El dol negat

[Col·laboració de la Berta Llorens i Dichós]

I l’última fulla de la figuera que se’n va anar amb tu va caure, i amb aquesta vas marxar lluny, avi. La imponent figuera de la sínia. Aquella que, enmig d’una tarda calorosa d’estiu, tenyia i cobria les figues madures que descansaven als seus peus d’una tènue negror. I potser moltes vegades hi havies buscat refugi o havies agraït que te’n proporcionés. Segur que recordes aquella brisa que s’escolava entre les seves arrodonides fulles i la dolçor de les seves figues que t’embolcallaven el nas. I així, restant immòbil sota les seves branques, veies com la brisa empenyia la tarda i poc a poc acariciava els últims rajos de sol, fins a fondre’s amb la fosca nit.

Ja fa tres anys que te’n vas anar, avi. I, amb tu, la figuera també. És per aquesta raó que avui torno a escriure.

El meu avi, Emili Llorens Chércoles, va morir el 17 de maig del 2018 en un llit d’hospital enmig d’una lluita contra un càncer de pulmó inesperat. El seu últim desig fou que l’enterressin amb una fotografia. No una qualsevol. Darrera d’aquesta s’amagava i s’amaga una lluita a la qual, com ell, moltes d’altres persones segueixen fent front: la recerca i recuperació de totes aquelles que van donar la vida en la lluita contra el feixisme i en la defensa de la llibertat, la democràcia i la voluntat del poble entre 1936 i 1939.

El seu pare, Emili Llorens Salvat, es va allistar a les milícies republicanes després de l’alçament contra el govern de la República i fou enviat al Front del Segre al sector de Vallfogona. Entre les poques coses que encara avui dia conservem d’ell es troba una llibreta on escrivia de forma regular. En aquesta vam trobar un esborrany, escrit fa vuitanta-dos anys, en què comunicava la seva decisió:  

Apreciats companys, salut.

El motiu d’adreçar-vos aquestes quantes ratlles és per haver-me d’allunyar de vosaltres. Dins d’aquest paper hi ha impreses aquestes quantes ratlles en prova d’amistat que us professo amb tot el cor.

Companys, us faig saber que me’n vaig a la guerra, a la què he estat cridat a files per a complir el meu deure amb la nostra pàtria Espanya. Per treure aquests mercenaris que deshonren la nostra terra estimada i als nostres éssers estimats.

Companys, jo per lluny que sigui sempre estaré al vostre costat en defensa dels nostres ideals. Sols us prego als que us heu quedat aquí que no deshonreu mai i treballeu per la defensa dels nostres ideals, sempre endavant, però abans de fer una cosa o manar-la primer estudieu-la bé.

Us saluda aquest vostre company, que és ara i sempre, i rebeu una forta estreta d’aquest que és:

Emili Llorens Salvat

Transcripció d’un esborrany que tenia escrit el meu besavi a la seva llibreta

Com és lògic, per tal de validar la pèrdua de la vida, el propòsit de la mort ha d’oferir a la persona un valor superior a tot allò que li pot aportar seguir vivint. El meu besavi, així doncs, creia i assumia que la llibertat, els ideals que defensava i compartia amb els seus, la voluntat d’un poble i el desig de poder llegar una terra on poguessin florir aquests valors eren motius més que suficients per abandonar els seus éssers més estimats. Es negava a resignar-se i a sotmetre’s a la tirania dels que s’havien alçat. Així doncs, ell era plenament coneixedor que s’embarcava en una lluita que de ben segur acabaria saldada amb la seva mort. Però s’estimava més morir en la lluita contra l’opressió que no pas viure sense llibertat.

Ara potser tot això ens resultaria estrany o impensable, pel fet que actualment la nostra societat es mostra contrària al fet que es sacrifiquin satisfaccions presents per aconseguir objectius llunyans. I, consegüentment, també potser ens oposem a un retard de la gratificació en el moment present amb el fi d’aconseguir majors beneficis en un futur. Al mateix temps, ens trobem immersos en el qüestionament del valor que adquireix el sacrifici de les satisfaccions individuals a favor del benestar d’un col·lectiu o d’una causa: hem perdut el sentiment de col·lectivitat.

I qui venç la por? De ben segur que, pel meu besavi, prendre tal decisió no va ser fàcil: abandonar la seva dona i amb ella el fill que esperaven.

La por: el pitjor dels enemics. Ens suposa un gran esforç tirar endavant. Segurament, molts de nosaltres optem per restar immòbils, descansant sobre allò conegut. Allò que ens proporciona seguretat; acontentar-nos. Sí, és temptador. Temem i conseqüentment evitem enfrontar-nos a allò desconegut; l’incert. Perquè si el pas endavant, en uns inicis no ens pot semblar arriscat, els elements que s’hi perfilen un cop fet, ens ho poden semblar. Només allò que és vell, és a dir, comprovat, ens pot semblar segur. Cada pas nou pot suposar una caiguda o el risc. És potser per això que temem ser lliures, la llibertat? I podríem anar més lluny: som realment lliures actualment?

En la nostra història moderna la lluita s’ha focalitzat contra formes velles d’autoritat i coerció. Ens sentim orgullosos dels avenços aconseguits en matèria d’alliberació externa. I potser, encegats per aquests, ignorem el paper que desenvolupen aquelles autoritats anònimes: l’opinió pública i el sentit comú. Possiblement, fruit de la predisposició a identificar-nos amb allò que volem ser o projectar en els altres. I amb el temor inherent en cadascun de nosaltres d’esdevenir diferents.

Així doncs, enlluernats pels assoliments en termes de llibertat externa, deixem en la penombra les coercions, imperatius i temors interns. Fet que pot arribar a minvar les victòries que la llibertat ha adquirit en la lluita contra els seus enemics tradicionals. Moltes vegades caiem en l’error de creure que cal lluitar únicament per l’assoliment d’un major grau de llibertat de la qual hem aconseguit en el transcurs de la nostra història moderna, i en la seva defensa davant d’aquells que ens la neguen. L’error recau en la unidireccionalitat de la lluita: no només ens hem de centrar a conservar i eixamplar aquestes llibertats tradicionals, sinó que hem d’assolir i cultivar també la nostra llibertat interna.

La decisió que va prendre el meu besavi finalment va quedar saldada l’11 de novembre del 1938. I dies després, arribava a mans de la meva besàvia, Florencia Chércoles Bernardo, una carta en la qual es notificava la mort del seu marit. L’única pertinença que va poder recuperar d’ell va ser la seva cartera, a on dins hi duia plegada de forma meticulosa una fotografia. La fotografia de la qual parlava en uns inicis. En aquesta, hi apareixia la meva besàvia que duia en braços el meu avi, amb una dedicatòria a la part inferior; A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo. I a la part posterior, una altra dedicatòria -aquesta vegada del meu besavi- ; La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona.

La por, de la qual parlàvem abans, esdevé un element inherent també en la mort. Podem sentir por al traspàs, al dolor o el patiment que ens pot infligir. Però aquesta esdevé una por diferent a la de la mort de la qual parlo. Tenim por a perdre allò que és té: la por de perdre el meu cos, de marxar lluny dels que estimo, de causar dolor als que abandono, i la por a ser oblidat: d’ésser perdut.

I així doncs, la mort que ja voleiava arran de terra, va decidir descansar i endur-se’l. I amb ell en certa manera també els records i part del cor d’aquells que l’havien estimat. Val a dir, que la mort esdevé un aspecte fonamental de la vida, hem d’entendre que sense mort no hi ha vida i a la inversa. Però què passa quan se’ns nega el dol: plorar i poder realitzar el ritual funerari pertinent? S’enterra la persona metafòricament. Tristament oblidada. Enterrada sota terra. Amuntegada amb d’altres cossos, potser companys de trinxera o amb totals desconeguts.

L’existència clandestina de la mort, és un fet molt comú i estès entre la nostra societat actual. Altre cop la por, la incertesa, la nostàlgia i el temor a deixar entrar la tristor. Però què passa quan aquesta esdevé imposada, obligada i silenciada? Els elements reprimits no deixen d’existir pel fer d’haver estat eliminats de la vista. Es mantenen vius malgrat la repressió obligada. Tot i que al ser reprimits: en primer lloc per la incapacitat de plorar un cos, en segon lloc, per l’instint de supervivència que et fa pensar en no només la teva pròpia sinó la del teu fill, i per últim la repressió exercida des del règim i des de la pròpia opinió pública, fa que esdevinguin estèrils.

El dol negat. La negativa, l’obligació d’ignorar, la ràbia, la ira, el càstig i la repressió: el silenci que emet la por quan se’t clava ben endins. I en aquí, és quan m’endinso en exposar què va simbolitzar pel meu avi el fet de ser enterrat amb aquesta fotografia.

El meu avi, va néixer el 8 d’abril del 1938, set mesos després, moria el seu pare al front. Va tenir la sort o la desgràcia de poder conèixer el seu pare en un dels permisos que se li va concedir per visitar la família. Desprès de la seva mort en combat, la seva existència va quedar reduïda a una mera remor que de tant en tant sorgia del passat i era instantàniament retornada. La meva besàvia es va tornar a casar.  

En primer lloc, hem de considerar el fet que el ritual es pot entendre com un dels mecanismes a través del qual té lloc l’apropiació de l’experiència col·lectiva. Els rituals delimiten les pràctiques socials i ens permeten experimentar, amb un major grau de nitidesa, allò que es viu quotidianament. Realitzar-ne, permet expressar i modelar les contradiccions socials, assignar rols i condicionar conductes. En el ritual, també es desenvolupa la memòria històrica dels grups socials de manera sintètica, és a dir, es relacionen els individus amb el seu grup i el grup amb els seus integrants. Així doncs, el ritual esdevé un dels mecanismes a partir dels quals es dona l’apropiació de l’experiència col·lectiva. L’antropòleg  A.Van Gennep defineix els rituals de pas com un patró cerimonial que acompanya el canvi d’una situació a una altre d’un persona o grup, ja sigui en el món social o en el sobrenatural. Aquest passatge està mediat per un conjunt de processos rituals, que esdevenen formes simbòliques que s’encarreguen de reordenar les persones dins el conjunt de la societat. A.Van Gennep desglossa aquests rituals en tres fases: separació, transició i incorporació.

En segon lloc, entenent les persones com elements que es troben integrats dins una societat, el jurista A. Supiot exposa que en la conversió de l’ésser humà en ‘homo juridicus’, es genera el dret que ens inscriu en una societat. És a dir, ens convertíem en subjectes vinculats a la societat a través d’aquest ordre simbòlic que ens inscriu i ens dota de significat les nostres vides. Així doncs, el dret esdevé un dispositiu a partir del qual ens vinculen amb la societat. A la vegada que ens convertim en persones lliures i al mateix temps lligades. D’aquesta manera, el dret entès com a llenguatge, és una manera de crear raó, d’inscriure’s en una societat. Si se’ns nega el llenguatge, se’ns nega el dret, i és l’Estat l’únic que té les facultats per decidir si suspendre o no les garanties judicials.

I què se’n sap de tot allò, és a dir, de tota persona que en queda exclosa? Hem de ser conscients, que en el precís instant que definim la pertinença a una comunitat, pressuposa l’exclusió de tot allò que no pot ser representat sota aquesta idea: aquesta, es concep com a “nua vida” segons el filòsof G. Agamben. Es tracta d’una vida que es troba a mig camí entre allò humà i allò no humà, inclosa únicament per exclusió, és a dir, exceptuada de l’existència política -ja que la política es troba associada a la idea d’humanitat-. Així doncs, dotar de dret als éssers humans permet sacralitzar les seves vides.

Aquella vida que se li nega la possibilitat de ser part de la societat, en aquest cas en el ritual d’un enterrament. És a dir, la negació de realitzar el dol de la manera més socialment normalitzada i de tancar el cercle del dol, pot suposar que les persones afectades no puguin trobar aquest “ordenament social”.

Aquesta negació de la qual parlo és pròpia dels sistemes totalitaris: la d’impedir el ritual de l’enterament a l’oposició política, constitueix una altra de les múltiples formes que adquireix la repressió. D’aquesta manera, els cossos són ignorats, no existeixen, es dessacralitzen i se’ls hi nega la possibilitat als éssers estimats d’aquest a reordenar la seves vides desprès de la mort d’aquest. És a dir, se’ls nega la possibilitat de realitzar el ritual de pas pertinent per recuperar l’equilibri en les seves vides, superar-ho i tirar endavant. I a la vegada se’ls exclou de la comunitat i és concep com a “nua vida”.

L’única carta que havia enviat des del front el meu besavi, que encara avui dia conservem, fa referència clarament a això tractat amb anterioritat. Aquesta fou enviada a la meva besàvia -la seva dona- el 21 de maig del 1938, cinc mesos abans de que moris al front. En un dels fragments que hem aconseguit transcriure, diu així:

[…] Això és una cadena que el món ho porta, avui ella, demà nosaltres, qui sap. I si jo mateix, en el “puesto” que sóc em “pegan” un “tiro” i em maten, pues mira, un forat al terra i ja està enterrat. Això sí que és trist perquè aquell ésser també té qui l’estima. I en canvi ningú en sap res més “ni siquiera” en el punt que està enterrat aquell home ha deixat muller i fill, i no en sabran res més. Però el que es mora en un llit, “almenus” els éssers que l’estimen el ploren i li donen sepultura, i saben a on està encara que és igual perquè una vegada una persona morta, que la posin a on vulguin, que morta està. Però les famílies queden més reconfortades […].

En aquest fragment, en el context i l’entorn en què està escrit, esdevé normal la naturalització de la mort. Com he dit abans, el meu besavi, allistant-se al front, era conscient dels riscos que això comportava, i els assumia. Al mateix temps, el meu besavi parla de la necessitat i la importància que adquireix el fet de que les famílies tinguin la possibilitat de realitzar el ritual funerari pertinent del mort per aconseguir aquest reordenament social. Associat a la importància que pren les restes mortuòries del difunt en el ritual funerari i de pas, no tant pel difunt sinó pels éssers estimats d’aquest.

El dolor que va infligir aquest fet perdura dins aquells que l’han estimat o no se’ls ha concedit la possibilitat de fer-ho. I és en aquest punt a on adquireix una gran importància la distància generacional amb els fets: en la recerca d’aquestes arrels perdudes. Específicament, són les terceres generacions les que remenen en el passat històric familiar. Aquest fet es deu al fet que les primeres generacions, aquelles que han patit els fets o que han sigut testimonis de primera mà, es troben commocionades i davant de l’excepcionalitat del moment històric, amb la derrota militar de les forces republicanes espanyoles i la posterior constitució d’un règim polític autoritari i dictatorial, es veuen forçades a enterrar els fets o tot allò que hi tingui relació. Se’n diu supervivència. Són conscients que no poden quedar-se anclats en el passat: que cal tirar endavant.   Per altra banda, les segones generacions, tot i mostrar interès, no furguen en el passat familiar de la mateixa manera que les terceres, per por a ferir a les primeres.

La recuperació d’aquest passat aporta certa serenor a les persones. En el cas del meu avi, el fet de morir sense saber a on descansen les restes mortals del seu pare mort al Front del Segre, l’ha fet aferrar-se al simbolisme de la fotografia que duia el seu pare a la cartera -l’única pertinença que van rebre d’ell un cop mort-. I amb la qual va voler ser enterrat fa tres anys com a mostra d’un dels seus desitjos frustrats abans de morir: el de poder enterrar el seu pare amb la seva mare i tancar el cercle.

El simbolisme de la fotografia es va transmetre en el temps, el meu besavi en la carta que esmento, ja en feia referència:

[…] Dona meva, el retratu sempre el tinc a les mans. No paro de donar-li petons. I em miro el nostre fillet, amb la boqueta una mica oberta que té i els ullets com també sa mare, tota estarrufada com està aguantant el nen. Veritat que estaves estarrufada, pues jo també ho estic. Al veure a la meva xata i el meu xatet junts, els dos amb el retratu. Amb el retratu dels dos éssers que jo donaria la meva vida. És la única cosa que jo més estimo d’aquest món. […]

I es que no és simplement un “retratu” és allò que li donava força, que el feia recordar el perquè d’aquella lluita. L’esperaven a casa, i encara l’esperem. El meu avi, va voler ser enterrat amb aquesta fotografia a la butxaca que li quedava a l’alçada del cor, perquè es negava a renunciar i assumir que la seva lluita havia acabat.

Vull creure que traient a la llum la història familiar de casa meva no només estic promovent la reflexió en d’altres i reivindicant des d’una òptica personal. Sinó que puc incitar a cerca les ferides familiars. A reobrir-les si cal. Van ser cosides sapastrement, arraconades, i tancades amb pany i clau. I no, no són coses del passat que mereixen quedar-se enrere. I no, no són insignificants, ni batalletes de vells. És la nostra història, cal que ens en fem responsables. Recau en les nostres mans rellevar les velles generacions en aquesta batalla. Perquè no hi ha res més trist que marxin aquells que estimes sense que hagin pogut complir el seu últim anhel. En el cas concret del meu avi, recuperar les restes mortals del seu pare, i enterrar-les a prop d’aquells que l’han estimat a la seva terra natal. La fotografia que reposarà eternament a la butxaca esquerra del meu avi és la viva imatge del dolor que infligeix l’oblit per decret

I, avi, recordes la figuera? La capçada eren els poders fàctics i la repressió institucionalitzada, que havia penetrat també en el si de la societat; actuant com a prolongacions d’aquests. Les figues que sustentava eren les velles generacions que convivien també amb les noves. I recordes l’ombra? Aquella que ens cobria del sol i ens endolcia l’olfacte? Potser no ens protegia pas i no era tan dolça. L’ombra fosca era la repressió i la por infligit al llarg dels anys sobre tota la societat espanyola. D’entre les fulles arrodonides, s’hi escapaven petites escletxes de llum, recordes? Eren ni més ni menys que la lluita interna i externa: la clandestina de les primeres generacions, que no ho havien pas oblidat i la de les futures, que lluitaven aferrissadament.

Restar immòbils sota la figuera, era enganyosament agradable, sí. Però no podíem restar eternament sota les seves branques, sotmesos a la agradable brisa que feia voleiar fulles passades i velles que destorbaven; perquè clar, seguint la seva lògica, era important que malgrat que la figuera seguís sent la mateixa, els fruits nous nasquessin i visquessin lluny i desconeixedors de les velles.  

[…] Dóna molts records als nostres pares i una forta abraçada com també als nostres germans i tios, i a Luisa.

I tu els reps del teu espòs i un milió de petons pel nostre fillet. El teu espòs que molt t’estima hasta la mort tens per sempre. T’estima:

Emili Llorens Salvat

En campanya el 21-5-38

T’estimem, i seguim i seguirem lluitant per tu, avi.

Berta Llorens i Dichós. Abril del 2021

Oblidar l’oblit. A reveure avi.

[Col·laboració de la Berta Llorens Dichós]

Per tots aquells que l’hem estimat
i mai ho deixarem de fer.
Per la llibertat i la justícia.

La història fa de nosaltres el que som avui. Però no ens equivoquem, la història és un producte humà, un punt on conflueixen realitat i ficció: Mancada de pluralitat. Escrita per plomes sucades en sang d’innocents i empunyades per homes victoriosos, que s’han vist amb el poder d’escriure per tots nosaltres quatre línies plenes de supremacia, odi, prepotència i convicció. Aquesta és la nostra història. Pàgines i pàgines, agarrotades de paraules allunyades d’una realitat objectiva i a tocar d’una realitat magnificada.

Per desgràcia els humans som cecs i muts quan la por s’apodera dels nostres cossos i dominats per aquesta, defallim, i no ens veiem en cor de seguir tirant daus per fer avançar la fitxa; ens sotmetem. Els anys ens suavitzen, l’esperança no dura eternament quan tot el que toques, tot el que estimes, cau sota els teus passos. La por ens aterra, la por al que pugui passar, la por a que torni a passar, i és en aquest instant quan deixem de ser sobirans dels nostres cors, pensaments i cossos. I nus de tot allò que ens feia ser ens venem al millor postor. Perdem el control i hipnotitzats per l’anhel de la supervivència ens resignem a creure’ns la història dels victoriosos.

És per tot això, que jo, com a generació successiva em nego a rebre com herència d’aquesta; una parcel·la de 32.108 km² d’amnèsia col·lectiva. Em nego a resignar-me, em nego a baixar al cap i sotmetrem a la tirania de l’avui, hereva de la d’ahir. M’hi nego.

Només demano que si us plau, no ens creiem tota la història, siguem més vius que aquesta. Busquem-ne els perquè, els com i els qui. ¿O es que ningú se n’ha adonat que a dia d’avui els nostres llibres de història, són la prova de com la manipulació segueix vigent, de que no és una cosa del passat, que és una cosa del ara?. Potser el problema es troba en el fet que ningú mai realment ha volgut veure amb quina magnitud el Franquisme va i ha aniquilat tot indici de memòria dels vençuts. Perquè la dictadura i “la democràcia”, “postfranquista”, contràriament al seu discurs, no es va plantejar mai la seva reconciliació, sinó l’estricta separació entre vencedors i vençuts. Sempre hem sigut més partidaris de empassar-nos el discurs d’una Espanya nova, deslliurada d’un passat que ja no importa, una mentida maca de sentir i bonica de creure. Aquesta l’és, la manipulació de que jo parlo, present fins i tot en el nostre vocabulari amb la incorporació d’algunes expressions que no s’ajusten a la realitat històrica del passat. Així com es parla dels “bàndols” enfrontats a la Guerra Civil, oblidant que un d’aquests bàndols, era ni més ni menys, que el govern legítim, constitucional i democràtic de l’Estat Espanyol. Val la pena recordar l’alt preu que es va pagar per aquesta dura repressió: La mort de desenes de milers de víctimes, amb una doble condemna; la mort i l’oblit. Un oblit que encara és viu en els nostres dies i que encara els descendents d’aquests lluitem en va per la recuperació de la memòria dels nostres avantpassats.

Per aquest motiu, com a successora de la història dels meus avantpassats, em veig amb l’obligació d’oblidar; d’oblidar l’oblit. De fer caure les benes que ens cobrien els ulls i deixar d’emmudir les nostres veus. Permetre’ns que ens brollin les llàgrimes dels ulls, que ens bulli la sang, que els punys se’ns cloguin i avançar; avançar pels nostres, pels que vindran i per nosaltres mateixos. Per no seguir sent esclaus de la història, però tampoc ser-ho d’un futur que ignora el que l’ha fet ser amb totes les seves lletres. No ho vull. Cap guerra mai tindrà cap justificació possible.

Però ara l’és. És el moment per alçar el vol, sortir al carrer armats amb les paraules i cridar a ple pulmó, que mai més ens podran prendre la nostra llibertat i silenciar les nostres veus. Cridar a l’uníson, que som i serem un poble unit, que vol ser amo del seu futur i que no vol tornar a caure en l’error. Que vol recordar i que vol renéixer. Som i serem un poble unit, indestructible  i impassible davant les injustícies. Un poble que vol deslliurar-se de les urpes de l’àliga que ja fa anys que planeja bora una democràcia sobrada de munició i mancada de llibertats. Així que lluitem i així mateix aquesta ens farà lliures, si no ho fem ara, el pes dels anys ens sepultarà

Mai, tres lletres, més, tres lletres més; mai més.

Que mai més ens veiem trepitjats per botes llustrades de tots aquells que es veuen amb el poder d’esclafar la voluntat d’un poble sencer. Que obligui a centenars d’homes i dones a carregar amb fusells, a plantar-se en camp de batalla per exigir el que els hi és legítim: La llibertat.

Que tots aquells que s’alçaren hipnotitzats per la demagògia apropiant-se de la voluntat del poble, se’n adonin del dolor que van provocar, del mal que van fer, dels valors que van destruir. La política de la destrucció contra la política de la construcció. Tots guiats per la praxis per excel·lència dels líders corruptes per aconseguir amansir les masses; la demagògia. Boques com claveguerams, que escupen paraules brutes que esquitxen multituds. La voluntat d’un poble resideix en aquest, no en aquell que alça més la veu. Tot poble té dret a manifestar-se a través de les urnes, democràticament i que aquesta no es vegi ignorada, menyspreada, invalidada per aquells que temen un resultat esfereïdor i que aquest canviï la trajectòria d’una nació, que poc a poc s’allunya del meu poble. Tots aquells líders que s’alcen d’entre la multitud empunyant una arma contra els que donen veu al poble, no són més que escòria, difamadora i corrupta sota la falsa aparença d’una democràcia que poc s’apropa als valors que aquesta representa.

17 de juliol del 1936, l’aixecament feixista contra la voluntat del poble espanyol, una altra taca de sang a la història d’Espanya. Milers de vides arrabassades, famílies destrossades i infàncies aniquilades. Espanya terra de trinxeres i desolació.

M’és veritablement impossible d’imaginar què pot arribar a passar pel cap d’una persona que veu com l’ombra de la mort l’envesteix, com van caient els companys davant dels seus ulls en ple combat. Caure, quedar-te estès a terra i llavors d’entre els xiulets esfereïdors de les bales sentir la rialla de la teva dona i els plors del teu fill, i que aquests siguin les notes harmonioses del teu himne, el que et faci alçar i seguir lluitant. Lluitant per tots aquells que donaries la vida per veure’ls créixer en una terra lliure, perquè abans mort que viure eternament de dol.

El meu avi  patern va néixer un 8 d’abril del 1938 a Vilanova i la Geltrú, lluny del seu pare per la maleïda guerra. D’ell només va conèixer el tacte raspós de les seves mans i la seva veu, gràcies a un dels pocs permisos que va obtenir per tornar a casa i pogué conèixer el seu fill recent nat. Pocs mesos després, l’11 de novembre del 1938, va ser assassinat per l’enemic a la Batalla del Segre. L’exercit republicà va perdre només un soldat, però la família Llorens Chércoles va perdre molt més: un marit i un pare.

La carta de defunció aviat va arribar a casa i amb ella algun dels seus objectes personals, la cartera, on dins plegat de forma meticulosa hi duia la fotografia dels dos sers que més havia estimat en aquesta vida i pels qui estava disposat i hi va donar la seva vida; la seva dona i el seu fill, el meu avi. Del seu cos sense vida mai se’n va saber res, l’ombra del Franquisme va cobrir amb anys i anys de silenci i de por, d’un dol permanent; perquè no només s’havien perdut les vides de milers d’homes sinó que amb ells també s’havien consumit els ideals i valors democràtics i republicans. La llibertat havia passat d’esdevenir una realitat a ser una gran utopia, un esmorteït mormoleig fruit d’un passat llunyà.

El meu avi va morir el 17 de maig del 2018, amb 80 anys després de lluitar amb els ulls embenats, sense saber contra què batallava. No hi va ser a temps. A temps de saber on descansaven les restes del seu pare, i em dol. El meu avi va voler ser enterrat amb l’únic record que li va deixar la guerra del seu pare, la fotografia que duia dins la cartera. La fotografia que duia sempre amb ell i que anava ensenyant per tota la trinxera, orgullós dels seus, de saber que a casa l’esperaven i el volien viu, lliure i feliç. Per fi els tres descansaven junts a la butxaca esquerra de l’americana del meu avi, a prop del cor, junts, per fi.

Em reconforta pensar que potser les noves generacions encara hi som a temps. A temps de fer justícia d’aquells que, com el meu avi, han abandonat el combat. Jo no abandonaré la lluita, encara en peu, a peu de canó. Si es pensen que el temps ho cura tot i l’oblit ens farà més dòcils, van ben errats. Vull saber, entendre i aprendre, perquè si una cosa he après amb els meus 19 anys és que oblidar a vegades comporta tornar a caure en l’error. Oblidar no és sempre la solució, a llarg termini us puc assegurar que no. La ferida encara ens cou i tot el que cou acabarà per curar-se.

I així l’última fulla de la figuera caurà i amb aquesta te n’aniràs. Lluny, molt lluny, amb els que t’esperen i abraçaràs al teu pare i li faràs un petó a la mare. Has sigut mortal a la terra però immortal als nostres cors i en el nostre pensar. Eternament viu dins les persones que has estimat i t’han estimat. Arreveure avi. Seguirem lluitant per tu.

Salut!

T’estimo i t’estimem.

 

 Berta Llorens Dichós. Setembre del 2018

 

La fotografia de portada: “Fotografia dedicada per la meva besàvia; “A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo”, que duia el meu besavi a la seva cartera. Va arribar a mans de la meva besàvia paterna, Florencia Chércoles Bernardo el 1938 com a úniques pertinences del seu marit mort al Front del Segre, el 11 de novembre del 1938,  lluitant al Bàndol Republicà. A la foto s’aprecia la meva besàvia amb el seu fill, Emili Llorens Chércoles (el meu avi patern). Aquesta és la fotografia amb la que va voler ser enterrat el meu avi el 19 de maig del 2018.

Part de darrera de la fotografia amb dedicatòria del meu besavi: “La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare que és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona”.

Scan0005