Amb una Generalitat gestora, els Ajuntaments són sobirans

Aquest text és una adaptació d’un document redactat el 3 de desembre de 2017 abans de les eleccions del 21D. La seva publicació respon al fet que algunes anàlisis segueixen sent vigents i la discussió segueix oberta.

Ara sembla que l’estratègia independentista dels últims anys va ser un fracàs perquè no vam ser capaços de fer efectiva la declaració d’independència. Però només serà un fracàs si seguim sense ser conscients d’una situació que posa en risc tot allò que ens fa saber que Catalunya és una nació. Ataquen el català, les nostres institucions, la nostra cohesió social i, al final, només els quedarà canviar la història com si tot el que hem sigut i som no hagués existit mai. Podria passar que el Parlament o la Generalitat es convertissin en edificis sense sobirania, si segueix el camí iniciat pel 155, però això no serà un problema si la sobirania la representem de forma real fora d’aquests i no simbòlicament a dins.

Aquest text pretén mostrar algunes alternatives. Un relat. Un programa polític.

La Generalitat és una gestora

Fa molts anys que Catalunya, i Espanya, van esgotar el marc constitucional. L’Estatut del 2006 podria haver estat el pas endavant que era necessari, però perquè això hagués passat hauríem d’estar parlant d’unes altres Catalunya i Espanya que no fossin les hereves d’un règim mutat.

El procés és el primer gran intent de trencament efectiu d’aquestes regles esgotades. Però mentre no sigui exitós, només remarca cadascun dels límits. No existeix potestat legislativa al Parlament des de fa anys: les lleis catalanes no són recorregudes perquè siguin provocatives; són recorregudes perquè qualsevol cosa nova que diguem queda lluny de les nostres competències.

I en aquest mateix sentit, la Generalitat, venuda a pactes durant 30 anys, és ara mateix una gestora econòmica que s’ha de moure en els marges pressupostaris europeus i espanyols. Si el Parlament tingués en vigor les lleis socials aprovades, el més segur és que la Generalitat no podria aplicar-les. La despesa social es considera irracional des de fa anys i estan intentant tornar-la contraètica amb una nova moral de la gestió pública.

En conseqüència, el programa polític no pot relacionar-se només amb aquestes institucions. I no és una crida a l’obediència. Sinó a fer la política des d’on a Catalunya sempre ha estat més efectiva.

Els Ajuntaments són sobirans

Si a algun lloc s’està demostrant que el sobiranisme pot ampliar la base és als Ajuntaments. Els partits independentistes del full de ruta del 27S porten dos anys governant arreu de Catalunya amb partits unionistes, defensant la institució i els drets dels seus ciutadans. I tot això ho fan totalment infradotats econòmicament i amb un límit de despesa encara més sever que el de la Generalitat.

Als Ajuntaments s’han vist aquests dos anys com partits desapareguts conservaven les seves sigles i com partits que al 21D es volien aniquilar políticament comparteixen candidatura i govern. És als Ajuntaments on els partits independentistes han anat a buscar candidats ben valorats. I, sobretot, és als municipis i als barris on trobem el referèndum de l’1-O.

Perquè resulta que el moment de major sobirania i control del territori que ha tingut Catalunya en els darrers anys va sorgir de l’autoorganització des de la proximitat i la confiança que aquesta genera. A través d’aquests partits polítics i de les organitzacions civils existents i/o creades per aquell moment, els ciutadans van exercir la seva sobirania.

En conseqüència és evident que cal dirigir el programa polític als Ajuntaments com a institucions. Competències, diners i gestió directa de la sobirania poden representar la desobediència que es necessita. Perquè si la sobirania l’exercim des de cada municipi, des de 900 llocs diferents del país, i amb una societat implicada de forma directa en el seu exercici, la desobediència es torna incontrolable.

El Govern polític

Tot l’anterior no porta a un Govern merament gestor econòmicament, no només.

Les discussions sobre el Govern legítim estan sent esgotadores i ho seran més les properes setmanes. L’evidència del fet que potser cal fer un govern que governi i un govern legítim està distorsionant els diferents discursos. Però independentment d’aquesta discussió, el que és essencial és que existeixi d’una forma o altra un Govern que representi Catalunya, que proposi solucions i que estigui preparat per fer allò que els ciutadans necessitem, que és la independència efectiva.

Els municipis poden fer Catalunya un territori ingovernable des de Madrid en el dia a dia. En canvi, la Generalitat, ara mateix, només té la seguretat que d’una forma o altra serà intervinguda. Per tant, identificar un gestor (escollit pel Parlament) amb el Govern que necessitem és, probablement, absurd.

Necessitem que d’una vegada que es faci entendre a tots els ciutadans que l’única manera de garantir els seus drets i el seu desenvolupament personal (i nacional) és la independència. Necessitem que els partits deixin d’utilitzar el Govern per a coses que no tenen a veure amb l’interès general sinó amb les aspiracions dels qui es consideren millors gestors. Necessitem que aquelles persones compromeses amb la llibertat des de cada racó del territori participi en decidir com governar-nos i com fer efectiva de forma definitiva la independència.

I aquí hi haurà la legitimitat de les urnes. Cada vot independentista, i esperem que sobiranista, expressat el 21D ha de servir per a fer una proposta d’estat conjunta que deixi la gestió per qui sigui capaç de fer miracles i que col·labori a fer possible la independència.

No és menys cert que en aquesta gestió hi ha ideologia. I això s’ha demostrat evident. Però la situació límit de la intervenció política i econòmica comença a desmuntar l’argument. No hauria de ser tan complicat que hom es comprometi a apropar la gestió d’aquests pressupostos a la participació ciutadana real.