Drets reconeguts però no reals

I aquí tenim l’article promès sobre els drets reconeguts però no reals:

Tots sabem que la nostra Constitució (el debat sobre si l’hem de sentir com a tal, per un altre dia) ens reconeix uns drets fonamentals tals com el dret a la llibertat, a la vida, a l’honor… entre els articles 14 i 38 bàsicament. Doncs bé, la mateixa constitució diu a l’article 53.1 que només els articles continguts en el capítol II del Títol I (del 15 al 29) són directament aplicables i vinculen els poders públics, mentre que uns altres (els del Capítol III del Títol I, titulat “Dels principis rectors de la política social i econòmica”) necessiten de la posterior legislació per a ser vigents o vinculants (com diu l’article 53.3). I potser no és en aquest capítol en el que hi ha els drets més fonamentals, però sí drets com el dret a la Seguretat Social, a la cultura, a la salvaguarda del medi ambient, a l’ajuda per disminuïts físics i psíquics o de la tercera edat, o sobretot, el dret a l’habitatge.  Així es com s’explica que el famós article 47 que reconeix el dret a un habitatge digne no sigui exigible quan fan fora algú de casa seva per impagament o quan simplement no se’n té cap, i és que no hi ha cap llei que reconegui el dret de fer això. És a dir, el dret a l’habitatge ha estat legislat per cada Comunitat Autònoma* (és la seva competència com estableix l’article 148.1.3), però està legislat a la seva manera, cosa que implica que la interpretació de l’article i del dret correspon al Govern/Parlament de torn i la legislació que vulgui promulgar, pel que mai es podria exigir directament aquest dret.

Aquesta és tan sols una mostra del que comento com a no existència real dels drets. Una altra és que la constitució en l’article 55.1 estableix que en cas que es decretés un estat d’excepció o de setge certs drets fonamentals serien suspesos, el dret a la inviolabilitat del domicili i a la seguretat de comunicacions (arts. 18.2 i 18.3), el dret a la llibertat d’expressió (art.20.1a) o a informar (art. 20.1d) i el dret de reunió i manifestació (art.21) . És a dir, que si el Govern decidís declarar qualsevol dels dos estats en virtut d’una situació que ni caldria que justifiquessin o fos coherent, tindrien dret d’entrar a casa teva i les possibles denúncies que fessis després probablement mai arribarien a port, ja que per començar com es podria demostrar que el govern ha decretat un estat d’excepció o de setge sense raó…? Alguns justificaran que es una mesura necessària, però sento dir que sembla més un dels molts exemples de la por que es tenia a un altre cop d’estat militar, ja que a l’Europa d’aquella època i com en l’actual no es contempla pràcticament cap situació d’aquest estil. L’ única que se’m pot passar pel cap, és una en la qual gran part del 99% sortim al carrer i, de manera justificada, declarin l’estat d’excepció i se’ns prohibeixi manifestar-nos i expressar el nostre descontent. En aquest cas, us segueix semblant ètic que et puguin suprimir temporalment els teus drets per tancar-te a caseta? Aquí està la gràcia, que el van fer per por, la por a un canvi, ja fos militar (cosa que ja podrien anar oblidant d’una vegada) o un canvi legitimat com seria el d’una revolució del poble.

Però encara hi ha més exemples. En un proper article ja explicaré més a fons què és un Decret Llei, però bàsicament és que un Govern, unilateralment sense el Parlament, pot legislar sobre el que vulgui però hi ha algunes matèries que per seguretat del sistema no pot, com per exemple els Drets continguts entre els articles 14 i 38. Doncs bé, la gràcia és que si el Decret Llei es salta aquesta prohibició, s’hauria de presentar un recurs d’inconstitucionalitat i el tribunal constitucional hauria de decidir. Sembla una regulació coherent i eficaç? No ho és. Abans que el Tribunal Constitucional s’hagués pronunciat, ja podrien haver fet el que volguessin (com he dit, profunditzaré sobre aquest tema, però crec que s’entén aquesta premissa), com si volen treure’t el dret de lliure circulació, poden. Com si volen establir un estat totalitari des de la legislació democràtica poden, que quan el Constitucional es pronunciés no hi hauria ni Tribunal. I aquesta és una mostra de com no aprenem dels nostres errors, ja que limitacions així van sorgir per evitar que es repetís un ascens del poder com el de Hitler, però són ineficaces.

I sobre tot això, en especial l’últim comentat del RDLlei, una professora em va dir que si això mai passés els ciutadans sortiríem al carrer, aniríem al parlament i exigiríem la dimissió del Govern i del Parlament. És utòpic, o això vaig pensar jo si més no, ja que els que tenim coneixença de com funcionen les coses som pocs. I el que saben l’abast real d’aquestes coses, es deuen poder comptar amb els dits d’una mà. I a més la manipulació de la premsa i dels polítics està a l’ordre del dia, i la majoria ni se n’adonaria del que li estan fent, només cal veure la poca crítica existent en la població en proporció a la totalitat d’aquesta. I si a més penses en Grècia i en com els grecs més d’una vegada s’han presentat a la porta del Parlament demanant que s’acabés l’espoli europeu el panorama és desencoratjador. Però en relació a l’anterior entrada, he arribat a la conclusió, que si el 99% sortíssim el carrer, ho aconseguiríem. Amb tots no poden. Si la campanya de conscienciació no anés derivada únicament a la protesta aïllada i al vot de partits que no siguin els majoritaris sinó a subvertir el sistema per començar de zero en un nou sistema amb unes noves regles escollides per referèndum i de coneixement del que s’està votant (no com la constitució del 78, que vau votar tots per vagues il·lusions, pocapenes) potser aconseguiríem canviar les coses. I és curiós com la Declaració de Independència dels EUA i la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà reconeixen el dret a la revolució, mentre que la majoria de Constitucions posteriors, com la nostra, no.

Si volem canviar les coses… haurem de reiniciar el sistema, i millor si és des de fora.

*Llei Catalana 18/2007 a Catalunya