Oblidar l’oblit. A reveure avi.

[Col·laboració de la Berta Llorens Dichós]

Per tots aquells que l’hem estimat
i mai ho deixarem de fer.
Per la llibertat i la justícia.

La història fa de nosaltres el que som avui. Però no ens equivoquem, la història és un producte humà, un punt on conflueixen realitat i ficció: Mancada de pluralitat. Escrita per plomes sucades en sang d’innocents i empunyades per homes victoriosos, que s’han vist amb el poder d’escriure per tots nosaltres quatre línies plenes de supremacia, odi, prepotència i convicció. Aquesta és la nostra història. Pàgines i pàgines, agarrotades de paraules allunyades d’una realitat objectiva i a tocar d’una realitat magnificada.

Per desgràcia els humans som cecs i muts quan la por s’apodera dels nostres cossos i dominats per aquesta, defallim, i no ens veiem en cor de seguir tirant daus per fer avançar la fitxa; ens sotmetem. Els anys ens suavitzen, l’esperança no dura eternament quan tot el que toques, tot el que estimes, cau sota els teus passos. La por ens aterra, la por al que pugui passar, la por a que torni a passar, i és en aquest instant quan deixem de ser sobirans dels nostres cors, pensaments i cossos. I nus de tot allò que ens feia ser ens venem al millor postor. Perdem el control i hipnotitzats per l’anhel de la supervivència ens resignem a creure’ns la història dels victoriosos.

És per tot això, que jo, com a generació successiva em nego a rebre com herència d’aquesta; una parcel·la de 32.108 km² d’amnèsia col·lectiva. Em nego a resignar-me, em nego a baixar al cap i sotmetrem a la tirania de l’avui, hereva de la d’ahir. M’hi nego.

Només demano que si us plau, no ens creiem tota la història, siguem més vius que aquesta. Busquem-ne els perquè, els com i els qui. ¿O es que ningú se n’ha adonat que a dia d’avui els nostres llibres de història, són la prova de com la manipulació segueix vigent, de que no és una cosa del passat, que és una cosa del ara?. Potser el problema es troba en el fet que ningú mai realment ha volgut veure amb quina magnitud el Franquisme va i ha aniquilat tot indici de memòria dels vençuts. Perquè la dictadura i “la democràcia”, “postfranquista”, contràriament al seu discurs, no es va plantejar mai la seva reconciliació, sinó l’estricta separació entre vencedors i vençuts. Sempre hem sigut més partidaris de empassar-nos el discurs d’una Espanya nova, deslliurada d’un passat que ja no importa, una mentida maca de sentir i bonica de creure. Aquesta l’és, la manipulació de que jo parlo, present fins i tot en el nostre vocabulari amb la incorporació d’algunes expressions que no s’ajusten a la realitat històrica del passat. Així com es parla dels “bàndols” enfrontats a la Guerra Civil, oblidant que un d’aquests bàndols, era ni més ni menys, que el govern legítim, constitucional i democràtic de l’Estat Espanyol. Val la pena recordar l’alt preu que es va pagar per aquesta dura repressió: La mort de desenes de milers de víctimes, amb una doble condemna; la mort i l’oblit. Un oblit que encara és viu en els nostres dies i que encara els descendents d’aquests lluitem en va per la recuperació de la memòria dels nostres avantpassats.

Per aquest motiu, com a successora de la història dels meus avantpassats, em veig amb l’obligació d’oblidar; d’oblidar l’oblit. De fer caure les benes que ens cobrien els ulls i deixar d’emmudir les nostres veus. Permetre’ns que ens brollin les llàgrimes dels ulls, que ens bulli la sang, que els punys se’ns cloguin i avançar; avançar pels nostres, pels que vindran i per nosaltres mateixos. Per no seguir sent esclaus de la història, però tampoc ser-ho d’un futur que ignora el que l’ha fet ser amb totes les seves lletres. No ho vull. Cap guerra mai tindrà cap justificació possible.

Però ara l’és. És el moment per alçar el vol, sortir al carrer armats amb les paraules i cridar a ple pulmó, que mai més ens podran prendre la nostra llibertat i silenciar les nostres veus. Cridar a l’uníson, que som i serem un poble unit, que vol ser amo del seu futur i que no vol tornar a caure en l’error. Que vol recordar i que vol renéixer. Som i serem un poble unit, indestructible  i impassible davant les injustícies. Un poble que vol deslliurar-se de les urpes de l’àliga que ja fa anys que planeja bora una democràcia sobrada de munició i mancada de llibertats. Així que lluitem i així mateix aquesta ens farà lliures, si no ho fem ara, el pes dels anys ens sepultarà

Mai, tres lletres, més, tres lletres més; mai més.

Que mai més ens veiem trepitjats per botes llustrades de tots aquells que es veuen amb el poder d’esclafar la voluntat d’un poble sencer. Que obligui a centenars d’homes i dones a carregar amb fusells, a plantar-se en camp de batalla per exigir el que els hi és legítim: La llibertat.

Que tots aquells que s’alçaren hipnotitzats per la demagògia apropiant-se de la voluntat del poble, se’n adonin del dolor que van provocar, del mal que van fer, dels valors que van destruir. La política de la destrucció contra la política de la construcció. Tots guiats per la praxis per excel·lència dels líders corruptes per aconseguir amansir les masses; la demagògia. Boques com claveguerams, que escupen paraules brutes que esquitxen multituds. La voluntat d’un poble resideix en aquest, no en aquell que alça més la veu. Tot poble té dret a manifestar-se a través de les urnes, democràticament i que aquesta no es vegi ignorada, menyspreada, invalidada per aquells que temen un resultat esfereïdor i que aquest canviï la trajectòria d’una nació, que poc a poc s’allunya del meu poble. Tots aquells líders que s’alcen d’entre la multitud empunyant una arma contra els que donen veu al poble, no són més que escòria, difamadora i corrupta sota la falsa aparença d’una democràcia que poc s’apropa als valors que aquesta representa.

17 de juliol del 1936, l’aixecament feixista contra la voluntat del poble espanyol, una altra taca de sang a la història d’Espanya. Milers de vides arrabassades, famílies destrossades i infàncies aniquilades. Espanya terra de trinxeres i desolació.

M’és veritablement impossible d’imaginar què pot arribar a passar pel cap d’una persona que veu com l’ombra de la mort l’envesteix, com van caient els companys davant dels seus ulls en ple combat. Caure, quedar-te estès a terra i llavors d’entre els xiulets esfereïdors de les bales sentir la rialla de la teva dona i els plors del teu fill, i que aquests siguin les notes harmonioses del teu himne, el que et faci alçar i seguir lluitant. Lluitant per tots aquells que donaries la vida per veure’ls créixer en una terra lliure, perquè abans mort que viure eternament de dol.

El meu avi  patern va néixer un 8 d’abril del 1938 a Vilanova i la Geltrú, lluny del seu pare per la maleïda guerra. D’ell només va conèixer el tacte raspós de les seves mans i la seva veu, gràcies a un dels pocs permisos que va obtenir per tornar a casa i pogué conèixer el seu fill recent nat. Pocs mesos després, l’11 de novembre del 1938, va ser assassinat per l’enemic a la Batalla del Segre. L’exercit republicà va perdre només un soldat, però la família Llorens Chércoles va perdre molt més: un marit i un pare.

La carta de defunció aviat va arribar a casa i amb ella algun dels seus objectes personals, la cartera, on dins plegat de forma meticulosa hi duia la fotografia dels dos sers que més havia estimat en aquesta vida i pels qui estava disposat i hi va donar la seva vida; la seva dona i el seu fill, el meu avi. Del seu cos sense vida mai se’n va saber res, l’ombra del Franquisme va cobrir amb anys i anys de silenci i de por, d’un dol permanent; perquè no només s’havien perdut les vides de milers d’homes sinó que amb ells també s’havien consumit els ideals i valors democràtics i republicans. La llibertat havia passat d’esdevenir una realitat a ser una gran utopia, un esmorteït mormoleig fruit d’un passat llunyà.

El meu avi va morir el 17 de maig del 2018, amb 80 anys després de lluitar amb els ulls embenats, sense saber contra què batallava. No hi va ser a temps. A temps de saber on descansaven les restes del seu pare, i em dol. El meu avi va voler ser enterrat amb l’únic record que li va deixar la guerra del seu pare, la fotografia que duia dins la cartera. La fotografia que duia sempre amb ell i que anava ensenyant per tota la trinxera, orgullós dels seus, de saber que a casa l’esperaven i el volien viu, lliure i feliç. Per fi els tres descansaven junts a la butxaca esquerra de l’americana del meu avi, a prop del cor, junts, per fi.

Em reconforta pensar que potser les noves generacions encara hi som a temps. A temps de fer justícia d’aquells que, com el meu avi, han abandonat el combat. Jo no abandonaré la lluita, encara en peu, a peu de canó. Si es pensen que el temps ho cura tot i l’oblit ens farà més dòcils, van ben errats. Vull saber, entendre i aprendre, perquè si una cosa he après amb els meus 19 anys és que oblidar a vegades comporta tornar a caure en l’error. Oblidar no és sempre la solució, a llarg termini us puc assegurar que no. La ferida encara ens cou i tot el que cou acabarà per curar-se.

I així l’última fulla de la figuera caurà i amb aquesta te n’aniràs. Lluny, molt lluny, amb els que t’esperen i abraçaràs al teu pare i li faràs un petó a la mare. Has sigut mortal a la terra però immortal als nostres cors i en el nostre pensar. Eternament viu dins les persones que has estimat i t’han estimat. Arreveure avi. Seguirem lluitant per tu.

Salut!

T’estimo i t’estimem.

 

 Berta Llorens Dichós. Setembre del 2018

 

La fotografia de portada: “Fotografia dedicada per la meva besàvia; “A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo”, que duia el meu besavi a la seva cartera. Va arribar a mans de la meva besàvia paterna, Florencia Chércoles Bernardo el 1938 com a úniques pertinences del seu marit mort al Front del Segre, el 11 de novembre del 1938,  lluitant al Bàndol Republicà. A la foto s’aprecia la meva besàvia amb el seu fill, Emili Llorens Chércoles (el meu avi patern). Aquesta és la fotografia amb la que va voler ser enterrat el meu avi el 19 de maig del 2018.

Part de darrera de la fotografia amb dedicatòria del meu besavi: “La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare que és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona”.

Scan0005

Catalunya segle XXI: balanç de la temporada

El 25 de febrer d’aquest any s’emetia per primera vegada per ETV Llobregat, a les 10 de la nit, el programa Catalunya segle XXI. Aquest programa naixia per a portar a les pantalles de televisió i a internet alguns dels debats que impulsa el procés participatiu del Congrés Catalunya i Futur, que vam presentar en el primer programa.

Quan vam pensar-ne el format, amb la Maria Vidal i l’Adrià Reyes, va ser evident que calia donar veu als joves, si realment la idea era parlar de futur. Érem conscients, per les diferents experiències viscudes, de la complexitat del format perquè no és senzill trobar joves que vulguin parlar a un plató de televisió. Les causes? No us sabria dir del cert, però probablement la principal sigui aquella que més preteníem combatre: que no estem acostumats a tenir veu.

Al desenvolupar la idea amb en Jaume Marfany, vam decidir que cada programa el dedicaríem a una àrea del coneixement i que la veu dels joves calia que fos contraposada amb la d’una experta o un expert en el tema. D’aquesta forma, parlaríem des de l’experiència però miraríem endavant. I el programa seria presentat per la Maria i el Jaume precisament per mostrar la voluntat del programa amb la seva imatge.

El balanç dels 18 programes d’aquesta primera temporada és una passada. Gràcies a tot l’equip d’ETV Llobregat, a la col·laboració d’El Punt Avui TV, i a la feina realitzada per la Maria i jo com a productors, a la direcció del Jaume i l’eficaç presentació de tots dos.

Hem aconseguit portar a la televisió 19 expertes i experts i, sobretot, 27 noies i nois diferents que s’han enfrontat a les càmeres i a les preguntes demostrant que si no surten més per televisió deu ser perquè directament no es vol donar veu a un nou tipus de coneixement. I aquesta és la cosa de la qual em sento més orgullós: haver descobert noies i nois excepcionals i preparats per fer d’aquesta Catalunya del segle XXI un estat més just, més democràtic i ple de talent.

Al llarg de la temporada hem parlat de recerca, dels mitjans de comunicació, de cultura, de renda garantida, de benestar social, de processos constituents, de sanitat, de model universitari, de model energètic, de polítiques de gènere, de llengua, de gestió de residus, d’empresa, de democràcia participativa, de mobilitat, de canvi climàtic i de sistemes electorals. Podeu recuperar-ne els programes clicant a cadascun d’ells. I us convido a descobrir aquestes i aquests joves.

Per acabar, una autocrítica i una promesa. No hem estat capaços, tot i intentar-ho, de ser paritaris. Hem portat a 13 experts per només 6 expertes; hem portat a 17 nois per només 10 noies. Hem intentat que no fos així, però no n’hem sabut més. Prometem intentar-ho molt més fins que no haguem d’excusar-nos.

 

 

 

I, finalment, un agraïment infinit a la Maria Vidal. Ella, politòloga, s’ha posat davant de les càmeres i ha après al llarg dels programes l’ofici de periodista. L’evolució ha estat increïble i és un goig haver-la vist programa rere programa. Gràcies per tant. Us recomano especialment el programa de polítiques de gènere, presentat per ella exclusivament.

 

Un espai polític sense referents

L’altre dia em van preguntar quin era el meu referent polític dintre de l’independentisme i no vaig saber què dir.

Per una banda, això és bo. L’independentisme és un moviment acostumat a improvisar, a discutir i a estirar i pressionar. Té una estratègia tan clara que necessita d’un manifest perquè es decideixi fer un RUI. I és capaç de carregar-se el President que intentava monopolitzar-ho, únic referent a l’exterior, i sortir-ne beneficiat.

Per l’altra, és dolent. Si algú pregunta, qui se suposa que està dirigint tot plegat? Qui se suposa que té clar els propers escenaris? Qui se suposa que està capacitat per a decidir en moments de tensió com els que vindran? Depenem del llibre blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional en el que participava la Pilar Rahola?

En els propers mesos veurem si sols ens bastarem.

Els meus pares i jo

Vaig néixer en el si d’una família espanyola, tant culturalment com lingüística. La mare, catalana de primera generació, filla de manxecs, no va tastar gairebé el català a l’escola i va aprendre sobretot de forma autodidacta i per ensenyar els meus germans i a mi a dominar-lo el màxim possible. El pare, andalús i arribat amb tres anys amb una convivència intermitent aquí a Catalunya durant anys, encara ara no s’ha sentit mai necessitat de parlar català tot i haver-ne estudiat alguns cursos i poder llegir i escoltar qualsevol tipus de registre d’aquest, des del més culte fins al de carrer.

Tots dos ens han educat en castellà a casa. He crescut parlant-lo amb ells, amb els meus germans, amb els meus tiets i avis, perquè tant per ells com per mi és l’idioma amb el qual hem après, hem ensenyat, ens hem estimat i ens hem fet créixer. El català a casa era quelcom reservat als deures, als llibres, a la televisió o a les persones que venien de fora.

En cap moment se m’ha fet proselitisme de la cultura espanyola diferenciant-la de la catalana. No hi ha hagut mai a casa una discussió comparativa sobre cap cultura. Se m’ha ensenyat a valorar escriptors i pensadors catalans, periodistes i polítics, pel simple fet de tenir, precisament, un valor, independentment de la seva nacionalitat o de l’idioma del seu pensament. La meva cultura catalana, a casa, es limitava a allà on arribessin els meus pares en la seva coneixença de les històries i tradicions catalanes, sense judicis de valor ni barreres més enllà del seu aprenentatge.

De fet, es van preocupar durant tot el meu creixement infantil i adolescent de portar-me a escoles que més enllà del seu valor pedagògic fossin eminentment catalanes. I és així com des de ben petit vaig naturalitzar sense cap tipus de problema que a casa parlava castellà i a l’escola em comunicava en català. I va ser fora de casa on aprenia més del passat de Catalunya, on participava de tradicions catalanes, i on fomentaven encara més la lectura en català, que va començar a predominar des de ben petit.

Però si vaig ser capaç de viure de forma tan natural aquest aprenentatge bilingüe va ser gràcies al fet que els meus pares sempre m’han ensenyat els perills del nacionalisme, de tots ells. A casa mai se m’ha imposat un sentiment nacional ni patriòtic, i de fet se m’ha ensenyat que les banderes nacionals són draps que mai s’han de posar d’excusa de cap raó política. Educat per uns pares que, si poguessin serien apàtrides, jo sempre he vist les banderes i els nacionalismes des de darrere de la barrera, com qui sent por de les bajanades que els qui les porten puguin dur a terme.

El més important, de fet, és que aquest aprenentatge, basat en el coneixement i el valor no nacionalista de les coses, ha estat bidireccional. Jo he ensenyat història, política i dret català a casa en la mesura en què la coneixia a l’escola i pels meus interessos, anant més enllà del que ells van poder aprendre. Ells, que sempre han renegat de l’educació que van rebre, per inútil, curta de mires, feixista en la imposició i en el contingut, també han lamentat no haver après més sobre el català i Catalunya. Ells, sempre s’han pres l’educació dels seus fills com una forma d’aprendre.

I és en l’aprenentatge dels últims anys on hem trobat grans debats sobre el que estava passant a Catalunya des del 2010. Jo, antinacionalista, coneixedor progressiu de les particularitats històriques, socials i polítiques catalanes, anava descobrint a poc a poc que l’anhel independentista concordava amb els valors ètics ensenyats a casa i a l’escola. Jo, des de la distància més allunyada possible dels qui preponderaven l’odi i onejaven banderes, vaig apropar-me als ideòlegs del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre alhora em veia cada cop més gustosament rodejat d’una gent que fa poble sobretot quan defensa la democràcia i la justícia.

No he dut cap estelada en aquest temps, per molt que m’he implicat en el procés de múltiples formes. I m’agrada que així sigui. M’agrada poder dir que sóc independentista sense valorar més la senyera que la bandera republicana (que bé valoro més que l’actual). Però començo a tenir molt clar que, amb totes les conseqüències, el dia que faci falta, que serà un dia alegre, sortiré al carrer amb una estelada per celebrar que la reivindicació s’ha fet estat pel seu significat i no pels seus colors.