Les formes de fer política canvien

La política és la forma de relacionar-se amb el poder. Allà on hi hagi poder, hi haurà decisions polítiques: ideologia, presa de decisions, competició i/o col·laboració i un exercici d’aquest poder per part d’algú o alguns. Tot i això, se segueix plantejant la participació política en termes bastant clàssics de govern: votar a les eleccions, participar en grups de pressió i proposar idees o queixar-nos a l’Administració.

Quan s’analitza qui participa en aquests mecanismes es descobreix que els joves no hi són. Si es miren les estadístiques de les eleccions, s’hi veu que no estan especialment mobilitzats. Si es miren les afiliacions a joventuts de partit o sindicats d’estudiants, aquests no són especialment representatius. Si es miren els debats que es fan a la ciutat, és complicat trobar joves discutint sobre el present i el futur amb persones d’una edat més avançada. I quan es veu això, sempre s’acaba pensant: “hem d’aprendre a arribar-hi, això els interessarà quan ho coneguin”.

Llavors, per un moment, sembla que aquestes veus tenen raó quan surten imatges de les manifestacions estudiantils, o les feministes, o les independentistes (i fins i tot algunes de les unionistes). En elles, es veu que els joves hi són, que estan aprenent nous llenguatges polítics i que són capaços d’impulsar canvis en els marcs mentals col·lectius. Però quan s’explica a aquests joves el sistema de partits o les eleccions, quan se’ls crida a participar, segueixen sense aparèixer-hi.

Tot això ho explico per llançar una hipòtesi. El més probable és que estiguem cridant als joves a participar d’una petita part del repartiment del poder, un poder entès com a govern, estat i administració. És possible que fins ara ens haguem conformat amb només una part de les esferes de participació política i que ells no tinguin cap intenció de jugar amb aquestes regles. Perquè també hi ha poder a les xarxes socials, a una conversa de bar, a les classes a les quals van i a aquelles que no, a les aplicacions que descarreguen o a les que desenvolupen, a la informació que consumeixen i la que comparteixen, en els canvis del llenguatge que promouen. És possible que el problema siguin els mecanismes de participació i no les noves generacions?

Tinc molta curiositat per veure si són capaços de definir una nova manera de fer política que afecti a totes les esferes de poder. Per veure si aconsegueixen establir una nova relació amb elles. I per saber si aquesta relació serà molt més propera i real.

Oblidar l’oblit. A reveure avi.

[Col·laboració de la Berta Llorens Dichós]

Per tots aquells que l’hem estimat
i mai ho deixarem de fer.
Per la llibertat i la justícia.

La història fa de nosaltres el que som avui. Però no ens equivoquem, la història és un producte humà, un punt on conflueixen realitat i ficció: Mancada de pluralitat. Escrita per plomes sucades en sang d’innocents i empunyades per homes victoriosos, que s’han vist amb el poder d’escriure per tots nosaltres quatre línies plenes de supremacia, odi, prepotència i convicció. Aquesta és la nostra història. Pàgines i pàgines, agarrotades de paraules allunyades d’una realitat objectiva i a tocar d’una realitat magnificada.

Per desgràcia els humans som cecs i muts quan la por s’apodera dels nostres cossos i dominats per aquesta, defallim, i no ens veiem en cor de seguir tirant daus per fer avançar la fitxa; ens sotmetem. Els anys ens suavitzen, l’esperança no dura eternament quan tot el que toques, tot el que estimes, cau sota els teus passos. La por ens aterra, la por al que pugui passar, la por a que torni a passar, i és en aquest instant quan deixem de ser sobirans dels nostres cors, pensaments i cossos. I nus de tot allò que ens feia ser ens venem al millor postor. Perdem el control i hipnotitzats per l’anhel de la supervivència ens resignem a creure’ns la història dels victoriosos.

És per tot això, que jo, com a generació successiva em nego a rebre com herència d’aquesta; una parcel·la de 32.108 km² d’amnèsia col·lectiva. Em nego a resignar-me, em nego a baixar al cap i sotmetrem a la tirania de l’avui, hereva de la d’ahir. M’hi nego.

Només demano que si us plau, no ens creiem tota la història, siguem més vius que aquesta. Busquem-ne els perquè, els com i els qui. ¿O es que ningú se n’ha adonat que a dia d’avui els nostres llibres de història, són la prova de com la manipulació segueix vigent, de que no és una cosa del passat, que és una cosa del ara?. Potser el problema es troba en el fet que ningú mai realment ha volgut veure amb quina magnitud el Franquisme va i ha aniquilat tot indici de memòria dels vençuts. Perquè la dictadura i “la democràcia”, “postfranquista”, contràriament al seu discurs, no es va plantejar mai la seva reconciliació, sinó l’estricta separació entre vencedors i vençuts. Sempre hem sigut més partidaris de empassar-nos el discurs d’una Espanya nova, deslliurada d’un passat que ja no importa, una mentida maca de sentir i bonica de creure. Aquesta l’és, la manipulació de que jo parlo, present fins i tot en el nostre vocabulari amb la incorporació d’algunes expressions que no s’ajusten a la realitat històrica del passat. Així com es parla dels “bàndols” enfrontats a la Guerra Civil, oblidant que un d’aquests bàndols, era ni més ni menys, que el govern legítim, constitucional i democràtic de l’Estat Espanyol. Val la pena recordar l’alt preu que es va pagar per aquesta dura repressió: La mort de desenes de milers de víctimes, amb una doble condemna; la mort i l’oblit. Un oblit que encara és viu en els nostres dies i que encara els descendents d’aquests lluitem en va per la recuperació de la memòria dels nostres avantpassats.

Per aquest motiu, com a successora de la història dels meus avantpassats, em veig amb l’obligació d’oblidar; d’oblidar l’oblit. De fer caure les benes que ens cobrien els ulls i deixar d’emmudir les nostres veus. Permetre’ns que ens brollin les llàgrimes dels ulls, que ens bulli la sang, que els punys se’ns cloguin i avançar; avançar pels nostres, pels que vindran i per nosaltres mateixos. Per no seguir sent esclaus de la història, però tampoc ser-ho d’un futur que ignora el que l’ha fet ser amb totes les seves lletres. No ho vull. Cap guerra mai tindrà cap justificació possible.

Però ara l’és. És el moment per alçar el vol, sortir al carrer armats amb les paraules i cridar a ple pulmó, que mai més ens podran prendre la nostra llibertat i silenciar les nostres veus. Cridar a l’uníson, que som i serem un poble unit, que vol ser amo del seu futur i que no vol tornar a caure en l’error. Que vol recordar i que vol renéixer. Som i serem un poble unit, indestructible  i impassible davant les injustícies. Un poble que vol deslliurar-se de les urpes de l’àliga que ja fa anys que planeja bora una democràcia sobrada de munició i mancada de llibertats. Així que lluitem i així mateix aquesta ens farà lliures, si no ho fem ara, el pes dels anys ens sepultarà

Mai, tres lletres, més, tres lletres més; mai més.

Que mai més ens veiem trepitjats per botes llustrades de tots aquells que es veuen amb el poder d’esclafar la voluntat d’un poble sencer. Que obligui a centenars d’homes i dones a carregar amb fusells, a plantar-se en camp de batalla per exigir el que els hi és legítim: La llibertat.

Que tots aquells que s’alçaren hipnotitzats per la demagògia apropiant-se de la voluntat del poble, se’n adonin del dolor que van provocar, del mal que van fer, dels valors que van destruir. La política de la destrucció contra la política de la construcció. Tots guiats per la praxis per excel·lència dels líders corruptes per aconseguir amansir les masses; la demagògia. Boques com claveguerams, que escupen paraules brutes que esquitxen multituds. La voluntat d’un poble resideix en aquest, no en aquell que alça més la veu. Tot poble té dret a manifestar-se a través de les urnes, democràticament i que aquesta no es vegi ignorada, menyspreada, invalidada per aquells que temen un resultat esfereïdor i que aquest canviï la trajectòria d’una nació, que poc a poc s’allunya del meu poble. Tots aquells líders que s’alcen d’entre la multitud empunyant una arma contra els que donen veu al poble, no són més que escòria, difamadora i corrupta sota la falsa aparença d’una democràcia que poc s’apropa als valors que aquesta representa.

17 de juliol del 1936, l’aixecament feixista contra la voluntat del poble espanyol, una altra taca de sang a la història d’Espanya. Milers de vides arrabassades, famílies destrossades i infàncies aniquilades. Espanya terra de trinxeres i desolació.

M’és veritablement impossible d’imaginar què pot arribar a passar pel cap d’una persona que veu com l’ombra de la mort l’envesteix, com van caient els companys davant dels seus ulls en ple combat. Caure, quedar-te estès a terra i llavors d’entre els xiulets esfereïdors de les bales sentir la rialla de la teva dona i els plors del teu fill, i que aquests siguin les notes harmonioses del teu himne, el que et faci alçar i seguir lluitant. Lluitant per tots aquells que donaries la vida per veure’ls créixer en una terra lliure, perquè abans mort que viure eternament de dol.

El meu avi  patern va néixer un 8 d’abril del 1938 a Vilanova i la Geltrú, lluny del seu pare per la maleïda guerra. D’ell només va conèixer el tacte raspós de les seves mans i la seva veu, gràcies a un dels pocs permisos que va obtenir per tornar a casa i pogué conèixer el seu fill recent nat. Pocs mesos després, l’11 de novembre del 1938, va ser assassinat per l’enemic a la Batalla del Segre. L’exercit republicà va perdre només un soldat, però la família Llorens Chércoles va perdre molt més: un marit i un pare.

La carta de defunció aviat va arribar a casa i amb ella algun dels seus objectes personals, la cartera, on dins plegat de forma meticulosa hi duia la fotografia dels dos sers que més havia estimat en aquesta vida i pels qui estava disposat i hi va donar la seva vida; la seva dona i el seu fill, el meu avi. Del seu cos sense vida mai se’n va saber res, l’ombra del Franquisme va cobrir amb anys i anys de silenci i de por, d’un dol permanent; perquè no només s’havien perdut les vides de milers d’homes sinó que amb ells també s’havien consumit els ideals i valors democràtics i republicans. La llibertat havia passat d’esdevenir una realitat a ser una gran utopia, un esmorteït mormoleig fruit d’un passat llunyà.

El meu avi va morir el 17 de maig del 2018, amb 80 anys després de lluitar amb els ulls embenats, sense saber contra què batallava. No hi va ser a temps. A temps de saber on descansaven les restes del seu pare, i em dol. El meu avi va voler ser enterrat amb l’únic record que li va deixar la guerra del seu pare, la fotografia que duia dins la cartera. La fotografia que duia sempre amb ell i que anava ensenyant per tota la trinxera, orgullós dels seus, de saber que a casa l’esperaven i el volien viu, lliure i feliç. Per fi els tres descansaven junts a la butxaca esquerra de l’americana del meu avi, a prop del cor, junts, per fi.

Em reconforta pensar que potser les noves generacions encara hi som a temps. A temps de fer justícia d’aquells que, com el meu avi, han abandonat el combat. Jo no abandonaré la lluita, encara en peu, a peu de canó. Si es pensen que el temps ho cura tot i l’oblit ens farà més dòcils, van ben errats. Vull saber, entendre i aprendre, perquè si una cosa he après amb els meus 19 anys és que oblidar a vegades comporta tornar a caure en l’error. Oblidar no és sempre la solució, a llarg termini us puc assegurar que no. La ferida encara ens cou i tot el que cou acabarà per curar-se.

I així l’última fulla de la figuera caurà i amb aquesta te n’aniràs. Lluny, molt lluny, amb els que t’esperen i abraçaràs al teu pare i li faràs un petó a la mare. Has sigut mortal a la terra però immortal als nostres cors i en el nostre pensar. Eternament viu dins les persones que has estimat i t’han estimat. Arreveure avi. Seguirem lluitant per tu.

Salut!

T’estimo i t’estimem.

 

 Berta Llorens Dichós. Setembre del 2018

 

La fotografia de portada: “Fotografia dedicada per la meva besàvia; “A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo”, que duia el meu besavi a la seva cartera. Va arribar a mans de la meva besàvia paterna, Florencia Chércoles Bernardo el 1938 com a úniques pertinences del seu marit mort al Front del Segre, el 11 de novembre del 1938,  lluitant al Bàndol Republicà. A la foto s’aprecia la meva besàvia amb el seu fill, Emili Llorens Chércoles (el meu avi patern). Aquesta és la fotografia amb la que va voler ser enterrat el meu avi el 19 de maig del 2018.

Part de darrera de la fotografia amb dedicatòria del meu besavi: “La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare que és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona”.

Scan0005

L’opacitat de l’Ajuntament de Barcelona: les despeses dels grups municipals han de ser públiques

Oi que sembla lògic que sapiguem en què es gasten les subvencions els grups municipals? Especialment perquè són diners públics? Doncs resulta que els grups municipals de Barcelona i l’Ajuntament no volen publicar-ho malgrat que la Llei de transparència els obliga a fer-ho. De fet, tampoc volen donar aquesta informació a un ciutadà, portant-ho als tribunals. Si aquest és el concepte de transparència que tenen a l’Ajuntament, hem de canviar-lo.

La transparència ha irromput amb força com a nou valor de la democràcia, fins al punt que ja és impossible concebre una democràcia consolidada que no sigui transparent. La transparència és necessària per al retiment de comptes, és a dir, per a la fiscalització des de la ciutadania de si els representants públics i l’administració actuen d’acord amb la llei i l’interès general. Com més transparent és una administració, més confiança genera entre els seus ciutadans i, per tant, millor és la gestió. Cal que l’administració sigui sincera i madura, i s’obri a les crítiques i a la col·laboració entre administradors i administrats.

A la pràctica, la transparència suposa explicar com s’organitza l’administració i en què, amb quin criteri i com es gasta els diners públics. Els diners públics, recordem-ho, provenen dels ciutadans, que els entreguen a l’administració perquè els gestioni seguint estrictament criteris d’interès general i, per tant, sota un control exhaustiu per assegurar que han seguit els canals i les finalitats previstes. I és obligació de l’administració donar aquestes explicacions de forma oberta, accessible i, sobretot, proactiva. És per això que l’administració està obligada a oferir la informació sense necessitat que ningú li demani, ja que, a vegades, sense conèixer la informació no podem saber si la volem o necessitem. A més, qualsevol persona ha de poder demanar informació de l’Administració i accedir-hi. El silenci només beneficia la mala gestió. Evidentment existeixen (i han d’existir) límits, però el principi general és indiscutible. A més, per als matisos ja existeixen òrgans com la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP).

A nivell municipal, no és cap secret que els grups municipals reben subvencions per part de l’Ajuntament en funció del número de regidors. No obstant això, aquestes subvencions, teòricament, han de dedicar-se a les despeses habituals d’un grup municipal (material, desplaçaments, entre d’altres) i està prohibit dedicar-les a una sèrie de despeses com per exemple pagar sous de personal o adquirir determinats béns.

La manca de transparència de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit és manifesta. D’una banda, perquè no publica ni els mínims exigits pel Criteri 1/2018 de la GAIP. Només són públiques les quantitats totals de les subvencions i com es calculen, però no es fa públic ni com es controlen financerament ni les justificacions de com s’han gastat. I no val argumentar que encara no han tingut temps d’aplicar el criteri de la GAIP del mes de febrer d’aquest any, ja que la llei ja els obligava a publicar-ho des que va entrar en vigor l’1 de gener de 2016.

I, d’altra banda, perquè davant de la sol·licitud d’un ciutadà de rebre informació sobre les despeses concretes que fan els grups amb les subvencions (incloses les factures de despesa), l’Ajuntament i els grups municipals s’han oposat a entregar aquesta informació, com es pot veure, per exemple, a la Resolució de la GAIP 243/2018. És important tenir en compte que quan una persona exerceix el dret d’accés a la informació pot aconseguir més informació que aquella que és pública per a tothom.

Hi ha un mínim de tres crítiques a fer davant d’aquesta actuació de l’Ajuntament i dels grups municipals. En primer lloc, l’Ajuntament demostra en els procediments davant de la GAIP una confusió absoluta respecte de la Llei de transparència, confonent conceptes i obligacions legals entre transparència i dret d’accés més de dos anys i mig després de l’entrada en vigor de la Llei. Per si mateix, aquest fet ja és indignant.

En segon lloc, cal destacar que a hores d’ara l’Ajuntament encara no s’ha coordinat amb els grups municipals perquè ofereixin aquesta informació i, directament, no els ha exigit la informació. Segons la resolució de la GAIP, «no queda acreditat que l’Ajuntament hagi esgotat les vies o instruments de què disposa per proveir-se de la informació, com afirma, ja que, de fet, l’Ajuntament s’ha limitat a traslladar la sol·licitud al Grup i, lluny de requerir-lo a aportar-la i d’advertir-lo de l’obligació de lliurar-la, ha emès notes i informes».

I, en tercer lloc, i això voreja el cinisme, Barcelona en Comú no ha entregat a l’Ajuntament que governa la informació sobre les despeses de les subvencions que rep, però a la vegada, l’Ajuntament afirma, segons consta en la Resolució 243/2018 que «si els grups polítics no han aportat aquesta documentació, aquesta administració no posseeix altres instruments per fer-ho». A qui pretenen enganyar?

Davant d’aquest incompliment de la Llei de transparència per part de l’Ajuntament i de tots els grups municipals, el que tocava era publicar tota la informació com més aviat millor. En lloc d’això, l’Ajuntament ha recorregut les resolucions en nom de tots els grups municipals (excepte la CUP, que ha complert la Resolució i ha donat la informació). Ja veurem quin recorregut tenen aquestes recursos. El que no té sentit és omplir-se la boca de transparència i després amagar-se rere tecnicismes, o directament incomplir la llei per evitar donar una informació tan bàsica.

Fins i tot l’Ajuntament més diligent pot equivocar-se, evidentment. Fins i tot els millors assessors legals poden equivocar-se interpretant una llei, és clar. Però que l’Ajuntament estigui actuant coordinadament amb els grups municipals per oposar-se a les obligacions de transparència en contra d’un organisme independent, i només ofereixi excuses, malentesos o promeses, no és el camí a seguir per millorar la confiança democràtica en les institucions. I encara ho és menys impugnar judicialment les resolucions.

La proposta davant d’aquesta situació és evident: cal coordinar la publicació activa d’aquesta informació al web de l’Ajuntament perquè sigui informació fàcilment accessible, exigir el compliment de les seves obligacions als grups municipals i, sobretot, actuar en la gestió pública amb independència respecte dels interessos partidistes. Només així aconseguirem l’Ajuntament transparent i obert a la ciutadania que tots necessitem i desitgem.

Paritat a les llistes electorals: la regla dels 8 primers llocs

Fa uns dies, parlant amb una amiga, vam estar discutint com funciona legalment la paritat a les llistes electorals: un equilibri de 60%-40% (independentment de quin percentatge ocupi cada gènere) a tota la llista i cada cinc llocs. Aquest sistema, doncs, permet des d’una llista completament paritària en tots els sentits, és a dir, h-d-h-d-h… o d-h-d-h-d… i successivament o permet, també, la repetició habitual cada cinc llocs d’aquesta fórmula: h-h-h-d-d.

Aquesta darrera fórmula, sobretot en les circumscripcions més petites on cada llista té opcions de treure pocs escons, comporta no només una masculinització evident de la llista, sinó també que es poden donar resultats desastrosos. Per exemple, si una llista amb aquesta fórmula treu 8 escons, aquests seran 6 homes (primer, segon, tercer, sisè, setè i vuitè) i 2 dones (quarta i cinquena). Oi que això no tindria res de paritari? Doncs és habitual. I per tant, és important no fixar-se només a quants homes i dones donen els primers llocs a cada circumscripció.

A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, 4 candidatures (ERC, PSC, CeC i CUP) van fer o van aproximar-se a les llistes cremalleres i amb aquesta regla dels 8 primers escons de cada circumscripció, ens trobem que els homes haguessin ocupat el 49% dels escons i les dones el 51%.

En canvi, a les 3 candidatures (JxCAT, Cs i PP) que no van voler fer llistes cremalleres, pels motius que siguin, si se’ls aplica la regla dels 8 primers escons, resulta que el 65% dels escons correspondrien a homes i només el 35% a dones.

Tot plegat ajuda a entendre que el percentatge de dones diputades (a data 19 de gener de 2018) fos només del 43,7% quan les candidates representaven un 48% de les llistes electorals.

Aquesta aproximació, amb una regla molt simple, permet veure quines candidatures pretenen de veritat que les dones puguin obtenir llocs de representació i poder públic i quins compleixen els requisits legals portant les seves candidates als últims llocs.

 

La fi de la via pactada va arribar fa anys

El President del Parlament, Roger Torrent, afirmava fa un parell de mesos: “hem d’articular una gran confluència a favor del referèndum per passar del referèndum impossible al referèndum inevitable, hem de ser més, però hem d’estar disposats a arribar més lluny”.

Aquestes paraules, aquest pas de l’impossible a l’inevitable, ha anat sumant suports d’altres polítics i s’ha incorporat, sense gaire èxit encara, al vocabulari processista. La idea, se suposa, és que l’Estat acabarà acceptant un referèndum després de 6 anys d’intentar-ho perquè, ara sí, ara serem suficients per aconseguir-ho. Perquè a més, és clar, al Govern del PSOE sí que el podem pressionar fins que vulgui pactar. Així sembla que ho entén també Òmnium amb la seva campanya #somel80 % que ens retorna al dret a decidir com a proclama.

El fet és que aquesta via pactada és impossible. No ja perquè ens estiguin mentint dient que poden arribar a un pacte amb el PSOE segons el qual es produirà el referèndum, que evidentment. Sinó que s’oblida, voluntàriament, que aquesta solució també seria inconstitucional. El Tribunal Constitucional ja ha previngut aquests escenaris i fa anys que diu que fer un referèndum sobre la independència de Catalunya és, amb el marc legal actual, impossible.

Perquè el TC ja va denegar la via pactada que ara torna a sorgir. Quan entre el 2012 i el 2015 el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya van apostar pel dret a decidir com a via per resoldre la voluntat política de la ciutadania catalana, el Tribunal Constitucional ja va tancar diverses portes. En un primer moment va semblar que acceptava l’existència del dret a decidir, però el va reduir al no-res. Per una banda, considera que no es pot preguntar sobre la independència en un referèndum perquè Catalunya no té competència per a pronunciar-se sobre la secessió. De l’altra, i en conseqüència, considera que Catalunya no té dret a l’autodeterminació amb la Constitució actual.

Ambdues coses, per tant, portarien qualsevol referèndum pactat a la inconstitucionalitat i conseqüent nul·litat. I és que per molt que s’arribés a un acord amb el Govern espanyol, el referèndum (la llei, la convocatòria o l’acte en si mateix) podrien ser recorregudes pel Defensor del Poble o per 50 diputats del Congrés o 50 senadors. A més, no seria estrany que alguna Comunitat Autònoma intentés recórrer-ho al considerar afectada la seva autonomia.

Aquesta situació avoca qualsevol opció de fer un referèndum d’aquest estil a una reforma constitucional que el permeti. Una reforma que necessitaria, molt probablement, posar d’acord totes les forces polítiques espanyoles i també necessitaria una voluntat majoritària del poble espanyol en referèndum. Una reforma que suposaria renunciar a l’autodeterminació, cedint la nostra sobirania al poble espanyol, i que, sobretot, regalaria una nova oportunitat històrica a Espanya perquè acabéssim en una situació pitjor. Evidentment, molts juristes, també espanyols, defensaven que era possible fer un referèndum en el marc constitucional espanyol actual, però el Tribunal Constitucional n’ha tancat les portes. És, de totes totes, una via morta.

Tot plegat, d’alguna manera, recorda al que va passar amb l’Estatut del 2006: es va intentar avançar primer amb bona fe política i després es van estirar els marges del sistema constitucional espanyol. I la resposta ens va deixar sense política i sense marges, tenint com a úniques vies la derrota o la desobediència. Estem, si fa no fa, igual.

Per acabar, és important tenir clar que no, no és veritat que Europa hi pugui fer res. No existeix mecanisme legal europeu o internacional segons el qual el Tribunal Constitucional o els grups parlamentaris no estiguessin habilitats per impugnar el referèndum. La sobirania estatal es protegeix amb la llei en contra de la justícia. L’únic marge és la ruptura, per trencar el poder d’unes institucions espanyoles que mai cediran políticament la seva sobirania i sempre sortiran, sigui com sigui, en defensa de la nació única.

En definitiva, fa temps que ja vam passar del referèndum pactat impossible al referèndum pactat inevitablement impossible. L’únic referèndum possible és el d’autodeterminació i ja el vam guanyar.