Hem de salvar el dret a l’habitatge a Catalunya: una anàlisi des de Barcelona

Barcelona és troba en un moment clau per decidir si vol ser capdavantera de les ciutats del futur o si vol ser un aparador turístic que falsegi la seva identitat.

Si escull ser innovadora, promourà, sobretot, activitats de recerca que ompliran la ciutat de centres d’investigació que captaran talent nacional i internacional. Amb això, a més, aconseguirà un tipus de turisme que valori la innovació (des de l’arquitectura modernista fins els centres de recerca) a més del sol i del Mediterrani.

És evident que si Barcelona aposta per aquesta via es consolidarà com una ciutat on tothom voldrà viure-hi. Per coneixement, per creativitat, per talent… Tot allò que vol ser Barcelona de gran genera més demanda de pisos on viure.

En línies generals, però, Barcelona no pot oferir més pisos dels ja existents (excepte per algunes zones encara per transformar urbanísticament), ja que la ciutat limita amb el mar i amb altres municipis i no pot créixer cap enlloc. Per tant, si més gent vol viure a Barcelona, no estem parlant només de la ciutat sinó que comencem a parlar de l’Àrea metropolitana. Així ho demostra l’encariment progressiu de preus a tots els municipis contigus a la capital.

En aquest context, sorgeixen diverses preguntes. Està preparada Barcelona per evitar l’increment dels preus? Seran capaços els ajuntaments de l’Àrea metropolitana de treballar conjuntament? Està Catalunya condemnada a veure com una gran metròpoli de rendes altes expulsa les rendes més baixes a la resta del territori? Pot Catalunya preparar-se per garantir l’equilibri territorial i de rendes i, en definitiva, el dret de qualsevol persona de viure on vulgui?

En resposta a la primera, no, Barcelona no està preparada per evitar l’increment de preus. L’única forma contrastada de frenar les pujades des de l’Administració és comptar amb un parc públic d’habitatge suficient per incidir en el mercat i garantir l’accés a l’habitatge a les rendes més baixes. Això vol dir tenir suficients pisos propietat de l’Ajuntament a un preu de lloguer baix. Actualment a Barcelona és un 1,5% mentre a Europa es troba una mitjana del 15-20%. Barcelona ha de prendre’s molt seriosament la necessitat urgent d’arribar a la mitjana europea amb el cost econòmic que suposa.

Pel que fa a la segona pregunta, en general no. Fins ara, els Ajuntaments de l’AMB acostumen a actuar de forma independent i descoordinada. Així, Barcelona podia créixer i la seva perifèria podia aprofitar-se de les oportunitats de negoci que la capital expulsava. Però ni Barcelona ni la resta de municipis del seu voltant es poden permetre seguir per aquest camí, perquè actuant així han perdut el control. L’aposta per un habitatge públic suficient no és només de la capital i necessita de coordinació a tota l’Àrea metropolitana barcelonina. Una coordinació que ha de servir per conèixer les possibilitats de creixement de cada municipi, l’urbanisme propi de cadascun d’ells i els recursos econòmics disponibles conjuntament.

Finalment, respondré les dues últimes preguntes conjuntament. Encara que s’aconsegueixi controlar les pujades de preu a l’Àrea metropolitana, si aquesta té més demanda d’habitatge voldrà dir que hi haurà gent que marxarà. I molt probablement aquesta gent tingui o rendes més baixes o formi part d’un mercat laboral no existent a Barcelona i més prometedor a la resta del territori.

Catalunya necessita aquests altres sectors (indústria, ramaderia…), però necessita que no es desenvolupin aleatòriament. El principat requereix d’una política urbanística i econòmica ben planejada per poder respondre a aquesta nova demanda que també afectarà a la resta del territori que no és barceloní. Calen altres centres econòmics i de benestar que espongin la càrrega productiva i d’habitatge de forma coordinada. I aquesta coordinació implica que se seguin a taula Generalitat i Ajuntaments perquè en cap cas aquest creixement comporti la pèrdua de la identitat de cada vila i municipi que vegi en aquesta situació una oportunitat de desenvolupar-se.

Ni Catalunya pot deixar sola a Barcelona davant d’aquests reptes ni Barcelona pot desentendre’s de les conseqüències que el seu creixement pot comportar per la resta del territori català. És urgent planificar les respostes i començar a treballar-hi, perquè realment anem tard. I si fem gaire més tard podem perdre el benestar mínim de la ciutadania com és accedir a un habitatge mentre, alhora, perdem la nostra identitat territorial i urbanística pel camí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s