6 punts per a l’acord i el programa republicà

Els grups independentistes del Parlament de Catalunya segueixen sense ser capaços d’acordar un programa polític que pugui fer possible la implementació de la República declarada el 27 d’octubre.

Capítol a part mereixerien les actituds de tots tres grups i els múltiples partits que els integren, tenint en compte l’incompliment del programa republicà de les candidatures amb les quals es presentaven.

Però el que no és comprensible és que a hores d’ara l’independentisme no tingui programa. Les úniques coses que s’han pogut pactar són la voluntat de fer polítiques socials, de no mantenir l’estratègia de la llei a la llei i, per tant, obviar el Parlament i el Govern per tal de crear una institucionalitat republicana a l’exili, però sense objectius concrets ni tasca a desenvolupar.

No per això no sorgeixen propostes. I moltes no s’estan escoltant perquè no sorgeixen de partits ni de les profunditats de la desestratègia partidista. I aquestes propostes es poden concretar en diferents eixos i accions concretes:

  • Buidar les competències i el pressupost de la Generalitat cap als ajuntaments de Catalunya.

Per reduir l’amenaça d’un nou 155 i evitar els efectes del 135 (intervenció financera) el millor que poden fer la Generalitat i el Parlament és transferir competències als ajuntaments amb el corresponent increment de les transferències pressupostàries.

L’1-O va demostrar que és des de baix, amb una coordinació política comuna, des d’on es pot fer república: controlar el territori, oferir serveis i escapar del control estatal. Cal convocar, en conseqüència, l’Assemblea de càrrecs electes.

És evident que per aquest camí són essencials les eleccions municipals del 2019, però fins i tot allà on es governa amb PSC o comuns hi ha pactes republicans en contingut.

  • L’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República han de coordinar l’estratègia política a nivell nacional

Els òrgans de representativitat de la sobirania catalana (Parlament, Govern, Assemblea de càrrecs electes i municipis) han d’actuar sota les directrius de l’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República.

Per a constituir aquests òrgans republicans, que haurien d’anar més enllà de la simple internacionalització de l’Espai Lliure de Brussel·les, cal ampliar mires i començar a redefinir la identitat nacional catalana, recuperant-la.

En aquest sentit, cal aconseguir representació dels Països Catalans al complet i de l’Aran. Som molt més que els partits independentistes amb representativitat al Parlament de Catalunya, i més que dues organitzacions independentistes transversals. O ens creiem la nostra pròpia definició o actuarem sempre com a víctimes d’un complot estatal.

  • Fer un procés constituent participatiu i des del Parlament

Fer un procés constituent no es defineix per proclamar-ho als 4 vents sinó per la capacitat de dur a terme un debat que defineixi un territori com a estat de forma efectiva.

Catalunya té eines aprovades legalment per poder debatre: els processos participatius previstos a la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana.

Si pretenem fer un procés participatiu constituent, amb tot el seu contingut, podem posar-li el nom i que sigui anul·lat o podem fer-ho pels temes que s’hi tracten. I la llei permet fer debats sectorials que podrien ser perfectament constituents: “els processos de participació ciutadana es poden convocar amb relació a qualsevol proposta, actuació o decisió en l’aplicació de la qual pugui ésser rellevant d’informar, debatre o conèixer l’opinió ciutadana mitjançat la col·laboració i la interacció entre la ciutadania i les institucions públiques”.

Aquesta llei preveu a més que els processos participatius comptin amb els recursos necessaris pel debat, i fins i tot permet que sigui la ciutadania qui proposi processos participatius concrets, que seria el moment on forçar determinats temes.

Amb aquesta mateixa lògica, el Parlament i les seves comissions (sanitat, cultura, educació…) poden ser el fòrum de debat institucional de totes les iniciatives i propostes sorgides des de l’àmbit acadèmic, polític, professional i ciutadà.

Podem debatre i només cal que ens hi posem.

  • Les aliances internacionals també passen per trobar els nostres iguals

Si en el seu moment vaig exposar com el procés català podia suposar un avenç per la democràcia contemporània, encara amb més raó pot ser el camí a seguir per part d’altres nacions sense estat amb les quals s’ha de començar a treballar.

Igual que la nostra definició nacional passa per incorporar tots els seus membres més enllà del principat, la nostra definició com a col·lectiu i el nostre futur passa per treballar amb els nostres iguals. Això s’està fent evident després del 27-O. El suport i la feina internacional no està venint del treball amb estats (feina post27-S), sinó de les comunitats nacionals que ens acullen i escolten.

Hem de treballar en una comunitat europea política que es basi en les nacions.

  • Crear un banc nacional català

Dintre de les possibles limitacions competencials que això podria tenir, cal entendre que el que defineix econòmicament un Estat no és només poder aconseguir inversió estrangera i gestionar l’hipotètic pagament d’impostos a l’agència tributària pròpia (suposada estratègia post27S), sinó també la capacitat de fer una política monetària pròpia.

Amb això no proposo sortir de la UE ni de l’euro, sinó aprofitar les eines amb les quals s’està treballant arreu del món per aconseguir una economia local funcional que surti del mercat de divises. Si les ciutats poden tenir monedes locals o si la criptomoneda no està prohibida, què impedeix fer política econòmica autònoma a Catalunya?

Volem finançar polítiques socials i la ruptura? Podria ser el camí.

  • La ciutadania catalana pot tenir un reconeixement a nivell de drets d’estrangeria

És arriscat a nivell competencial, però es pot desenvolupar nous tipus de reconeixement administratiu de la ciutadania catalana que permeti que tota persona que visqui a Catalunya en qualsevol condició i que vulgui pugui accedir a tots els drets.

Hi ha drets que no podem regular (participació política, per exemple), però hem d’aprofitar qualsevol tipus de marge per a reconèixer qualsevol ciutadà. Si no poden votar, reduïm la importància del vot i incrementem la importància de la participació ciutadana.

Cal treballar en fer efectius els drets que ja existeixen perquè tothom, sense exclusió, els gaudeixi.

 

Aquests són 6 eixos amb propostes més o menys concretes que podrien fer creïble la doble institucionalitat i podrien apropar el pacte entre independentistes.

Volem Govern, però per a fer què? Volem República, però com?

 

Perquè la Llei del referèndum no es tramita #comsempre

Després de la presentació per part de Junts pel Sí i la CUP de la Llei del referèndum d’autodeterminació, l’unionisme i, especialment, els comuns, han sortit en massa a criticar que la Llei no s’hagi presentat #comsempre. És a dir, que no s’hagi presentat formalment al Parlament, no s’hagi permès debatre el conjunt, ni presentar esmenes ni votar el text definitiu. I és que el Parlament de Catalunya, ara mateix, es troba en un estat d’excepció, #comnovolíemrecordar i de forma totalment allunyada d’un país normal.

El nostre Parlament ara mateix es troba intervingut pel Gobierno i pel Tribunal Constitucional. Ara mateix, qualsevol iniciativa, legislativa o no legislativa, que tingui a veure amb el referèndum, és il·legal. Per entendre’ns: si Junts pel Sí i la CUP presentessin el text al registre del Parlament, l’endemà la iniciativa seria al TC, suspesa, i en pocs dies, anul·lada.

Les últimes grans aportacions del Tribunal Constitucional en relació amb el Procés han vingut a través d’Interlocutòries d’execució, sense necessitat de sentència. I cadascuna d’aquestes interlocutòries han anat acompanyades d’escrits a la Fiscalia. I, precisament per això, JxS i la CUP reformen el Reglament perquè tota la presentació i aprovació es faci en un sol dia. I, precisament per això, JxS i la CUP estan intentant legislar lluny del Parlament.

No intervingueu el Parlament i legislarem #comsempre. Mentrestant, votarem lluny del Parlament tots els ciutadans.

El full de ruta: desitjos per la qüestió de confiança

Aquests darrers dies, després de moltes converses, algunes descregudes i d’altres desconcertades, no he tingut més remei que ordenar mentalment les idees obtingudes al llarg d’aquest últim any des de les eleccions del 27S. I, oh, sorpresa! Encara hi som a temps de tot.

Si la fi dels 18 mesos previstos és l’estiu del 2017 queda poc menys d’un any per a… un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que suposi la ruptura amb l’Estat espanyol. Mecanisme que encara no s’ha concretat, ja que es debat entre les eleccions constituents previstes pel programa de Junts pel Sí (i que em consta que era un mecanisme discutit des d’un inici pel que fa a la legitimitat del resultat) i les diverses formes plantejades de Referèndum Unilateral d’Independència. Però, discussió a banda, com està previst que arribem fins llavors?

Doncs aquesta resposta és la que ha de respondre el President Puigdemont amb el seu discurs a la qüestió de confiança, quines són les passes i quan es pretén donar cadascuna d’elles. Perquè més enllà de saber que s’han d’aprovar uns pressupostos o les lleis de desconnexió, el fet de concretar el seu contingut ens aportarà llum sobre quins fets seran transcendentals i quan es produiran. D’aquesta forma, i amb un calendari merament orientatiu per a demostrar la seva factibilitat, en el discurs del President espero escoltar quelcom molt similar al següent:

  • Octubre 2016: debat de política general, on s’acabaran de concretar més passes del full de ruta però també moment en què possiblement s’aprovaran resolucions polítiques desobedients amb les ordres del Tribunal Constitucional, tal i com va succeir amb l’aprovació pel Ple de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Serà per tant el primer moment de tensió, i especialment si a més tenim en compte que iniciarà la tramitació parlamentària la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, tramitació que reafirma la sobirania pròpia de Catalunya.
  • Octubre-novembre 2016: aprovació de la Llei de Pressupostos. Aquesta Llei, a banda dels miracles per a quadrar els comptes, haurà de contenir les partides pressupostàries necessàries perquè allò previst a les lleis de desconnexió pugui existir fora del paper. Quin serà el pressupost per la Hisenda Catalana? I per la prevista Seguretat Social catalana? I pel procés constituent? I per un eventual RUI? Quan la CUP exigia pels pressupostos del 2016 una mostra de ruptura, preveia sobretot la ignorància del sostre de dèficit i la desobediència respecte el marc competencial espanyol i no se li va voler concedir. Aquesta vegada el propi full de ruta del Govern exigirà actuacions definitives. I aquests pressupostos seran impugnats davant del Tribunal Constitucional i qualsevol integració del full de ruta independentista als mateixos suposarà la desobediència respecte les resolucions del Constitucional.
  • Novembre-desembre 2016: inici de la tramitació parlamentària de les lleis de desconnexió. Es preveu que Junts pel Sí i CUP entrin textos amb els punts essencials acordats de totes elles com a proposicions de llei, però el seu text definitiu requerirà un debat parlamentari a fons que centrarà el debat polític a Catalunya i Espanya ja que serà el moment en què coneixerem els detalls jurídics de la desconnexió. Evidentment, la desobediència respecte el Tribunal Constitucional creuarà definitivament el punt de no retorn. S’acabarà així la feina, en gran part, del Govern de portes endins per tal que sigui el Parlament qui agafi les regnes de la desconnexió amb la legitimitat de la majoria independentista.
  • Gener de 2017: inici del procés constituent popular. A les conclusions del procés constituent es preveu la participació de la ciutadania a través de la resposta d’unes preguntes consensuades en un Fòrum social constituent. La CUP va ser qui va proposar la constitució d’aquest Fòrum social que atorga el protagonisme a les entitats socials i redueix el paper de la ciutadania a un multireferèndum, però en les conclusions no es va acabar de concretar la participació de la ciutadania, que podria circumscriure’s al multireferèndum o a un procés participatiu més ampli de discussió i debat, com proposen ANC i Òmnium (englobades en la plataforma Reinicia). D’una forma o altra, aquesta participació s’ha de concretar i necessitarà probablement més de mig any abans de la ruptura amb l’Estat, quan la velocitat i transcendència dels esdeveniments no permetrà, probablement, un debat tranquil sobre com ha de ser aquell nou estat.
  • Juny de 2017: aprovació i entrada en vigor de les lleis de desconnexió. Pel que fa al calendari, interessa especialment l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica, que suposarà la ruptura amb l’ordenament jurídic espanyol i la “fi de la desobediència” i “l’inici de l’obediència únicament a la legalitat catalana”. És en aquest nou marc jurídic on la llei haurà de preveure les normes que regiran les eleccions constituents o la realització del RUI, de forma que ni un ni altre es tornin eleccions plebiscitàries o 9N.
  • Juliol de 2017: RUI i/o eleccions constituents. Un cop aprovada pel Parlament la desconnexió, aquesta haurà de ser ratificada per la ciutadania, i s’ha de concretar l’eina que ho permetrà. Però llavors la ruptura no només serà jurídica, sinó que gaudirà d’una legitimitat incontestable.

Si el President Puigdemont proposa quelcom similar a això o millor, no només anem bé de temps sinó que a més la ruptura serà realitat si la gent la referenda.

Això sí, serà l’any més convuls que haguem tingut fins ara. Desobediència, denúncies, inhabilitacions i possibles condemnes penals ens acompanyaran durant tot el camí. Però és inevitable que els qui tenen legitimitat però no tenen eines se les hagin d’inventar.

El Referèndum Unilateral d’Independència

“La reforma establece un régimen específico para los supuestos de incumplimiento de las resoluciones del Tribunal Constitucional. En estos casos, el Tribunal solicitará un informe a quienes deban cumplirlas y, una vez se reciba el informe o venza el plazo que se hubiera dado, el Tribunal podrá imponer multas coercitivas, acordar la suspensión de las autoridades o empleados públicos responsables del incumplimiento, o encomendar al Gobierno de la Nación, aun en funciones, la ejecución sustitutoria. Todo ello, sin perjuicio de que puedan exigirse las responsabilidades penales que correspondan.” Preàmbul Llei Orgànica 15/2015, de 16 d’octubre, de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’Estat de Dret

El 9 de novembre de 2014 es va dur a terme a Catalunya un procés participatiu ciutadà, basat en els drets a la llibertat d’expressió i a la participació política més enllà de les vies institucionals, en certa manera ciutadà i sense que estiguin encara concretades les responsabilitats polítiques. Aquell procés participatiu, en un inici una consulta legal basada en la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació política i després repetidament inconstitucionalitzat (tant per la suspensió de la llei i posterior declaració d’inconstitucionalitat dels articles en qüestió com perquè la pròpia convocatòria de la consulta va ser declarada inconstitucional abans de la seva celebració), i per tant, amb evidents problemes de cobertura legal, va portar a l’actual investigació de l’ara expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega, l’exconsellera d’educació Irene Rigau i l‘exconseller de presidència Francesc Homs, i a una constatació de les insuficiències executives de les decisions del Tribunal Constitucional, al no estar aquest encabit dintre del Poder Judicial ordinari. Tot aquest desgavell jurídic va ser l’origen, junt amb les eleccions plebiscitàries, de la reforma legal que inicia aquest article.

He cregut necessari contextualitzar aquest fet perquè un dels possibles riscs del RUI seria que es repetís el 9N. Si no fos pel fet que ara, gràcies a la reforma, es podria compel·lir de forma gairebé immediata a les autoritats catalanes perquè cessessin qualsevol tipus de preparatiu, ja que en casos urgents i “d’especial transcendència constitucional” (traduïble en el sentit de: “aquells casos on es pretengui trencar la unitat de l’estat espanyol”) el Tribunal Constitucional pot ara prendre accions per assegurar el compliment de les seves decisions de forma unilateral (i amb unes suposades posteriors garanties processals). És a dir, difícilment podria repetir-se el 9N ja que tant les autoritats com els funcionaris públics (posem directors dels col·legis electorals) podrien acabar sancionats o  inhabilitats de forma immediata.

En aquest context, es fa difícil entendre quina és la proposta dintre del marc jurídic espanyol, doncs ara més que mai, l’Estat té moltes eines per a aturar qualsevol tipus d’intent d’actuació unilateral que contravingui la Constitució. A no ser, és clar, que s’estigui plantejant fer un referèndum constitucional amb totes les seves conseqüències, és a dir, fora ja de la legalitat espanyola.

Falta per determinar, per tant, el més essencial de la proposta. Estem parlant de l’actuació definitiva per a trencar amb l’Estat espanyol? Pretenen les veus que el proposen desobeir fins l’última conseqüència l’ordenament jurídic espanyol?

És a dir, es pot plantejar un referèndum per decidir si trencar amb l’ordenament espanyol que per a realitzar-se necessita necessàriament un trencament amb l’ordenament espanyol?

En tot cas, el full de ruta aprovat en el seu moment per Junts pel Sí i la CUP ja considera legitimat el Govern per a aquest trencament, prèvia aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Es concretarà, per tant, el RUI com a inici del trencament i del procés constituent?

 

El control d’ofici de constitucionalitat de les lleis orgàniques

Regulació i eventual incorporació al sistema jurídic espanyol

Trobareu el treball en pdf en aquest enllaç: El control d’ofici de constitucionalitat

Introducció 

El sistema constitucional espanyol està basat en un model concentrat en un únic Tribunal, amb l’existència de diferents tipus de recursos però tots ells de control posterior i no preventiu de constitucionalitat de les lleis, i barreja el control abstracte amb el casuístic. Però, quines altres opcions hi ha? El sistema permet incorporar-les? Quins beneficis tindria fer-ho? I en definitiva, hauríem de fer-ho?

La primera pregunta s’ha decidit enfocar-la des de l’estudi del sistema de control constitucional francès, i especialment des de les figures del control d’ofici de constitucionalitat de les lleis orgàniques i el recurs previ d’inconstitucionalitat de les lleis ordinàries. Com estan regulades i a quin model responen. El recurs previ d’inconstitucionalitat és una figura coneguda a l’ordenament espanyol, de la qual ja va formar part, i per tant l’estudi es centrarà més en el control d’ofici, que a més es pot considerar més eficaç per les raons que s’exposen al treball.

Després s’analitza el sistema de control constitucional espanyol i quines opcions de modificació ofereix. Cal veure quelcom essencial, i és si el Tribunal Constitucional està capacitat per a respondre a la incorporació de nous instruments de control. Quin és el seu volum i càrrega de feina i si és tan diferent al del Conseil Constitutionnel francès.

Finalment s’exposen diverses raons per les quals seria beneficiós incorporar la figura del control d’ofici de constitucionalitat de les lleis orgàniques a l’ordenament jurídic espanyol.

De l’estudi i anàlisi de la regulació francesa i espanyola, del volum de feina del Tribunal Constitucional i dels eventuals beneficis que comportaria, es conclou sobre l’oportunitat de la seva innovadora regulació al nostre sistema constitucional.

La importància d’un bon sistema de selecció dels jutges

L’objectiu d’aquest article és facilitar l’anàlisi crític de tots els sistemes de selecció de jutges que existeixen per tal d’entendre com segurament ens cal un replantejament de la judicatura des de la seva mateixa base. Replantejament, que per què no, hauria de portar-nos al replantejament del tercer dels poders, el judicial, del qual la gent del carrer en sap molt poc i que malgrat la suposada igualtat d’accés (perquè en teoria tots podem ser-ho), és cosa d’una sola classe de persones: els juristes, fet que ho allunya del poble. Històricament, els altres dos poders es van apropar al poble quan van desaparèixer les monarquies absolutistes (la legislació passava de mans de l’aristocràcia a les dels representants i l’execució passava del Rei a mans d’un govern democràtic), mentre que el poder judicial (malgrat certes experiències) s’ha mantingut allunyat. I si en els darrers anys es parla d’una desafecció política per l’elitització de la mateixa, crec que podem estar d’acord en el fet que mai ha existit l’afecció judicial.

Però pretenc centrar-me en un sol dels aspectes del poder judicial i que certament té a veure amb aquesta falta d’afecte, que és: com es seleccionen els jutges? Hi ha diversos models de selecció? I és que tots tenim clar que un Parlament s’escull directament amb el vot dels ciutadans als representants, i que un Govern es pot escollir directament o indirectament (model presidencialista vs. model parlamentarista, en el qual el Parlament escull el President del Govern). Però i els jutges? Estem deixant, reitero perquè és important, un dels famosos tres poders en unes persones no escollides democràticament. És això bo o dolent? Perquè hi ha estats que sí que els seleccionen democràticament. Quina és la seva experiència?

Primer de tot cal partir de la diferenciació dels tres models bàsics de selecció dels jutges: el burocràtic (cas espanyol, per exemple), el professional (cas del Tribunal Suprem dels EUA, per exemple) i l’electiu (cas de més de 20 estats dels EUA). Explicaré breument tots tres:

  • burocràtic: s’accedeix a la judicatura a partir d’unes oposicions. Per tant, s’hi accedeix com a qualsevol altre càrrec del funcionariat. Es garanteix uns alts coneixements jurídics del jutge, però malgrat que sovint s’hi afegeix una posterior estada a l’Escola Judicial, és complicat assegurar unes bones dots interpretatives, de raonament jurídic i sensibilitat social, i s’és jutge sense cap experiència necessària com a jurista (deixant de banda unes curtes pràctiques poc abans d’acabar l’estada a l’Escola Judicial).
  • professional: es requereix una experiència laboral prèvia (com a advocat mateix) i una edat mínima, assegurant-se així no només el suficient coneixement jurídic sinó també sent comprovable les habilitats que van més enllà del simple aprenentatge memorístic que ja he esmentat abans. Normalment són escollits amb la intervenció de la cambra legislativa i el Govern/President (com en el cas dels jutges del Tribunal Suprem, els quals són proposats pel President però, després d’un llarg procés d’estudi, aprovats pel Senat).
  • electiu: s’acostuma a requerir una experiència mínima laboral als candidats, que són votats pels ciutadans directament. Hi ha el model partidista, en el qual els candidats són obertament recolzats per partits polítics, i el no partidista, que prohibeix el suport dels partits. Té l’objectiu de fomentar l’afecció dels ciutadans cap al poder judicial i de deselitilitzar la judicatura.

Un cop diferenciats, analitzaré primer la legitimació que tenen els jutges en cada model i seguidament quina influència té el model en la representativitat social dels jutges i per tant en el seu color polític.

Quant a la legitimació, tendeix de menor a major respectivament. En el model burocràtic la legitimació ve donada per la llei (voluntat dels representants del poble), que és la que regula el sistema d’accés i a la qual estan subjectes en tot moment els jutges a l’hora de sentenciar. En el model professional, la legitimació és indirecta, doncs els ciutadans escullen els parlamentaris i al President i aquests escullen els jutges (com part dels jutges del Tribunal Constitucional espanyol). En el model electiu, la legitimació és directa, com la del poder legislatiu, al ser escollits pel mateix poble. I per què és important la legitimació? Perquè un poble que no cregui legitimat al jutge que el condemna, no acatarà la sentència.

I en el referent a la influència del model en el color polític dels jutges, cal dir que és un tema àmpliament discutit, doncs al final podria ser corregible en tots els models i a la vegada tots ells poden acabar corromputs. El color polític és important perquè cal garantir en tot moment que els jutges siguin imparcials davant les causes que jutgen. En el model burocràtic la ideologia del candidat no és en cap moment important, ja que se seleccionen de forma anònima a partir de les oposicions. En el model professional, el fet que el Parlament i el Govern participin en la selecció fa que tendeixin a recolzar jutges del seu mateix ideal polític, però això no és necessàriament perjudicial si, com es fa sovint, una Comissió té l’encàrrec d’avaluar els coneixements jurídics dels candidats. En model electiu, si és partidista, s’acostuma a escollir un jutge per la simple afinitat amb un partit, però això és corregible amb la feina d’una Comissió com l’abans explicada i fomentant l’interès en els ciutadans per conèixer les característiques del candidat més enllà del partit. En el model electiu no partidista l’error acostuma a repetir-se doncs els ciutadans desinformats acostumen a votar al jutge en funció de certes característiques ètniques o culturals. Per tant queda clar que al final depèn de la feina que acompanyi al procés a l’hora de fer que els qui seleccionen el jutge (Parlament, Govern i poble) coneguin efectivament les habilitats i coneixements del candidat i vegin més enllà d’una ideologia.

I per què és important quina legitimació i la influència del color polític en la selecció? Pel fet que les dues grans garanties d’un bon sistema judicial són que el jutge sigui: independent (dels altres poders) i imparcial (a l’hora de resoldre un cas, que no es vegi influenciat per qui l’ha escollit). L’equilibri és complicat i requeriria un anàlisi molt més profund, però de tots els models se’n pot derivar un bon i un mal sistema judicial, i és per això que cal certa autocrítica per poder aconseguir que sigui bo.

En el cas espanyol, la gran mancança és la falta d’afecció que ha existit sempre cap al poder judicial per part del poble, que desconeix com funciona aquest i no s’arriba a plantejar la seva importància. Tenim un model burocràtic al qual li queda molt lluny qualsevol legitimitat democràtica directa o indirecta. Ara que al carrer i als Parlaments es comença a discutir sobre com reorganitzar el funcionament del poder legislatiu i del poder executiu, cal sumar-li una crítica al poder judicial conscient de com es poden tenir molt bones idees però aquestes es poden corrompre, per tant, una crítica que ha d’anar molt més enllà del que s’acostuma a discutir: el fet que siguin vitalicis, el fet que en el Tribunal Constitucional participin en la selecció les Corts Generals i el Govern (quan tècnicament el Constitucional no forma part del Poder Judicial i per tant s’està criticant la selecció dels qui no en formen part i no es planteja com s’escullen els altres que sí), l’elitització…

I no hem d’oblidar que més enllà del sistema escollit, el més important és que hi hagi una ciutadania informada que no permeti que el sistema funcioni malament. Els tres sistemes funcionaran, exigint més habilitats que el coneixement memorístic en el burocràtic, responsabilitzant a les eleccions al Parlament i al Govern d’una mala selecció d’un jutge en el professional o escollint al millor candidat en l’electiu si el poble entén per fi la importància de com se seleccionen aquelles persones que ens poden treure la llibertat o el patrimoni.

Espero haver ajudat a demostrar que el tema és important i que cal que tots plegats comencem a informar-nos molt més del més desconegut dels tres poders.

La independència de Catalunya

En els moments que estem vivint, de crisis econòmica derivada en una demostració de la crisis política i de valors, la situació aquí a Catalunya és una porta oberta a un canvi.

La porta no sabem on ens dirigeix. Hi ha molts opinòlegs que defensen els seus ideals en base a uns arguments majoritàriament enfrontats. Hi ha alguns d’aquests opinòlegs, que des del seu escó, intenten manipular l’opinió pública amb ajuda dels mitjans afins al partit. Però també hi ha gent, que crec majoria, que opina que vol un canvi.

I és que el que voldrien les persones d’esquerres del món, és l’oportunitat que tenen davant els ciutadans de Catalunya. L’oportunitat d’un petit canvi sota la situació actual. Un canvi que no ens salvarà pas de la crisis ni de les imposicions alemanyes, però potser ens permetrà un procés constituent que fa mesos, com podeu comprovar a antics posts, que desitjo envers Espanya. Perquè crec que una Constitució, encara que sigui paper mullat davant dels poders econòmics, és la base dels drets dels ciutadans i és necessari que sigui forta, no com l’actual a l’Estat Espanyol. I sé que hi ha moviments que estan iniciant un procés constituent, però és que si Catalunya s’independitza en tindrem un a sobre!

Sé que aquest discurs és potser massa pretensiós, però crec que l’hem de tenir present de cara a una eventual independència, perquè els ideals que ara s’estan perdent de cara a aconseguir-la, apareguin amb tota la força en unes eleccions constituents.

Aquest text, simplement, és un granet de sorra per a recordar a tot català que els ideals no s’han de perdre envers un objectiu, i per intentar que tot espanyol, europeu o ciutadà del món vegi en això una oportunitat, un segon pas, seguint el camí iniciat per Islàndia. Perquè si així ho veuen, aquesta independència no serà un tancament, una separació, sinó que significarà una obertura al canvi.