Els lideratges autoritaris

Sembla que aquesta dècada l’acabarem amb uns lideratges forts que posen en risc els valors democràtics occidentals: Trump, Le Pen, Bolsonaro, Erdogan o, a petita escala, Abascal. S’ha escrit molt ja sobre l’auge de l’extrema dreta i també dels lideratges personalistes forts sota els quals troben aixopluc aquests moviments polítics. Però, per què els partits existents no són capaços de competir aquests lideratges? La democratització interna dels partits democràtics és la culpable de la inexistència de líders forts?

En els darrers anys, enfront del descrèdit i la desconfiança en la política, els partits han intentat “regenerar-se” i s’han obert a través de primàries internes amb les quals disputen el seu lideratge intern. La conseqüència, però, no ha estat la consolidació d’uns lideratges legitimats i forts, sinó un qüestionament intern constant i una pèrdua d’autoritat. Un exemple evident és el de Pedro Sánchez i Susana Díaz al PSOE.

Davant d’això, els nous moviments personalistes s’han trobat en un escenari ideal: la resta de partits no poden competir amb la seva claredat i duresa discursiva, consolidada per la obediència interna i el culte al líder.

Un exemple de tot plegat són els moviments d’esquerres, idealment transparents i democràtics, que van aparèixer com a moviments personalistes. Podemos, amb Pablo Iglesias, o Barcelona en Comú, amb Ada Colau, es van consolidar a partir d’aquests lideratges forts, de discurs directe i comprensible, però han anat debilitant-se en el moment en què han hagut d’enfrontar-se a la democràcia interna. És en aquest punt on s’han vist contínuament qüestionats i han anat perdent força a poc a poc amb cada crítica. Els seus intents de democratitzar-se amenacen la fortalesa del seu lideratge. En aquest darrer sentit, cal recordar  la disputa pel lideratge de Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que va finalitzar quan a Errejón se li va oferir el lideratge de Podemos a les autonòmiques madrilenyes. També hi ha el cas d’Ada Colau i els problemes que ha tingut i encara té Catalunya en Comu per consolidar un lideratge escollit democràticament i sota la supervisió d’ICV.

La debilitat dels lideratges dels partits democràtics és irreversible? Calen decisions excepcionals per defensar les posicions democràtiques? És important tancar acords internament per silenciar la dissidència i així consolidar lideratges forts, almenys temporalment? Encara que això sembli una solució per a determinats partits que fan primàries de fireta (Barcelona en Comú amb Ada Colau o ERC amb Ernest Maragall, sense candidat contrari cap dels dos), o partits que no respecten la democràcia interna (com el PDeCAT, que ha obviat les primàries de Neus Munté), la resposta és la contrària.

La democràcia, com qualsevol valor, evoluciona i s’ha d’aprendre a evolucionar amb ella. Però qualsevol renúncia la posa en perill. La democràcia interna dels partits, quan almenys ha existit competició, ha entronitzat o bé líders mediocres controlats per les estructures internes (Pablo Casado n’és un exemple), o bé líders carismàtics sense autoritat davant d’aquestes estructures (com Pedro Sánchez, enfrontat contínuament amb els ‘barons’ del seu partit). I quan no ha existit cap mena de competició, ha intentat protegir líders personalistes refractaris a perdre el poder. Ara ja és evident que si pretenien democratitzar-se, ho han fet molt malament.

Calen partits que facin primàries de veritat, competitives, plurals, que generin lideratges compartits que representin una voluntat d’entesa entre diferents opinions contrastades i legitimades. Cal defensar la democràcia creient-hi, consolidant-la, reduint al mínim la contradicció entre lideratge i pluralitat. La manera de fer positiva la dissidència interna és democratitzant-la: respectant els resultats sense estructures de poder paral·leles i repartint el poder i la veu d’acord amb els resultats de forma pública i sense pactes a porta tancada.

Només els diferents lideratges compartits, escollits de forma realment democràtica, poden competir amb els lideratges personalistes autoritaris. Perquè només així podran aconseguir els partits democràtics uns lideratges forts, ja que qualsevol altra solució suposa una perillosa renúncia als valors que teòricament els diferencien. Si vam començar aquesta dècada buscant més democràcia, no podem acabar-la perdent-ne; hem de tornar a legitimar el nostre sistema polític davant d’aquells que volen enfonsar-lo.