Hem de salvar el dret a l’habitatge a Catalunya: una anàlisi des de Barcelona

Barcelona és troba en un moment clau per decidir si vol ser capdavantera de les ciutats del futur o si vol ser un aparador turístic que falsegi la seva identitat.

Si escull ser innovadora, promourà, sobretot, activitats de recerca que ompliran la ciutat de centres d’investigació que captaran talent nacional i internacional. Amb això, a més, aconseguirà un tipus de turisme que valori la innovació (des de l’arquitectura modernista fins els centres de recerca) a més del sol i del Mediterrani.

És evident que si Barcelona aposta per aquesta via es consolidarà com una ciutat on tothom voldrà viure-hi. Per coneixement, per creativitat, per talent… Tot allò que vol ser Barcelona de gran genera més demanda de pisos on viure.

En línies generals, però, Barcelona no pot oferir més pisos dels ja existents (excepte per algunes zones encara per transformar urbanísticament), ja que la ciutat limita amb el mar i amb altres municipis i no pot créixer cap enlloc. Per tant, si més gent vol viure a Barcelona, no estem parlant només de la ciutat sinó que comencem a parlar de l’Àrea metropolitana. Així ho demostra l’encariment progressiu de preus a tots els municipis contigus a la capital.

En aquest context, sorgeixen diverses preguntes. Està preparada Barcelona per evitar l’increment dels preus? Seran capaços els ajuntaments de l’Àrea metropolitana de treballar conjuntament? Està Catalunya condemnada a veure com una gran metròpoli de rendes altes expulsa les rendes més baixes a la resta del territori? Pot Catalunya preparar-se per garantir l’equilibri territorial i de rendes i, en definitiva, el dret de qualsevol persona de viure on vulgui?

En resposta a la primera, no, Barcelona no està preparada per evitar l’increment de preus. L’única forma contrastada de frenar les pujades des de l’Administració és comptar amb un parc públic d’habitatge suficient per incidir en el mercat i garantir l’accés a l’habitatge a les rendes més baixes. Això vol dir tenir suficients pisos propietat de l’Ajuntament a un preu de lloguer baix. Actualment a Barcelona és un 1,5% mentre a Europa es troba una mitjana del 15-20%. Barcelona ha de prendre’s molt seriosament la necessitat urgent d’arribar a la mitjana europea amb el cost econòmic que suposa.

Pel que fa a la segona pregunta, en general no. Fins ara, els Ajuntaments de l’AMB acostumen a actuar de forma independent i descoordinada. Així, Barcelona podia créixer i la seva perifèria podia aprofitar-se de les oportunitats de negoci que la capital expulsava. Però ni Barcelona ni la resta de municipis del seu voltant es poden permetre seguir per aquest camí, perquè actuant així han perdut el control. L’aposta per un habitatge públic suficient no és només de la capital i necessita de coordinació a tota l’Àrea metropolitana barcelonina. Una coordinació que ha de servir per conèixer les possibilitats de creixement de cada municipi, l’urbanisme propi de cadascun d’ells i els recursos econòmics disponibles conjuntament.

Finalment, respondré les dues últimes preguntes conjuntament. Encara que s’aconsegueixi controlar les pujades de preu a l’Àrea metropolitana, si aquesta té més demanda d’habitatge voldrà dir que hi haurà gent que marxarà. I molt probablement aquesta gent tingui o rendes més baixes o formi part d’un mercat laboral no existent a Barcelona i més prometedor a la resta del territori.

Catalunya necessita aquests altres sectors (indústria, ramaderia…), però necessita que no es desenvolupin aleatòriament. El principat requereix d’una política urbanística i econòmica ben planejada per poder respondre a aquesta nova demanda que també afectarà a la resta del territori que no és barceloní. Calen altres centres econòmics i de benestar que espongin la càrrega productiva i d’habitatge de forma coordinada. I aquesta coordinació implica que se seguin a taula Generalitat i Ajuntaments perquè en cap cas aquest creixement comporti la pèrdua de la identitat de cada vila i municipi que vegi en aquesta situació una oportunitat de desenvolupar-se.

Ni Catalunya pot deixar sola a Barcelona davant d’aquests reptes ni Barcelona pot desentendre’s de les conseqüències que el seu creixement pot comportar per la resta del territori català. És urgent planificar les respostes i començar a treballar-hi, perquè realment anem tard. I si fem gaire més tard podem perdre el benestar mínim de la ciutadania com és accedir a un habitatge mentre, alhora, perdem la nostra identitat territorial i urbanística pel camí.

L’opacitat de l’Ajuntament de Barcelona: les despeses dels grups municipals han de ser públiques

Oi que sembla lògic que sapiguem en què es gasten les subvencions els grups municipals? Especialment perquè són diners públics? Doncs resulta que els grups municipals de Barcelona i l’Ajuntament no volen publicar-ho malgrat que la Llei de transparència els obliga a fer-ho. De fet, tampoc volen donar aquesta informació a un ciutadà, portant-ho als tribunals. Si aquest és el concepte de transparència que tenen a l’Ajuntament, hem de canviar-lo.

La transparència ha irromput amb força com a nou valor de la democràcia, fins al punt que ja és impossible concebre una democràcia consolidada que no sigui transparent. La transparència és necessària per al retiment de comptes, és a dir, per a la fiscalització des de la ciutadania de si els representants públics i l’administració actuen d’acord amb la llei i l’interès general. Com més transparent és una administració, més confiança genera entre els seus ciutadans i, per tant, millor és la gestió. Cal que l’administració sigui sincera i madura, i s’obri a les crítiques i a la col·laboració entre administradors i administrats.

A la pràctica, la transparència suposa explicar com s’organitza l’administració i en què, amb quin criteri i com es gasta els diners públics. Els diners públics, recordem-ho, provenen dels ciutadans, que els entreguen a l’administració perquè els gestioni seguint estrictament criteris d’interès general i, per tant, sota un control exhaustiu per assegurar que han seguit els canals i les finalitats previstes. I és obligació de l’administració donar aquestes explicacions de forma oberta, accessible i, sobretot, proactiva. És per això que l’administració està obligada a oferir la informació sense necessitat que ningú li demani, ja que, a vegades, sense conèixer la informació no podem saber si la volem o necessitem. A més, qualsevol persona ha de poder demanar informació de l’Administració i accedir-hi. El silenci només beneficia la mala gestió. Evidentment existeixen (i han d’existir) límits, però el principi general és indiscutible. A més, per als matisos ja existeixen òrgans com la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP).

A nivell municipal, no és cap secret que els grups municipals reben subvencions per part de l’Ajuntament en funció del número de regidors. No obstant això, aquestes subvencions, teòricament, han de dedicar-se a les despeses habituals d’un grup municipal (material, desplaçaments, entre d’altres) i està prohibit dedicar-les a una sèrie de despeses com per exemple pagar sous de personal o adquirir determinats béns.

La manca de transparència de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit és manifesta. D’una banda, perquè no publica ni els mínims exigits pel Criteri 1/2018 de la GAIP. Només són públiques les quantitats totals de les subvencions i com es calculen, però no es fa públic ni com es controlen financerament ni les justificacions de com s’han gastat. I no val argumentar que encara no han tingut temps d’aplicar el criteri de la GAIP del mes de febrer d’aquest any, ja que la llei ja els obligava a publicar-ho des que va entrar en vigor l’1 de gener de 2016.

I, d’altra banda, perquè davant de la sol·licitud d’un ciutadà de rebre informació sobre les despeses concretes que fan els grups amb les subvencions (incloses les factures de despesa), l’Ajuntament i els grups municipals s’han oposat a entregar aquesta informació, com es pot veure, per exemple, a la Resolució de la GAIP 243/2018. És important tenir en compte que quan una persona exerceix el dret d’accés a la informació pot aconseguir més informació que aquella que és pública per a tothom.

Hi ha un mínim de tres crítiques a fer davant d’aquesta actuació de l’Ajuntament i dels grups municipals. En primer lloc, l’Ajuntament demostra en els procediments davant de la GAIP una confusió absoluta respecte de la Llei de transparència, confonent conceptes i obligacions legals entre transparència i dret d’accés més de dos anys i mig després de l’entrada en vigor de la Llei. Per si mateix, aquest fet ja és indignant.

En segon lloc, cal destacar que a hores d’ara l’Ajuntament encara no s’ha coordinat amb els grups municipals perquè ofereixin aquesta informació i, directament, no els ha exigit la informació. Segons la resolució de la GAIP, «no queda acreditat que l’Ajuntament hagi esgotat les vies o instruments de què disposa per proveir-se de la informació, com afirma, ja que, de fet, l’Ajuntament s’ha limitat a traslladar la sol·licitud al Grup i, lluny de requerir-lo a aportar-la i d’advertir-lo de l’obligació de lliurar-la, ha emès notes i informes».

I, en tercer lloc, i això voreja el cinisme, Barcelona en Comú no ha entregat a l’Ajuntament que governa la informació sobre les despeses de les subvencions que rep, però a la vegada, l’Ajuntament afirma, segons consta en la Resolució 243/2018 que «si els grups polítics no han aportat aquesta documentació, aquesta administració no posseeix altres instruments per fer-ho». A qui pretenen enganyar?

Davant d’aquest incompliment de la Llei de transparència per part de l’Ajuntament i de tots els grups municipals, el que tocava era publicar tota la informació com més aviat millor. En lloc d’això, l’Ajuntament ha recorregut les resolucions en nom de tots els grups municipals (excepte la CUP, que ha complert la Resolució i ha donat la informació). Ja veurem quin recorregut tenen aquestes recursos. El que no té sentit és omplir-se la boca de transparència i després amagar-se rere tecnicismes, o directament incomplir la llei per evitar donar una informació tan bàsica.

Fins i tot l’Ajuntament més diligent pot equivocar-se, evidentment. Fins i tot els millors assessors legals poden equivocar-se interpretant una llei, és clar. Però que l’Ajuntament estigui actuant coordinadament amb els grups municipals per oposar-se a les obligacions de transparència en contra d’un organisme independent, i només ofereixi excuses, malentesos o promeses, no és el camí a seguir per millorar la confiança democràtica en les institucions. I encara ho és menys impugnar judicialment les resolucions.

La proposta davant d’aquesta situació és evident: cal coordinar la publicació activa d’aquesta informació al web de l’Ajuntament perquè sigui informació fàcilment accessible, exigir el compliment de les seves obligacions als grups municipals i, sobretot, actuar en la gestió pública amb independència respecte dels interessos partidistes. Només així aconseguirem l’Ajuntament transparent i obert a la ciutadania que tots necessitem i desitgem.

Un quart espai: el revulsiu després d’un any de depressió

Ara sí, l’independentisme s’ha proposat avançar després de retrocedir durant un any sencer. Malgrat podria discutir-se que determinades estratègies pretenguin realment la independència, sembla que almenys els ciutadans poden a poc a poc posicionar-se i/o il·lusionar-se per algun dels camins proposats.

És en aquest context on es podria consolidar, almenys en l’opinió pública, un quart espai independentista. És complicat de numerar si tenim en compte que el PDeCAT, com a tal, sembla haver reculat i gairebé ni es reivindica com a independentista, regalant aquest paper a la Crida. Però, per facilitar-ho, partirem de la premissa que d’una forma o altra la Crida ocuparà l’espai del PDeCAT dintre de l’independentisme a l’estil de Junts per Catalunya (és a dir, combatent per l’hegemonia centralista del procés amb ERC).

Però, cal aquest quart espai? No existeix el seu projecte, o no és defensable, a través d’ERC, Crida o CUP? En primer lloc, és necessari recordar que el mapa de partits independentistes no s’ha mantingut estable. Fa uns 10 anys, ERC era l’únic partit amb representació al Parlament que es reivindicava com a tal, malgrat pactar el tripartit. Després, el 2010 va aparèixer un actor fonamental per a reivindicar un independentisme desacomplexat, per molt que a vegades folklòric, com va ser Solidaritat. Va ser a partir del 2012 que la CUP va substituir Solidaritat al Parlament amb un independentisme d’esquerres fort i unilateralista. I va ser el 2015, amb Junts pel Sí, que Convergència (posteriorment ja PDeCAT) va sumar-se al projecte obertament independentista. Per tant, si ens hem fet més forts amb el revulsiu dels nous actors i les noves visions, per què ens hauria d’espantar un quart espai?

I, per què negar-ho. El sistema de partits independentistes comença a ser reconegut com un dels problemes del procés. Els seus interessos electorals i econòmics, que justifiquen la seva lluita per l’hegemonia, són una roda que tritura idees, conceptes, persones i talent. Aquest fet, ara mateix, està portant a una degradació exasperant de les institucions catalanes, que han perdut la seva veu i la seva força per esdevenir seus reals de poder. És necessari, doncs, que d’una forma o altra, es lluiti per evitar aquesta degradació, fiscalitzant i participant.

Perquè cal canviar la cultura política que ens ha portat fins aquí. Si venim, venim a fer-ho diferent. El plantejament de les primàries com a model per a generar aquest espai és un plantejament sincer, de retiment de comptes, i sobretot, de maduresa. Perquè el procés es caracteritza pel seu infantilisme; pels seus somriures davant problemes complexos que requerien una ciutadania informada que només rebia promeses i jugades mestres que mai podien ser explicades. Les primàries, amb la cultura política que se’n deriva i que ha de ser inevitable, fiscalitzen el poder i donen la veu als mateixos que volen respostes, els ciutadans actius i participatius.

Aquest quart espai no assumeix que les coses es faran millor, però assegura que el diàleg entre governants i governats serà real, perquè entre tots decidiran quant es confondran aquests dos subjectes. I no, aquest espai no exclou a ningú, ni tan sols als partits. Ni tampoc renega dels líders que ens han portat fins aquí. Reivindiquem-los, si us plau, però no idolatrem a qui s’equivoca perquè si ells no ho aconsegueixen, caldrà que entre tots ho fem possible.

Per tot això, no és casual tampoc que aquest espai es presenti ara. Ni és casual que persegueixi controlar els Ajuntaments. Perquè aquesta roda de degradació només pot ser aturada des d’allà on queda encara un reducte de sobirania, com són les viles i els municipis. Des d’allà vam fer possible ser sobirans per un dia, el primer d’octubre. Ens pertoca tornar a ser-ho. I aquest pot ser el revulsiu que l’independentisme necessitava després d’un any de depressió.

Les primàries, la unitat i el projecte republicà

Les primàries proposades per Jordi Graupera al sobiranisme barceloní (www.primaries.barcelona) són la millor oportunitat per fer República després del fracàs de l’octubre.

Per una banda, perquè les primàries permeten trencar les estructures clàssiques de participació dins dels partits i del sistema polític català/espanyol; estructures que fins ara s’han retroalimentat i que es dirigeixen cada vegada més cap a la mediocritat. Aquest destí, que per moments sembla inevitable, ha de poder ser modificat; i les primàries són un primer pas de molts que han de venir.

I això és així en el moment que tenim en compte que unes primàries sinceres, a les quals hi hagi diversos candidats i tots millorin el seu discurs des de la dialèctica, fomentarien tant la creació d’una candidatura crítica com d’una nova cultura política dels qui se sentin interpel·lats a participar-hi. Poques coses fan més por a la direcció d’un partit (o a tots els involucrats) que haver de justificar les decisions preses no des del relat polític sinó des d’arguments contrastables.

Però, a més, les primàries permeten que la unitat sigui coherent. És a dir, que aquesta deixi de ser un valor per si mateix i sí que ho siguin la meritocràcia, el talent i el projecte. Res millor que anar tots junts perquè tenim un projecte compartit (i delimitat) que alhora respectarà les pròpies singularitats no només del candidat/partit sinó de la part de l’electorat que aquest representa.

I per a què hauríem de voler unitat? Perquè aquesta discussió proposada i fomentada per les primàries ha de permetre que entre tots siguem capaços de decidir si estem anant cap al mateix lloc i amb el mateix i millor projecte. I fer-ho de forma oberta, transparent, amb nous actors polítics i amb nous horitzons que fugin d’estructures caduques és, almenys, un mecanisme que sona prometedor.