Els meus pares i jo

Vaig néixer en el si d’una família espanyola, tant culturalment com lingüística. La mare, catalana de primera generació, filla de manxecs, no va tastar gairebé el català a l’escola i va aprendre sobretot de forma autodidacta i per ensenyar els meus germans i a mi a dominar-lo el màxim possible. El pare, andalús i arribat amb tres anys amb una convivència intermitent aquí a Catalunya durant anys, encara ara no s’ha sentit mai necessitat de parlar català tot i haver-ne estudiat alguns cursos i poder llegir i escoltar qualsevol tipus de registre d’aquest, des del més culte fins al de carrer.

Tots dos ens han educat en castellà a casa. He crescut parlant-lo amb ells, amb els meus germans, amb els meus tiets i avis, perquè tant per ells com per mi és l’idioma amb el qual hem après, hem ensenyat, ens hem estimat i ens hem fet créixer. El català a casa era quelcom reservat als deures, als llibres, a la televisió o a les persones que venien de fora.

En cap moment se m’ha fet proselitisme de la cultura espanyola diferenciant-la de la catalana. No hi ha hagut mai a casa una discussió comparativa sobre cap cultura. Se m’ha ensenyat a valorar escriptors i pensadors catalans, periodistes i polítics, pel simple fet de tenir, precisament, un valor, independentment de la seva nacionalitat o de l’idioma del seu pensament. La meva cultura catalana, a casa, es limitava a allà on arribessin els meus pares en la seva coneixença de les històries i tradicions catalanes, sense judicis de valor ni barreres més enllà del seu aprenentatge.

De fet, es van preocupar durant tot el meu creixement infantil i adolescent de portar-me a escoles que més enllà del seu valor pedagògic fossin eminentment catalanes. I és així com des de ben petit vaig naturalitzar sense cap tipus de problema que a casa parlava castellà i a l’escola em comunicava en català. I va ser fora de casa on aprenia més del passat de Catalunya, on participava de tradicions catalanes, i on fomentaven encara més la lectura en català, que va començar a predominar des de ben petit.

Però si vaig ser capaç de viure de forma tan natural aquest aprenentatge bilingüe va ser gràcies al fet que els meus pares sempre m’han ensenyat els perills del nacionalisme, de tots ells. A casa mai se m’ha imposat un sentiment nacional ni patriòtic, i de fet se m’ha ensenyat que les banderes nacionals són draps que mai s’han de posar d’excusa de cap raó política. Educat per uns pares que, si poguessin serien apàtrides, jo sempre he vist les banderes i els nacionalismes des de darrere de la barrera, com qui sent por de les bajanades que els qui les porten puguin dur a terme.

El més important, de fet, és que aquest aprenentatge, basat en el coneixement i el valor no nacionalista de les coses, ha estat bidireccional. Jo he ensenyat història, política i dret català a casa en la mesura en què la coneixia a l’escola i pels meus interessos, anant més enllà del que ells van poder aprendre. Ells, que sempre han renegat de l’educació que van rebre, per inútil, curta de mires, feixista en la imposició i en el contingut, també han lamentat no haver après més sobre el català i Catalunya. Ells, sempre s’han pres l’educació dels seus fills com una forma d’aprendre.

I és en l’aprenentatge dels últims anys on hem trobat grans debats sobre el que estava passant a Catalunya des del 2010. Jo, antinacionalista, coneixedor progressiu de les particularitats històriques, socials i polítiques catalanes, anava descobrint a poc a poc que l’anhel independentista concordava amb els valors ètics ensenyats a casa i a l’escola. Jo, des de la distància més allunyada possible dels qui preponderaven l’odi i onejaven banderes, vaig apropar-me als ideòlegs del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre alhora em veia cada cop més gustosament rodejat d’una gent que fa poble sobretot quan defensa la democràcia i la justícia.

No he dut cap estelada en aquest temps, per molt que m’he implicat en el procés de múltiples formes. I m’agrada que així sigui. M’agrada poder dir que sóc independentista sense valorar més la senyera que la bandera republicana (que bé valoro més que l’actual). Però començo a tenir molt clar que, amb totes les conseqüències, el dia que faci falta, que serà un dia alegre, sortiré al carrer amb una estelada per celebrar que la reivindicació s’ha fet estat pel seu significat i no pels seus colors.

El full de ruta: desitjos per la qüestió de confiança

Aquests darrers dies, després de moltes converses, algunes descregudes i d’altres desconcertades, no he tingut més remei que ordenar mentalment les idees obtingudes al llarg d’aquest últim any des de les eleccions del 27S. I, oh, sorpresa! Encara hi som a temps de tot.

Si la fi dels 18 mesos previstos és l’estiu del 2017 queda poc menys d’un any per a… un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que suposi la ruptura amb l’Estat espanyol. Mecanisme que encara no s’ha concretat, ja que es debat entre les eleccions constituents previstes pel programa de Junts pel Sí (i que em consta que era un mecanisme discutit des d’un inici pel que fa a la legitimitat del resultat) i les diverses formes plantejades de Referèndum Unilateral d’Independència. Però, discussió a banda, com està previst que arribem fins llavors?

Doncs aquesta resposta és la que ha de respondre el President Puigdemont amb el seu discurs a la qüestió de confiança, quines són les passes i quan es pretén donar cadascuna d’elles. Perquè més enllà de saber que s’han d’aprovar uns pressupostos o les lleis de desconnexió, el fet de concretar el seu contingut ens aportarà llum sobre quins fets seran transcendentals i quan es produiran. D’aquesta forma, i amb un calendari merament orientatiu per a demostrar la seva factibilitat, en el discurs del President espero escoltar quelcom molt similar al següent:

  • Octubre 2016: debat de política general, on s’acabaran de concretar més passes del full de ruta però també moment en què possiblement s’aprovaran resolucions polítiques desobedients amb les ordres del Tribunal Constitucional, tal i com va succeir amb l’aprovació pel Ple de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Serà per tant el primer moment de tensió, i especialment si a més tenim en compte que iniciarà la tramitació parlamentària la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, tramitació que reafirma la sobirania pròpia de Catalunya.
  • Octubre-novembre 2016: aprovació de la Llei de Pressupostos. Aquesta Llei, a banda dels miracles per a quadrar els comptes, haurà de contenir les partides pressupostàries necessàries perquè allò previst a les lleis de desconnexió pugui existir fora del paper. Quin serà el pressupost per la Hisenda Catalana? I per la prevista Seguretat Social catalana? I pel procés constituent? I per un eventual RUI? Quan la CUP exigia pels pressupostos del 2016 una mostra de ruptura, preveia sobretot la ignorància del sostre de dèficit i la desobediència respecte el marc competencial espanyol i no se li va voler concedir. Aquesta vegada el propi full de ruta del Govern exigirà actuacions definitives. I aquests pressupostos seran impugnats davant del Tribunal Constitucional i qualsevol integració del full de ruta independentista als mateixos suposarà la desobediència respecte les resolucions del Constitucional.
  • Novembre-desembre 2016: inici de la tramitació parlamentària de les lleis de desconnexió. Es preveu que Junts pel Sí i CUP entrin textos amb els punts essencials acordats de totes elles com a proposicions de llei, però el seu text definitiu requerirà un debat parlamentari a fons que centrarà el debat polític a Catalunya i Espanya ja que serà el moment en què coneixerem els detalls jurídics de la desconnexió. Evidentment, la desobediència respecte el Tribunal Constitucional creuarà definitivament el punt de no retorn. S’acabarà així la feina, en gran part, del Govern de portes endins per tal que sigui el Parlament qui agafi les regnes de la desconnexió amb la legitimitat de la majoria independentista.
  • Gener de 2017: inici del procés constituent popular. A les conclusions del procés constituent es preveu la participació de la ciutadania a través de la resposta d’unes preguntes consensuades en un Fòrum social constituent. La CUP va ser qui va proposar la constitució d’aquest Fòrum social que atorga el protagonisme a les entitats socials i redueix el paper de la ciutadania a un multireferèndum, però en les conclusions no es va acabar de concretar la participació de la ciutadania, que podria circumscriure’s al multireferèndum o a un procés participatiu més ampli de discussió i debat, com proposen ANC i Òmnium (englobades en la plataforma Reinicia). D’una forma o altra, aquesta participació s’ha de concretar i necessitarà probablement més de mig any abans de la ruptura amb l’Estat, quan la velocitat i transcendència dels esdeveniments no permetrà, probablement, un debat tranquil sobre com ha de ser aquell nou estat.
  • Juny de 2017: aprovació i entrada en vigor de les lleis de desconnexió. Pel que fa al calendari, interessa especialment l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica, que suposarà la ruptura amb l’ordenament jurídic espanyol i la “fi de la desobediència” i “l’inici de l’obediència únicament a la legalitat catalana”. És en aquest nou marc jurídic on la llei haurà de preveure les normes que regiran les eleccions constituents o la realització del RUI, de forma que ni un ni altre es tornin eleccions plebiscitàries o 9N.
  • Juliol de 2017: RUI i/o eleccions constituents. Un cop aprovada pel Parlament la desconnexió, aquesta haurà de ser ratificada per la ciutadania, i s’ha de concretar l’eina que ho permetrà. Però llavors la ruptura no només serà jurídica, sinó que gaudirà d’una legitimitat incontestable.

Si el President Puigdemont proposa quelcom similar a això o millor, no només anem bé de temps sinó que a més la ruptura serà realitat si la gent la referenda.

Això sí, serà l’any més convuls que haguem tingut fins ara. Desobediència, denúncies, inhabilitacions i possibles condemnes penals ens acompanyaran durant tot el camí. Però és inevitable que els qui tenen legitimitat però no tenen eines se les hagin d’inventar.

El RUI no serà vinculant si no ho decidim

Després de veure com la Presidenta del Parlament o la portaveu del Grup Parlamentari CUP-Crida Constituent diferenciaven davant de la premsa el RUI de la consulta del 9N pel fet que “un referèndum és vinculant per definició”, és important aclarir que això no és així.

Un referèndum, tant a la Constitució Espanyola, com en el seu desenvolupament legal, com en la seva interpretació per part del Tribunal Constitucional com fins i tot la legislació catalana, entenen que els referèndums poden ser vinculants o consultius, de forma que el seu resultat és o jurídicament o políticament vinculant en funció de la seva tipologia.

Els referèndums consultius són referèndums on el que es pretén és preguntar l’opinió a la ciutadania per, a partir d’aquí, prendre determinades decisions. Obliga políticament perquè l’actuació del Govern perdrà crèdit i suport si actua en contra del resultat, però es veurà habilitat per a prendre decisions diverses. Els vinculants, en canvi, imposen el resultat “sense matisos”.

És dels referèndums consultius d’on ha sorgit, en certa manera, el concepte de consulta emprat per l’Estatut, pel President Mas i el Parlament però també en el seu moment per Ibarretxe en el seu intent de preguntar al poble basc sobre la independència, i és que en tots aquests casos s’ha intentat diferenciar el concepte de consulta de referèndum pel fet de no ser vinculant. El que es volia fer al 9N no es va anul·lar perquè fos vinculant i això no es pogués fer; es va anul·lar perquè envaïa les competències de l’Estat de preguntar al cens, és a dir, al conjunt de la població amb dret a vot. Per tant, en sentit contrari, el que diferenciarà un RUI de la consulta del 9N és, entre d’altres coses, assumir la desobediència en la pregunta al conjunt de la població.

Per tant, i és important, per molt que només un matís. Si volen fer un referèndum vinculant, que ho regulin així (fet que impediria aplicar l’encara vigent Llei de consultes per via de referèndum), però que no intentin creure que la comunitat internacional ho entendrà així pel simple fet d’anomenar-lo referèndum.