Matar al pare (2)

En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani. 

Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena. 

Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol. 

Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.

Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.

El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat. 

No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot. 

Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.

En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei. 

 

Matar al pare

En psicologia, dit ràpid i malament, es fa referència a “matar al pare” com aquell moment en el qual trenques el marc mental imposat per la figura paterna (i materna), que et contamina la teva visió del món i el teu comportament en ell, i passes a tenir una visió més real i autònoma de les coses.

A Catalunya, hi ha uns quants pares polítics que cal matar i que impedeixen la llibertat que necessitem per poder tenir debats madurs. Per exemple, tenim una generació, proporcionalment important, que va entrar a la democràcia en plena vida adulta i que veuen el món des del franquisme i des de l’antifranquisme; la por (o la nostàlgia) dona sentit encara a algunes de les seves decisions quotidianes (i el seu suport o no a opcions polítiques). Alhora, la generació educada en democràcia, té com a pares el pujolisme i el PSC, com a models polítics d’una Catalunya molt concreta. 

Matar al pare no és matar la memòria. Matar al pare és deixar de mirar els fets del 2019 des del prisma de què feia Pujol als 80. També ho seria deixar de presentar candidats socialistes a les municipals de Barcelona com única manera d’entendre la ciutat. En definitiva, matar al pare és intentar entendre les coses per com són i no per com ens han ensenyat a mirar-les.

Jo formo part d’una generació que té uns quants pares a matar. Em venen al cap: la crisi, que ens va definir el punt de partida de tota decisió econòmica i professional; l’accés a tot i l’èxit fugaç d’aconseguir qualsevol cosa; ser la generació més ben preparada i no poder accedir a un món laboral no definit per nosaltres.

Cada generació necessita matar als seus pares, i si no ho aconsegueix, la següent generació ho pateix. Si ja és complicat desfer-te de tots els teus prejudicis contextuals per alliberar-te i treballar amb idees genuïnes de veritat, intentar fer-ho quan la generació anterior encara ho contamina tot amb els seus fantasmes és pràcticament impossible. Segurament es pot aconseguir, però una generació derrotada pot condemnar la següent. 

D’aquesta manera, quan la generació actual de polítics torna al punt de partida, a l’autonomisme que havien de matar, als marcs mentals dels seus pares, i parlen cap al passat abandonant tots els debats del futur, enlloc de matar als pares estan començant a matar als seus fills. La llibertat d’un país independent que suposadament ens oferien, al final, per a ells no tenia cap valor; no són capaços d’aconseguir-la. 

En un context tan contaminat, amb una política feta des de la frustració i la derrota, les idees noves i les solucions innovadores no se senten. I no, jo no vull veure com la meva generació només té l’alternativa d’integrar-se en aquesta degradació per almenys poder dir que fan política. Necessitem molt més, necessitem un context lliure, necessitem una generació de joves que siguin escoltats i puguin treballar la mort dels seus pares. 

I miro al meu voltant i hi veig molt talent. Massa per a malgastar-lo. No tinc cap intenció de veure com nosaltres també perdem. Tenim molta feina a fer, trobant espais de llibertat des d’on construir coses més grans, innovant en el com i en el qual treballem. Aturar-se ara, esperar, veure com el món avança i els nostres debats no, ens matarà si no hi fem res. 

No sé com ho aconseguirem, però haurem d’aprendre molt i crear molt més.