llei a 52 diputats de 135. Parlar d’una suposada manca de legitimitat del referèndum és, per tant, oblidar que la Llei es va aprovar amb el suport dels partits que representen el 47% dels vots de les eleccions del 27S, davant d’un minoritari 39%. I del contingut d’aquesta la llei se’n deriven tres premises clau que expliquen la legitimitat en la celebració d’aquest referèndum: la sobirania del poble català, la naturalesa jurídica dels drets fonamentals i el dret a l’autodeterminació recollit en el dret internacional.

L’article 3 de la llei en qüestió està dividit en tres idees. En el primer apartat “1. El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”.

En segon lloc, “2. Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”.

En tercer lloc, “3. Totes les autoritats, persones físiques i jurídiques que participen directament o indirectament en la preparació, celebració i/o implementació del resultat del referèndum queden emparades per aquesta Llei, que desenvolupa l’exercici del dret a l’autodeterminació que forma part de l’ordenament jurídic vigent

En referència a la primera idea, com alguns autors l’entenen actualment, la sobirania, com a voluntat política que té un poble amb dret a prendre decisions per determinar-se amb independència de poders externs, es basa en el consentiment dels ciutadans i, aquests, cada cop més tenen un dret a optar per quina sobirania trien. La sobirania que emana del poble és pre-constitucional i el poble, en exercici del seu poder constituent, s’atorga una Constitució i li atorga validesa normativa podent derogar-la posteriorment. En el nostre cas, la majoria del poble de Catalunya ha acordat, mitjançant el seu Parlament, poder decidir lliurement el seu futur polític en exercici de la seva sobirania i deslliurar-se del règim constitucional del 1978.

La segona idea, referent a la prevalença de la Llei del Referèndum per sobre de totes les altres normes que hi puguin entrar en conflicte, es fonamenta en la representació sobirana dels ciutadans per part del Parlament de Catalunya derivada de les eleccions del passat 27S de 2015 en el qual van resultar majoria les forces independentistes o favorables al referèndum. Aquest fet el legitima per aprovar aquesta llei en exercici d’un dret fonamental al mateix temps que la Resolució 306/XI del Parlament reconeixia el dret d’autodeterminació de Catalunya i la no supeditació d’aquest a les resolucions del  Tribunal Constitucional en aquest aspecte. Per tant, existeix una llei inimpugnable que beu de la sobirania catalana i que avala aquesta legalitat.

Però, a més, els drets fonamentals que fonamenten aquest referèndum, com ara els drets a la participació política interna i externa, el d’expressió, a banda del dret a l’autodeterminació del que parlarem més tard, són inalienables i inherents a les persones (i pobles) i no requereixen reconeixement per part d’un estat. En aquest sentit, la seva naturalesa imperativa (ius cogens), fa que el seu compliment no depengui de la voluntat de ningú i, per tant, el seu exercici no pot ser denegat per cap marc constitucional ni legal. I si bé no són drets absoluts mai poden ser ignorats, i encara menys si només entren amb conflicte amb un principi constitucional, que no fonamental, como el principi de seguretat jurídica i legalitat.

I finalment, la tercera idea, i pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació, el Preàmbul de la llei fa referència, per una banda, al Pacte de Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides al 1966, la Carta de les Nacions Unides i l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Aquests textos reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles i el respecte al principi d’igualtat de drets entre les nacions. Per una altra banda, la Constitució Espanyola del 1978 estableix en l’article 96 i 10.2 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part de l’ordenament jurídic intern i, per tant, la CE i les seves normes referents a drets fonamentals i llibertats públiques s’han d’interpretar i aplicar d’acord amb aquests. Aquests tractats internacionals, doncs, són d’obligat compliment tant davant d’altres estats com davant la seva ciutadania com a part de l’ordenament jurídic propi (pacta sunt servanda).

A més, el Preàmbul també es refereix a l’existència de les ja esmentades Resolucions 98/III i 631/VIII del Parlament de Catalunya expressant el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Les més recents, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI afirmant el dret inalienable de Catalunya a l’autodeterminació i la majoria parlamentària existent favorable a la independència.

També és important tenir en compte la Resolució 1999/57 sobre promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, la qual va proclamar la vinculació directa entre els principis de la Declaració Universal de Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica. Així doncs, la gestió pública democràtica està estrictament relacionada amb el dret a la participació política directa i indirecta dels ciutadans i al dret a la llibertat i a la dignitat humana incloent la llibertat d’expressió i opinió, la llibertat de pensament i la llibertat d’associació. Altres dictàmens recents del Tribunal Internacional de Justicia han determinat que el dret a decidir ha evolucionat i no ha sorgit cap norma ni costum que prohibeixi aquestes noves pràctiques que han donat lloc a l’exercici el dret a l’autodeterminació d’alguns nous estats. Tot això, amb l’únic límit del recurs il·lícit de la força o d’altres violacions greus de normes de dret internacional. En aquest punt creiem important desmentir que el dret a l’autodeterminació dels pobles només s’apliqui estrictament a colònies i als països que han sofert greus conflictes bèl·lics com Kosovo.

Per tot l’exposat, és evident la legalitat del referèndum si es té en consideració la sobirania del poble i del Parlament català, la llei sorgida a partir d’aquesta i els principis i drets fonamentals inherents als ciutadans de Catalunya i recollits en els tractats internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol. Però, a tot això, s’hi suma la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978 amb l’anul·lació parcial de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 per la STC 31/2010 després de la seva aprovació pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. Pacte constitucional completament trencat definitivament amb la intervenció per part de l’Estat de l’autonomia financera de la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs polítics. Una ruptura davant de la qual des de l’any 2010 fins al dia d’avui a Catalunya, per una banda, s’han succeït una sèrie de movilitzacions socials pacífiques demanant el dret a decidir del poble català i, per l’altra banda, intents fallits de via acordada i de diàleg amb l’Estat espanyol perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur en un referèndum.

Així doncs, actualment ens trobem en una situació en que el vincle entre legalitat i democràcia va ser trencat per part de l’Estat l’any 2010 i entenem que no hi ha unes regles acceptades per tothom. A més, aquesta exclusió de la legalitat cada cop és més al interpretar-se restrictivament i negar contínuament al poble català poder-se expressar en un referèndum. Com se’n desprèn de la Comissió de Venècia aquesta intransigència de l’Estat fent impossible l’autodeterminació interna, és el que legitima l’autodeterminació externa.

En conclusió, és evident que sí hi ha dret. Que el referèndum de l’1 d’octubre és legal, que té cobertura jurídica interna, nacional, estatal i internacional, i que només el poble sobirà de Catalunya, des de la legalitat que d’ell mateix sorgeixi, podrà resoldre i decidir el seu futur polític.

 

Mònica López, @CabasesLopez

Guillem López, @g_lopezsanz