Autodeterminar-se: errors en l’estratègia

Fins fa no gaire, l’independentisme tenia pressa. No ho dic només pels famosos 18 mesos del 2015, sinó perquè ja des d’abans es va socialitzar la sensació que els independentistes no teníem res a dir ni a fer a Espanya. Probablement això va passar des del moment en què l’Estat, amb tantes trampes com va poder, va retallar l’Estatut de tal manera que va acabar amb el sistema autonòmic. Des d’aquell 28 de juny de 2010, Catalunya no pot aspirar a res més dintre d’Espanya. De fet, aquell 2010 ens deixava no només sense poder projectar més competències, sinó que també n’havíem perdut pel camí.

Aquella intervenció dels poders estatals sobre l’autogovern català, cada vegada més insistent i variada, va servir a l’independentisme com a pretext per, fins i tot, oposar-se frontalment a la legitimitat del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que el 2015 va adquirir el poder, criticat per la Comissió de Venècia i pervertit en idea i aplicació, que ha permès condemnar i/o investigar els membres de les meses de les XI i XII legislatures. Es va consolidar en el discurs independentista, en definitiva, la idea que el Govern de Catalunya només respondria a allò decidit pel Parlament de Catalunya, tal com es va expressar clarament a la declaració de 9 de novembre de 2015 aprovada pel Parlament de Catalunya. 

Així deia aquella declaració:

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

(…) Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.  

En aquell moment, era evident que tot i que calia deixar la porta oberta a una proposta de l’Estat, no calia esperar-la. Ja eren comptades i assumides per tothom les més de 17 vegades que Espanya havia rebutjat donar veu a la ciutadania catalana per  autodeterminar-se. Les més recents, el rebuig a la transferència de la competència per convocar un referèndum el 2014, la prohibició i conseqüent repressió de la consulta del 9N i la prohibició i repressió del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Finalment, després de segles en què Catalunya només existia a Espanya per ser reprimida amb més o menys duresa en funció dels interessos polítics dels dirigents de Madrid (és absurd haver de seguir recordant que el Decret de Nova Planta o l’empresonament del Govern de la Generalitat durant la Segona República espanyola no són singularitats històriques, sinó que formen part de la mateixa estratègia), el govern espanyol va decidir, ignorant qualsevol regla que existís fins aquell moment, suspendre l’autonomia catalana, destituir el Govern català i empresonar els líders polítics que no van exiliar-se.

Ara, però, la situació ha canviat. Part de l’independentisme ha decidit que, arran dels resultats electorals a les Corts espanyoles, Catalunya havia d’aprofitar la dependència del govern espanyol dels vots independentistes per treure’n un diàleg. Gràcies a aquesta estratègia s’ha investit un govern espanyol i se li ha donat estabilitat aprovant els seus pressupostos. En tot això, la novetat no és que hi hagi catalans donant suport a governs espanyols a canvi de més o menys guanys, sinó que aquests catalans són, específicament, independentistes. 

Què ha passat, llavors, amb la pressa? Què deu haver passat perquè després d’anys d’assumir que Catalunya no tenia més futur a Espanya, que la nostra veu no era escoltada, que les nostres competències només minvaven, que la nostra autonomia estava cada vegada més intervinguda, que el Parlament cada vegada podia parlar de menys assumptes i que l’independentisme acumulés 3.000 represaliats, ara l’independentisme estigui participant dels assumptes espanyols? 

És clar que hi ha un canvi d’estratègia. I no parlo de la suposada ampliació de la base, sinó de com uns resultats electorals a les Corts espanyoles que el 2015 es pretenien abandonar en 18 mesos han frenat totes les presses i han permès ignorar la llista llarguíssima d’evidències que demostren que Catalunya va camí de no ser ni tan sols una autonomia espanyola. És de veritat aquesta una oportunitat que es pot aprofitar per aconseguir la independència?

Jo considero que no. Per començar, i em sembla evident, perquè no se’n traurà res: ni l’amnistia, ni un referèndum pactat. I que Espanya ens tanqui novament la porta a res per enèsima vegada no sembla determinant ni per guanyar suport intern ni internacional. Però, sobretot, crec que, i això sí que és perillós, aquesta estratègia ens va en contra.

En aquest punt, per explicar-me, necessito fer un parèntesi acadèmic. 

El dret a l’autodeterminació, incorporat massa tard a l’ideari català en favor d’un no-reconegut internacionalment dret a decidir, reconeix el dret d’un poble o nació a governar-se a si mateix, fins i tot dintre d’un altre estat (autodeterminació interna) o creant-ne un de propi (autodeterminació externa). 

La premissa és ben senzilla: aquells pobles que no poden autodeterminar-se (autogovernar-se) internament dintre d’un altre estat, tenen dret a autodeterminar-se (independitzar-se) externament.

De manera més il·lustrativa, la famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà en relació a Quebec, fent cita també de la Declaració de Viena de 1993, va afirmar el següent:

Although this third circumstance has been described in several ways, the underlying proposition is that when a people is blocked from the meaningful exercise of its right to self-determination internally, it is entitled, as a last resort, to exercise it by secession. The Vienna Declaration requirement that governments represent “the whole people belonging to the territory without distinction of any kind” adds credence to the assertion that such a complete blockage may potentially give rise to a right of secession.  

Però, en què es concretaria el fet de no poder exercir l’autodeterminació interna? Quines situacions avalarien el dret d’un poble a exercir el dret d’autodeterminació externa? Segons explica Michel Seymour, professor de la Universitat de Montreal, al monogràfic editat per l’Institut d’Estudis per l’Autogovern The catalan process. Sovereignty, Self-Determination and Democracy in the 21st Century, podrien ser les següents situacions, tot fent cita dels posicionaments existents a l’acadèmia: 

Some are tempted to reduce internal self-determination to political representation. If the encompassing state is representative of the population because, for instance, the population elected its own representatives and these play a role in the central government of the state, then it is according to some all that is needed in order to say that the stateless people self-determines itself internally. This is for example, the view of the Supreme Court of Canada. For others, internal self-determination must entail that the stateless people be part of a continuous constitutional conversation and be involved in any decisions to modify the constitution. This is the view of new constitutionalists such as James Tully. Others suggest that internal self-determination for a stateless people is the enjoyment of self-government. This is, for instance, the way Will Kymlicka sees internal self-determination. So, for instance, if the British state were unable to transfer powers and allow the Scottish government more fiscal autonomy, it would amount to a violation of their internal self-determination. 

Així mateix, Seymour afegeix més endavant que «[…] the most important arrangement that the state should allow in order to recognize a people’s right to internal self-determination is perhaps to allow for some kind of differential status. If the state systematically refuses this differential status, then clearly, the state is not allowing the people to determine its own political status within the sovereign state».

En resum, és possible sistematitzar breument les diferents vies d’autodeterminació interna de la següent manera:

  1. Tenir representació política i tenir veu en els assumptes del govern central de l’Estat
  2. Ser part del diàleg constitucional i estar-hi involucrat
  3. Gaudir d’un autogovern
  4. Gaudir d’un estatus diferenciat dins de l’Estat

Tanco ara el parèntesi acadèmic iniciat fa uns paràgrafs. És evident a ulls de qualsevol persona que l’independentisme, com he explicat a l’inici d’aquest article, va establir com a eix central del seu argumentari el fet que no s’escoltava la voluntat catalana a les Corts espanyoles, que el govern espanyol no s’asseia a negociar en igualtat de condicions amb el seu homòleg català, que qualsevol intent de reforma constitucional o de petició a tal efecte eren rebutjats, que l’autogovern des de 2010 no es podia anomenar com a tal i que si Catalunya té algun estatus diferenciat dins de l’Estat és el marcat per la repressió, i, en definitiva, que no hi havia alternativa possible per coexistir dintre de l’estat espanyol.

Ara, però, l’independentisme ha investit un president espanyol i ha aprovat uns pressupostos estatals, és a dir, ha estat important en la governabilitat; defensa el «govern efectiu» de les competències catalanes com si hi hagués un camí per recórrer; i assegura que l’Estat per fi ens reconeix un estatus diferenciat quan seu amb nosaltres a una taula de diàleg.

O bé els discurs i les raons que s’hi expressaven fins ara no eren certes, cosa que personalment descarto absolutament per les raons expressades més amunt, o bé la nova estratègia és tan innocent que no pot estar més equivocada.

Si l’independentisme defensa ara que gaudeix d’autodeterminació interna, per a què reclamar l’autodeterminació externa? Si ja ens podem autogovernar de manera suficient, si la nostra veu és escoltada a l’Estat i si som part de la seva governabilitat, per a què volem la independència? Quin ciutadà català o estat estranger pot creure’s el moviment independentista quan els seus representants legitimen l’estat espanyol i les seves institucions?

En definitiva, no, no és cert que les majories conjunturals de les Corts espanyoles siguin una oportunitat prou important i determinant com perquè ens surti a compte perjudicar el nostre propi relat, les nostres necessitats d’autogovern. Ens estem fent mal i, d’aquesta manera, només podem perdre suport. 

Sort, això sí, que al davant hi tenim l’estat espanyol, que ni sap ni vol actuar d’una altra manera i que segueix mostrant-nos nous motius per independitzar-nos, reprimint, encausant, condemnant, empresonant i coartant tot tipus de manifestacions, debats i representacions polítiques sorgides de l’independentisme. 

O l’independentisme deixa d’autoenganyar-se i d’autoboicotejar-se, o al final ser independentista acabarà significant una cosa diferent. I ja portem massa paraules que ara no signifiquen res; no perdem també aquesta, ni la seva raó de ser.

En conseqüència, l’independentisme faria bé de tornar al relat més realista, que alhora és aquell que és més comprensible pels propis ciutadans i per a la resta d’actors internacionals: Catalunya no només no es pot autogovernar, sinó que cada vegada ho pot fer menys, i l’única manera de protegir l’autogovern és la independència. El «mentrestant» crec que no s’ha de debatre tant en termes de gestió (que sempre és millorable) com en termes de legitimitat, drets i determinació, en el sentit que l’independentisme no té cap necessitat d’asseure’s a una taula ni de negociar mentre no hi hagi cap oferta digna de ser escoltada. 

Així, potser l’independentisme tindrà alguna oportunitat de ser exitós. En canvi, si seguim actuant com els darrers tres anys, no pararem de perdre. 

No apaguem les flames

Un moviment polític, sense les institucions, només té el carrer com a sortida.

Crec que, en general, tots teníem la sensació que la resposta a la sentència no seria res més que concentracions i paraules calculadament buides. Era l’única expectativa possible després d’aquests dos anys d’immobilisme i decadència. 

Però entre aquestes concentracions i paraules els joves independentistes han ocupat els carrers com no els havíem vist fer-ho al conjunt del moviment en aquests 7 anys de procés. Ho han fet d’una manera que reconeix el conflicte i el posa al centre de l’acció política. Hi eren, la guspira s’ha encès i els carrers són seus.

Alhora, el mantra de “si els polítics no avancen, els passarem per sobre” s’ha demostrat, per ara, fals. Aquella idea romàntica que s’havia anat construint sobre el procés, com un moviment de polítics obedients, s’ha anat esmicolant a poc a poc, allunyant-los a una distància d’irremeiable solució. El 9N no va ser una consulta i el resultat del referèndum no es va ni intentar aplicar.

Ara, les institucions (enteses com a Generalitat i Parlament però també com a partits polítics) no s’han vist estirades per donar cap resposta. Si de cas, s’han demostrat estèrils i buides de poder. I això malgrat sí que s’hagi estirat el debat públic cap a uns nous termes, com explica la Maria Vidal.

Aquestes dues setmanes han servit per ensenyar una mica més la mentideta sobre la qual s’ha mantingut l’independentisme. La del Govern efectiu, la de “la nostra” policia. I tot i que molta gent ha reivindicat unes bases més sòlides (com quan es va posar el referèndum d’autodeterminació sobre la taula), i malgrat s’ha parlat molt de les greus renúncies que es van fer l’octubre de 2017, no s’han bastit plans ni objectius forts alternatius.

En un moment com aquest, on cada institució està més preocupada de protegir-se que d’existir (en un sentit real de la paraula), l’assemblea de càrrecs electes no és la solució. Els electes necessiten escoltar de nou, no seguir parlant. La qüestió és saber què volem dir.

Aquests dies, llegeixo la Marta Roqueta o l’Ot Bou i hi veig discurs. Un relat nacional fort capaç de lluitar contra l’autocomplaença autonomista i l’autonegació nacionalista espanyola. Un relat menys contaminat i que, amb sort, pot aconseguir ser lliure de tots els marcs imposats fins ara. Però encara esperem que algú ens compri la lògica, sense proposar estructures ni saber com aplicar-la.

Transformar el relat fort en política forta. I en política institucional, també, on no cal necessàriament jugar exactament amb les mateixes regles i eines. En definitiva, transformar el relat en poder.

Aquest és, per a mi, el gran repte. Trobar l’espai on parlar i discutir mentre alhora s’és combatiu. Fer que el carrer expressi uns objectius i sigui capaç d’elaborar estratègies i estructures per tal de disputar el poder d’aconseguir la independència.

Perquè segur que aquest poder existeix.

 

Matar al pare (2)

En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani. 

Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena. 

Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol. 

Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.

Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.

El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat. 

No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot. 

Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.

En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei. 

 

Matar al pare

En psicologia, dit ràpid i malament, es fa referència a “matar al pare” com aquell moment en el qual trenques el marc mental imposat per la figura paterna (i materna), que et contamina la teva visió del món i el teu comportament en ell, i passes a tenir una visió més real i autònoma de les coses.

A Catalunya, hi ha uns quants pares polítics que cal matar i que impedeixen la llibertat que necessitem per poder tenir debats madurs. Per exemple, tenim una generació, proporcionalment important, que va entrar a la democràcia en plena vida adulta i que veuen el món des del franquisme i des de l’antifranquisme; la por (o la nostàlgia) dona sentit encara a algunes de les seves decisions quotidianes (i el seu suport o no a opcions polítiques). Alhora, la generació educada en democràcia, té com a pares el pujolisme i el PSC, com a models polítics d’una Catalunya molt concreta. 

Matar al pare no és matar la memòria. Matar al pare és deixar de mirar els fets del 2019 des del prisma de què feia Pujol als 80. També ho seria deixar de presentar candidats socialistes a les municipals de Barcelona com única manera d’entendre la ciutat. En definitiva, matar al pare és intentar entendre les coses per com són i no per com ens han ensenyat a mirar-les.

Jo formo part d’una generació que té uns quants pares a matar. Em venen al cap: la crisi, que ens va definir el punt de partida de tota decisió econòmica i professional; l’accés a tot i l’èxit fugaç d’aconseguir qualsevol cosa; ser la generació més ben preparada i no poder accedir a un món laboral no definit per nosaltres.

Cada generació necessita matar als seus pares, i si no ho aconsegueix, la següent generació ho pateix. Si ja és complicat desfer-te de tots els teus prejudicis contextuals per alliberar-te i treballar amb idees genuïnes de veritat, intentar fer-ho quan la generació anterior encara ho contamina tot amb els seus fantasmes és pràcticament impossible. Segurament es pot aconseguir, però una generació derrotada pot condemnar la següent. 

D’aquesta manera, quan la generació actual de polítics torna al punt de partida, a l’autonomisme que havien de matar, als marcs mentals dels seus pares, i parlen cap al passat abandonant tots els debats del futur, enlloc de matar als pares estan començant a matar als seus fills. La llibertat d’un país independent que suposadament ens oferien, al final, per a ells no tenia cap valor; no són capaços d’aconseguir-la. 

En un context tan contaminat, amb una política feta des de la frustració i la derrota, les idees noves i les solucions innovadores no se senten. I no, jo no vull veure com la meva generació només té l’alternativa d’integrar-se en aquesta degradació per almenys poder dir que fan política. Necessitem molt més, necessitem un context lliure, necessitem una generació de joves que siguin escoltats i puguin treballar la mort dels seus pares. 

I miro al meu voltant i hi veig molt talent. Massa per a malgastar-lo. No tinc cap intenció de veure com nosaltres també perdem. Tenim molta feina a fer, trobant espais de llibertat des d’on construir coses més grans, innovant en el com i en el qual treballem. Aturar-se ara, esperar, veure com el món avança i els nostres debats no, ens matarà si no hi fem res. 

No sé com ho aconseguirem, però haurem d’aprendre molt i crear molt més. 

 

Hem de salvar el dret a l’habitatge a Catalunya: una anàlisi des de Barcelona

Barcelona és troba en un moment clau per decidir si vol ser capdavantera de les ciutats del futur o si vol ser un aparador turístic que falsegi la seva identitat.

Si escull ser innovadora, promourà, sobretot, activitats de recerca que ompliran la ciutat de centres d’investigació que captaran talent nacional i internacional. Amb això, a més, aconseguirà un tipus de turisme que valori la innovació (des de l’arquitectura modernista fins els centres de recerca) a més del sol i del Mediterrani.

És evident que si Barcelona aposta per aquesta via es consolidarà com una ciutat on tothom voldrà viure-hi. Per coneixement, per creativitat, per talent… Tot allò que vol ser Barcelona de gran genera més demanda de pisos on viure.

En línies generals, però, Barcelona no pot oferir més pisos dels ja existents (excepte per algunes zones encara per transformar urbanísticament), ja que la ciutat limita amb el mar i amb altres municipis i no pot créixer cap enlloc. Per tant, si més gent vol viure a Barcelona, no estem parlant només de la ciutat sinó que comencem a parlar de l’Àrea metropolitana. Així ho demostra l’encariment progressiu de preus a tots els municipis contigus a la capital.

En aquest context, sorgeixen diverses preguntes. Està preparada Barcelona per evitar l’increment dels preus? Seran capaços els ajuntaments de l’Àrea metropolitana de treballar conjuntament? Està Catalunya condemnada a veure com una gran metròpoli de rendes altes expulsa les rendes més baixes a la resta del territori? Pot Catalunya preparar-se per garantir l’equilibri territorial i de rendes i, en definitiva, el dret de qualsevol persona de viure on vulgui?

En resposta a la primera, no, Barcelona no està preparada per evitar l’increment de preus. L’única forma contrastada de frenar les pujades des de l’Administració és comptar amb un parc públic d’habitatge suficient per incidir en el mercat i garantir l’accés a l’habitatge a les rendes més baixes. Això vol dir tenir suficients pisos propietat de l’Ajuntament a un preu de lloguer baix. Actualment a Barcelona és un 1,5% mentre a Europa es troba una mitjana del 15-20%. Barcelona ha de prendre’s molt seriosament la necessitat urgent d’arribar a la mitjana europea amb el cost econòmic que suposa.

Pel que fa a la segona pregunta, en general no. Fins ara, els Ajuntaments de l’AMB acostumen a actuar de forma independent i descoordinada. Així, Barcelona podia créixer i la seva perifèria podia aprofitar-se de les oportunitats de negoci que la capital expulsava. Però ni Barcelona ni la resta de municipis del seu voltant es poden permetre seguir per aquest camí, perquè actuant així han perdut el control. L’aposta per un habitatge públic suficient no és només de la capital i necessita de coordinació a tota l’Àrea metropolitana barcelonina. Una coordinació que ha de servir per conèixer les possibilitats de creixement de cada municipi, l’urbanisme propi de cadascun d’ells i els recursos econòmics disponibles conjuntament.

Finalment, respondré les dues últimes preguntes conjuntament. Encara que s’aconsegueixi controlar les pujades de preu a l’Àrea metropolitana, si aquesta té més demanda d’habitatge voldrà dir que hi haurà gent que marxarà. I molt probablement aquesta gent tingui o rendes més baixes o formi part d’un mercat laboral no existent a Barcelona i més prometedor a la resta del territori.

Catalunya necessita aquests altres sectors (indústria, ramaderia…), però necessita que no es desenvolupin aleatòriament. El principat requereix d’una política urbanística i econòmica ben planejada per poder respondre a aquesta nova demanda que també afectarà a la resta del territori que no és barceloní. Calen altres centres econòmics i de benestar que espongin la càrrega productiva i d’habitatge de forma coordinada. I aquesta coordinació implica que se seguin a taula Generalitat i Ajuntaments perquè en cap cas aquest creixement comporti la pèrdua de la identitat de cada vila i municipi que vegi en aquesta situació una oportunitat de desenvolupar-se.

Ni Catalunya pot deixar sola a Barcelona davant d’aquests reptes ni Barcelona pot desentendre’s de les conseqüències que el seu creixement pot comportar per la resta del territori català. És urgent planificar les respostes i començar a treballar-hi, perquè realment anem tard. I si fem gaire més tard podem perdre el benestar mínim de la ciutadania com és accedir a un habitatge mentre, alhora, perdem la nostra identitat territorial i urbanística pel camí.

Els lideratges autoritaris

Sembla que aquesta dècada l’acabarem amb uns lideratges forts que posen en risc els valors democràtics occidentals: Trump, Le Pen, Bolsonaro, Erdogan o, a petita escala, Abascal. S’ha escrit molt ja sobre l’auge de l’extrema dreta i també dels lideratges personalistes forts sota els quals troben aixopluc aquests moviments polítics. Però, per què els partits existents no són capaços de competir aquests lideratges? La democratització interna dels partits democràtics és la culpable de la inexistència de líders forts?

En els darrers anys, enfront del descrèdit i la desconfiança en la política, els partits han intentat “regenerar-se” i s’han obert a través de primàries internes amb les quals disputen el seu lideratge intern. La conseqüència, però, no ha estat la consolidació d’uns lideratges legitimats i forts, sinó un qüestionament intern constant i una pèrdua d’autoritat. Un exemple evident és el de Pedro Sánchez i Susana Díaz al PSOE.

Davant d’això, els nous moviments personalistes s’han trobat en un escenari ideal: la resta de partits no poden competir amb la seva claredat i duresa discursiva, consolidada per la obediència interna i el culte al líder.

Un exemple de tot plegat són els moviments d’esquerres, idealment transparents i democràtics, que van aparèixer com a moviments personalistes. Podemos, amb Pablo Iglesias, o Barcelona en Comú, amb Ada Colau, es van consolidar a partir d’aquests lideratges forts, de discurs directe i comprensible, però han anat debilitant-se en el moment en què han hagut d’enfrontar-se a la democràcia interna. És en aquest punt on s’han vist contínuament qüestionats i han anat perdent força a poc a poc amb cada crítica. Els seus intents de democratitzar-se amenacen la fortalesa del seu lideratge. En aquest darrer sentit, cal recordar  la disputa pel lideratge de Podemos entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que va finalitzar quan a Errejón se li va oferir el lideratge de Podemos a les autonòmiques madrilenyes. També hi ha el cas d’Ada Colau i els problemes que ha tingut i encara té Catalunya en Comu per consolidar un lideratge escollit democràticament i sota la supervisió d’ICV.

La debilitat dels lideratges dels partits democràtics és irreversible? Calen decisions excepcionals per defensar les posicions democràtiques? És important tancar acords internament per silenciar la dissidència i així consolidar lideratges forts, almenys temporalment? Encara que això sembli una solució per a determinats partits que fan primàries de fireta (Barcelona en Comú amb Ada Colau o ERC amb Ernest Maragall, sense candidat contrari cap dels dos), o partits que no respecten la democràcia interna (com el PDeCAT, que ha obviat les primàries de Neus Munté), la resposta és la contrària.

La democràcia, com qualsevol valor, evoluciona i s’ha d’aprendre a evolucionar amb ella. Però qualsevol renúncia la posa en perill. La democràcia interna dels partits, quan almenys ha existit competició, ha entronitzat o bé líders mediocres controlats per les estructures internes (Pablo Casado n’és un exemple), o bé líders carismàtics sense autoritat davant d’aquestes estructures (com Pedro Sánchez, enfrontat contínuament amb els ‘barons’ del seu partit). I quan no ha existit cap mena de competició, ha intentat protegir líders personalistes refractaris a perdre el poder. Ara ja és evident que si pretenien democratitzar-se, ho han fet molt malament.

Calen partits que facin primàries de veritat, competitives, plurals, que generin lideratges compartits que representin una voluntat d’entesa entre diferents opinions contrastades i legitimades. Cal defensar la democràcia creient-hi, consolidant-la, reduint al mínim la contradicció entre lideratge i pluralitat. La manera de fer positiva la dissidència interna és democratitzant-la: respectant els resultats sense estructures de poder paral·leles i repartint el poder i la veu d’acord amb els resultats de forma pública i sense pactes a porta tancada.

Només els diferents lideratges compartits, escollits de forma realment democràtica, poden competir amb els lideratges personalistes autoritaris. Perquè només així podran aconseguir els partits democràtics uns lideratges forts, ja que qualsevol altra solució suposa una perillosa renúncia als valors que teòricament els diferencien. Si vam començar aquesta dècada buscant més democràcia, no podem acabar-la perdent-ne; hem de tornar a legitimar el nostre sistema polític davant d’aquells que volen enfonsar-lo.

La via espanyola a la transició: dades de la violència

Extracte del meu treball “El consentiment al referèndum constitucional de 1978: anàlisi d’una situació d’intimidació“.

2.4. La violència a la transició

Per entendre la Transició és essencial entendre que Espanya “no es va anar a dormir franquista i es va llevar democràtica”. És a dir, cal recordar que durant la Transició tots els estaments judicials, administratius i policials es van mantenir inalterables (de fet encara seguirien així si no fos per la lògica renovació amb el pas del temps) i que el partit del govern i que, un cop constituïdes les primeres cambres democràtiques, part de l’oposició havia estat altament vinculada al règim.

A més, clar, cal tenir present l’oposició, en especial la comunista, anarquista i nacionalista que va veure en les acaballes del règim una oportunitat. És important destacar per part de l’extrema esquerra els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre) i per part dels nacionalistes s’ha de destacar a ETA però també en menor mesura altres grups armats d’altres regions.

Però quines són les xifres de la Transició? O acorant encara més el debat, quantes morts violentes i per motius polítics es van produir per part de qualsevol bàndol durant la Transició? Mariano Sánchez Soler[1] ho ha quantificat (20 de novembre de 1975- 28 de desembre de 1983, és a dir, entre l’assassinat de Carrero Blanco i l’aparició dels GAL, o Grupos Antiterroristas de Liberación) de la següent manera: 591 morts dels quals 188 corresponen al que considera violència d’origen institucional (“violencia desplegada para mantener el poder y el orden establecido, que es organizada, alentada, inspirada y/o consentida e instrumentalizada desde instituciones del Estado”).

De cara a allò tractat en l’anterior epígraf cal destacar, sense per això buscar cap relació directa entre una cosa i l’altra sinó per contextualitzar encara més, l’aprovació en referèndum de la Llei per a la Reforma Política en l’ambient d’incertesa i por, que entre l’aprovació per les Corts Generals de la Llei i el referèndum es van produir dos morts per violència d’origen institucional (el 28 de novembre i el propi 15 de desembre), diverses manifestacions de les quals cal destacar la repressió violenta a Sarria (Lugo) el 5 de desembre i per l’amnistia al País Basc (el dia 13 de desembre), a més del segrest pels GRAPO del president del Consell d’Estat Antonio María de Oriol y Urquijo l’11 de desembre.

D’altra banda, concretant l’interval d’anàlisi d’allò que ocupa l’eix central d’aquest treball, segons les mateixes estadístiques elaborades per Sánchez Soler, cal destacar que des de l’inici de la presidència de Suárez (1 de juliol de 1976) fins l’aprovació en referèndum de la Constitució (31 de desembre de 1978) es van produir 103 morts per violència terrorista d’esquerres i 47 per violència d’origen institucional (150 morts per violència política), concretant-se entre les eleccions generals de 15 de juny de 1977 i el referèndum 85 de les primeres i 18 de les segones (103 morts per violència política)[2].

I quin paper va jugar en aquell moment la Llei d’Amnistia aprovada el 15 d’octubre de 1977? Aprovada per tots els partits (només amb l’abstenció d’Alianza Popular), no es pot criticar l’objectiu que perseguia i que va complir d’intentar tancar determinades ferides. Però tampoc no es poden menystenir les crítiques actuals cap al Partit Socialista o al Partit Comunista per sentir-se culpables i no buscar justícia, tant per uns com pels altres, sobretot un cop vistos els esforços d’organitzacions internacionals defensores dels drets humans per tal de derogar la llei[3]. Es va decidir tancar el passat jurídicament mentre políticament no parava de recordar-se, utilitzar-se i aprofitar-se quan alhora es produïen noves ferides, com he tractat en aquest epígraf.

El clima era de por[4]. Més enllà de la por a un nou alçament militar (com s’analitzarà més endavant) o de la por sociabilitzada i propagandística al comunisme, en el dia a dia la realitat és que seguien morint persones o bé per la seva ideologia o en nom d’aquesta, dintre d’una certa normalitat si entenem que l’Espanya d’aquells anys no es definia per allò en el que es va convertir sinó per allò d’on venia.

 

[1] SÁNCHEZ SOLER, Mariano. La Transición sangrienta: Una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983. Barcelona: Ediciones Península, 2010.

[2] Comptabilitzat d’una altra manera a partir només de l’estudi dels arxius del diari El País, entre 1976 i 1978 (per tant no exactament en el mateix termini) van morir 182 persones per violència política. Veure: Rafael López, Los condicionamientos socioeconómicos de la acción política en la Transición democrática, Revista Española de Investigaciones Sociológicas (Nº 15), 1981, p. 21. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_015_03.pdf [Consulta: 21-05-2015]

[3] EuropaPress. La ONU pide a España derogar la ley de amnistía de 1977. europa press, 10/02/2012. URL: http://www.europapress.es/nacional/noticia-onu-pide-espana-derogar-ley-amnistia-1977-20120210192215.html [Consulta: 12-05-2015]

[4] La por al terrorisme va arrelar tant a la població durant aquests anys i els següents que al 1990, 12 anys després de l’aprovació d’una Constitució que aboleix expressament la pena de mort, el 51% dels enquestats haguessin vist bé incloure la pena de mort en casos de terrorisme. Veure: Centro de Investigaciones Sociológicas. Sumario XII…, 1990. URL: http://www.reis.cis.es/REIS/PDF/REIS_056_18.pdf [Consulta 21-05-2015]

Les formes de fer política canvien

La política és la forma de relacionar-se amb el poder. Allà on hi hagi poder, hi haurà decisions polítiques: ideologia, presa de decisions, competició i/o col·laboració i un exercici d’aquest poder per part d’algú o alguns. Tot i això, se segueix plantejant la participació política en termes bastant clàssics de govern: votar a les eleccions, participar en grups de pressió i proposar idees o queixar-nos a l’Administració.

Quan s’analitza qui participa en aquests mecanismes es descobreix que els joves no hi són. Si es miren les estadístiques de les eleccions, s’hi veu que no estan especialment mobilitzats. Si es miren les afiliacions a joventuts de partit o sindicats d’estudiants, aquests no són especialment representatius. Si es miren els debats que es fan a la ciutat, és complicat trobar joves discutint sobre el present i el futur amb persones d’una edat més avançada. I quan es veu això, sempre s’acaba pensant: “hem d’aprendre a arribar-hi, això els interessarà quan ho coneguin”.

Llavors, per un moment, sembla que aquestes veus tenen raó quan surten imatges de les manifestacions estudiantils, o les feministes, o les independentistes (i fins i tot algunes de les unionistes). En elles, es veu que els joves hi són, que estan aprenent nous llenguatges polítics i que són capaços d’impulsar canvis en els marcs mentals col·lectius. Però quan s’explica a aquests joves el sistema de partits o les eleccions, quan se’ls crida a participar, segueixen sense aparèixer-hi.

Tot això ho explico per llançar una hipòtesi. El més probable és que estiguem cridant als joves a participar d’una petita part del repartiment del poder, un poder entès com a govern, estat i administració. És possible que fins ara ens haguem conformat amb només una part de les esferes de participació política i que ells no tinguin cap intenció de jugar amb aquestes regles. Perquè també hi ha poder a les xarxes socials, a una conversa de bar, a les classes a les quals van i a aquelles que no, a les aplicacions que descarreguen o a les que desenvolupen, a la informació que consumeixen i la que comparteixen, en els canvis del llenguatge que promouen. És possible que el problema siguin els mecanismes de participació i no les noves generacions?

Tinc molta curiositat per veure si són capaços de definir una nova manera de fer política que afecti a totes les esferes de poder. Per veure si aconsegueixen establir una nova relació amb elles. I per saber si aquesta relació serà molt més propera i real.

Oblidar l’oblit. A reveure avi.

[Col·laboració de la Berta Llorens Dichós]

Per tots aquells que l’hem estimat
i mai ho deixarem de fer.
Per la llibertat i la justícia.

La història fa de nosaltres el que som avui. Però no ens equivoquem, la història és un producte humà, un punt on conflueixen realitat i ficció: Mancada de pluralitat. Escrita per plomes sucades en sang d’innocents i empunyades per homes victoriosos, que s’han vist amb el poder d’escriure per tots nosaltres quatre línies plenes de supremacia, odi, prepotència i convicció. Aquesta és la nostra història. Pàgines i pàgines, agarrotades de paraules allunyades d’una realitat objectiva i a tocar d’una realitat magnificada.

Per desgràcia els humans som cecs i muts quan la por s’apodera dels nostres cossos i dominats per aquesta, defallim, i no ens veiem en cor de seguir tirant daus per fer avançar la fitxa; ens sotmetem. Els anys ens suavitzen, l’esperança no dura eternament quan tot el que toques, tot el que estimes, cau sota els teus passos. La por ens aterra, la por al que pugui passar, la por a que torni a passar, i és en aquest instant quan deixem de ser sobirans dels nostres cors, pensaments i cossos. I nus de tot allò que ens feia ser ens venem al millor postor. Perdem el control i hipnotitzats per l’anhel de la supervivència ens resignem a creure’ns la història dels victoriosos.

És per tot això, que jo, com a generació successiva em nego a rebre com herència d’aquesta; una parcel·la de 32.108 km² d’amnèsia col·lectiva. Em nego a resignar-me, em nego a baixar al cap i sotmetrem a la tirania de l’avui, hereva de la d’ahir. M’hi nego.

Només demano que si us plau, no ens creiem tota la història, siguem més vius que aquesta. Busquem-ne els perquè, els com i els qui. ¿O es que ningú se n’ha adonat que a dia d’avui els nostres llibres de història, són la prova de com la manipulació segueix vigent, de que no és una cosa del passat, que és una cosa del ara?. Potser el problema es troba en el fet que ningú mai realment ha volgut veure amb quina magnitud el Franquisme va i ha aniquilat tot indici de memòria dels vençuts. Perquè la dictadura i “la democràcia”, “postfranquista”, contràriament al seu discurs, no es va plantejar mai la seva reconciliació, sinó l’estricta separació entre vencedors i vençuts. Sempre hem sigut més partidaris de empassar-nos el discurs d’una Espanya nova, deslliurada d’un passat que ja no importa, una mentida maca de sentir i bonica de creure. Aquesta l’és, la manipulació de que jo parlo, present fins i tot en el nostre vocabulari amb la incorporació d’algunes expressions que no s’ajusten a la realitat històrica del passat. Així com es parla dels “bàndols” enfrontats a la Guerra Civil, oblidant que un d’aquests bàndols, era ni més ni menys, que el govern legítim, constitucional i democràtic de l’Estat Espanyol. Val la pena recordar l’alt preu que es va pagar per aquesta dura repressió: La mort de desenes de milers de víctimes, amb una doble condemna; la mort i l’oblit. Un oblit que encara és viu en els nostres dies i que encara els descendents d’aquests lluitem en va per la recuperació de la memòria dels nostres avantpassats.

Per aquest motiu, com a successora de la història dels meus avantpassats, em veig amb l’obligació d’oblidar; d’oblidar l’oblit. De fer caure les benes que ens cobrien els ulls i deixar d’emmudir les nostres veus. Permetre’ns que ens brollin les llàgrimes dels ulls, que ens bulli la sang, que els punys se’ns cloguin i avançar; avançar pels nostres, pels que vindran i per nosaltres mateixos. Per no seguir sent esclaus de la història, però tampoc ser-ho d’un futur que ignora el que l’ha fet ser amb totes les seves lletres. No ho vull. Cap guerra mai tindrà cap justificació possible.

Però ara l’és. És el moment per alçar el vol, sortir al carrer armats amb les paraules i cridar a ple pulmó, que mai més ens podran prendre la nostra llibertat i silenciar les nostres veus. Cridar a l’uníson, que som i serem un poble unit, que vol ser amo del seu futur i que no vol tornar a caure en l’error. Que vol recordar i que vol renéixer. Som i serem un poble unit, indestructible  i impassible davant les injustícies. Un poble que vol deslliurar-se de les urpes de l’àliga que ja fa anys que planeja bora una democràcia sobrada de munició i mancada de llibertats. Així que lluitem i així mateix aquesta ens farà lliures, si no ho fem ara, el pes dels anys ens sepultarà

Mai, tres lletres, més, tres lletres més; mai més.

Que mai més ens veiem trepitjats per botes llustrades de tots aquells que es veuen amb el poder d’esclafar la voluntat d’un poble sencer. Que obligui a centenars d’homes i dones a carregar amb fusells, a plantar-se en camp de batalla per exigir el que els hi és legítim: La llibertat.

Que tots aquells que s’alçaren hipnotitzats per la demagògia apropiant-se de la voluntat del poble, se’n adonin del dolor que van provocar, del mal que van fer, dels valors que van destruir. La política de la destrucció contra la política de la construcció. Tots guiats per la praxis per excel·lència dels líders corruptes per aconseguir amansir les masses; la demagògia. Boques com claveguerams, que escupen paraules brutes que esquitxen multituds. La voluntat d’un poble resideix en aquest, no en aquell que alça més la veu. Tot poble té dret a manifestar-se a través de les urnes, democràticament i que aquesta no es vegi ignorada, menyspreada, invalidada per aquells que temen un resultat esfereïdor i que aquest canviï la trajectòria d’una nació, que poc a poc s’allunya del meu poble. Tots aquells líders que s’alcen d’entre la multitud empunyant una arma contra els que donen veu al poble, no són més que escòria, difamadora i corrupta sota la falsa aparença d’una democràcia que poc s’apropa als valors que aquesta representa.

17 de juliol del 1936, l’aixecament feixista contra la voluntat del poble espanyol, una altra taca de sang a la història d’Espanya. Milers de vides arrabassades, famílies destrossades i infàncies aniquilades. Espanya terra de trinxeres i desolació.

M’és veritablement impossible d’imaginar què pot arribar a passar pel cap d’una persona que veu com l’ombra de la mort l’envesteix, com van caient els companys davant dels seus ulls en ple combat. Caure, quedar-te estès a terra i llavors d’entre els xiulets esfereïdors de les bales sentir la rialla de la teva dona i els plors del teu fill, i que aquests siguin les notes harmonioses del teu himne, el que et faci alçar i seguir lluitant. Lluitant per tots aquells que donaries la vida per veure’ls créixer en una terra lliure, perquè abans mort que viure eternament de dol.

El meu avi  patern va néixer un 8 d’abril del 1938 a Vilanova i la Geltrú, lluny del seu pare per la maleïda guerra. D’ell només va conèixer el tacte raspós de les seves mans i la seva veu, gràcies a un dels pocs permisos que va obtenir per tornar a casa i pogué conèixer el seu fill recent nat. Pocs mesos després, l’11 de novembre del 1938, va ser assassinat per l’enemic a la Batalla del Segre. L’exercit republicà va perdre només un soldat, però la família Llorens Chércoles va perdre molt més: un marit i un pare.

La carta de defunció aviat va arribar a casa i amb ella algun dels seus objectes personals, la cartera, on dins plegat de forma meticulosa hi duia la fotografia dels dos sers que més havia estimat en aquesta vida i pels qui estava disposat i hi va donar la seva vida; la seva dona i el seu fill, el meu avi. Del seu cos sense vida mai se’n va saber res, l’ombra del Franquisme va cobrir amb anys i anys de silenci i de por, d’un dol permanent; perquè no només s’havien perdut les vides de milers d’homes sinó que amb ells també s’havien consumit els ideals i valors democràtics i republicans. La llibertat havia passat d’esdevenir una realitat a ser una gran utopia, un esmorteït mormoleig fruit d’un passat llunyà.

El meu avi va morir el 17 de maig del 2018, amb 80 anys després de lluitar amb els ulls embenats, sense saber contra què batallava. No hi va ser a temps. A temps de saber on descansaven les restes del seu pare, i em dol. El meu avi va voler ser enterrat amb l’únic record que li va deixar la guerra del seu pare, la fotografia que duia dins la cartera. La fotografia que duia sempre amb ell i que anava ensenyant per tota la trinxera, orgullós dels seus, de saber que a casa l’esperaven i el volien viu, lliure i feliç. Per fi els tres descansaven junts a la butxaca esquerra de l’americana del meu avi, a prop del cor, junts, per fi.

Em reconforta pensar que potser les noves generacions encara hi som a temps. A temps de fer justícia d’aquells que, com el meu avi, han abandonat el combat. Jo no abandonaré la lluita, encara en peu, a peu de canó. Si es pensen que el temps ho cura tot i l’oblit ens farà més dòcils, van ben errats. Vull saber, entendre i aprendre, perquè si una cosa he après amb els meus 19 anys és que oblidar a vegades comporta tornar a caure en l’error. Oblidar no és sempre la solució, a llarg termini us puc assegurar que no. La ferida encara ens cou i tot el que cou acabarà per curar-se.

I així l’última fulla de la figuera caurà i amb aquesta te n’aniràs. Lluny, molt lluny, amb els que t’esperen i abraçaràs al teu pare i li faràs un petó a la mare. Has sigut mortal a la terra però immortal als nostres cors i en el nostre pensar. Eternament viu dins les persones que has estimat i t’han estimat. Arreveure avi. Seguirem lluitant per tu.

Salut!

T’estimo i t’estimem.

 

 Berta Llorens Dichós. Setembre del 2018

 

La fotografia de portada: “Fotografia dedicada per la meva besàvia; “A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo”, que duia el meu besavi a la seva cartera. Va arribar a mans de la meva besàvia paterna, Florencia Chércoles Bernardo el 1938 com a úniques pertinences del seu marit mort al Front del Segre, el 11 de novembre del 1938,  lluitant al Bàndol Republicà. A la foto s’aprecia la meva besàvia amb el seu fill, Emili Llorens Chércoles (el meu avi patern). Aquesta és la fotografia amb la que va voler ser enterrat el meu avi el 19 de maig del 2018.

Part de darrera de la fotografia amb dedicatòria del meu besavi: “La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare que és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona”.

Scan0005

L’opacitat de l’Ajuntament de Barcelona: les despeses dels grups municipals han de ser públiques

Oi que sembla lògic que sapiguem en què es gasten les subvencions els grups municipals? Especialment perquè són diners públics? Doncs resulta que els grups municipals de Barcelona i l’Ajuntament no volen publicar-ho malgrat que la Llei de transparència els obliga a fer-ho. De fet, tampoc volen donar aquesta informació a un ciutadà, portant-ho als tribunals. Si aquest és el concepte de transparència que tenen a l’Ajuntament, hem de canviar-lo.

La transparència ha irromput amb força com a nou valor de la democràcia, fins al punt que ja és impossible concebre una democràcia consolidada que no sigui transparent. La transparència és necessària per al retiment de comptes, és a dir, per a la fiscalització des de la ciutadania de si els representants públics i l’administració actuen d’acord amb la llei i l’interès general. Com més transparent és una administració, més confiança genera entre els seus ciutadans i, per tant, millor és la gestió. Cal que l’administració sigui sincera i madura, i s’obri a les crítiques i a la col·laboració entre administradors i administrats.

A la pràctica, la transparència suposa explicar com s’organitza l’administració i en què, amb quin criteri i com es gasta els diners públics. Els diners públics, recordem-ho, provenen dels ciutadans, que els entreguen a l’administració perquè els gestioni seguint estrictament criteris d’interès general i, per tant, sota un control exhaustiu per assegurar que han seguit els canals i les finalitats previstes. I és obligació de l’administració donar aquestes explicacions de forma oberta, accessible i, sobretot, proactiva. És per això que l’administració està obligada a oferir la informació sense necessitat que ningú li demani, ja que, a vegades, sense conèixer la informació no podem saber si la volem o necessitem. A més, qualsevol persona ha de poder demanar informació de l’Administració i accedir-hi. El silenci només beneficia la mala gestió. Evidentment existeixen (i han d’existir) límits, però el principi general és indiscutible. A més, per als matisos ja existeixen òrgans com la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP).

A nivell municipal, no és cap secret que els grups municipals reben subvencions per part de l’Ajuntament en funció del número de regidors. No obstant això, aquestes subvencions, teòricament, han de dedicar-se a les despeses habituals d’un grup municipal (material, desplaçaments, entre d’altres) i està prohibit dedicar-les a una sèrie de despeses com per exemple pagar sous de personal o adquirir determinats béns.

La manca de transparència de l’Ajuntament de Barcelona en aquest àmbit és manifesta. D’una banda, perquè no publica ni els mínims exigits pel Criteri 1/2018 de la GAIP. Només són públiques les quantitats totals de les subvencions i com es calculen, però no es fa públic ni com es controlen financerament ni les justificacions de com s’han gastat. I no val argumentar que encara no han tingut temps d’aplicar el criteri de la GAIP del mes de febrer d’aquest any, ja que la llei ja els obligava a publicar-ho des que va entrar en vigor l’1 de gener de 2016.

I, d’altra banda, perquè davant de la sol·licitud d’un ciutadà de rebre informació sobre les despeses concretes que fan els grups amb les subvencions (incloses les factures de despesa), l’Ajuntament i els grups municipals s’han oposat a entregar aquesta informació, com es pot veure, per exemple, a la Resolució de la GAIP 243/2018. És important tenir en compte que quan una persona exerceix el dret d’accés a la informació pot aconseguir més informació que aquella que és pública per a tothom.

Hi ha un mínim de tres crítiques a fer davant d’aquesta actuació de l’Ajuntament i dels grups municipals. En primer lloc, l’Ajuntament demostra en els procediments davant de la GAIP una confusió absoluta respecte de la Llei de transparència, confonent conceptes i obligacions legals entre transparència i dret d’accés més de dos anys i mig després de l’entrada en vigor de la Llei. Per si mateix, aquest fet ja és indignant.

En segon lloc, cal destacar que a hores d’ara l’Ajuntament encara no s’ha coordinat amb els grups municipals perquè ofereixin aquesta informació i, directament, no els ha exigit la informació. Segons la resolució de la GAIP, «no queda acreditat que l’Ajuntament hagi esgotat les vies o instruments de què disposa per proveir-se de la informació, com afirma, ja que, de fet, l’Ajuntament s’ha limitat a traslladar la sol·licitud al Grup i, lluny de requerir-lo a aportar-la i d’advertir-lo de l’obligació de lliurar-la, ha emès notes i informes».

I, en tercer lloc, i això voreja el cinisme, Barcelona en Comú no ha entregat a l’Ajuntament que governa la informació sobre les despeses de les subvencions que rep, però a la vegada, l’Ajuntament afirma, segons consta en la Resolució 243/2018 que «si els grups polítics no han aportat aquesta documentació, aquesta administració no posseeix altres instruments per fer-ho». A qui pretenen enganyar?

Davant d’aquest incompliment de la Llei de transparència per part de l’Ajuntament i de tots els grups municipals, el que tocava era publicar tota la informació com més aviat millor. En lloc d’això, l’Ajuntament ha recorregut les resolucions en nom de tots els grups municipals (excepte la CUP, que ha complert la Resolució i ha donat la informació). Ja veurem quin recorregut tenen aquestes recursos. El que no té sentit és omplir-se la boca de transparència i després amagar-se rere tecnicismes, o directament incomplir la llei per evitar donar una informació tan bàsica.

Fins i tot l’Ajuntament més diligent pot equivocar-se, evidentment. Fins i tot els millors assessors legals poden equivocar-se interpretant una llei, és clar. Però que l’Ajuntament estigui actuant coordinadament amb els grups municipals per oposar-se a les obligacions de transparència en contra d’un organisme independent, i només ofereixi excuses, malentesos o promeses, no és el camí a seguir per millorar la confiança democràtica en les institucions. I encara ho és menys impugnar judicialment les resolucions.

La proposta davant d’aquesta situació és evident: cal coordinar la publicació activa d’aquesta informació al web de l’Ajuntament perquè sigui informació fàcilment accessible, exigir el compliment de les seves obligacions als grups municipals i, sobretot, actuar en la gestió pública amb independència respecte dels interessos partidistes. Només així aconseguirem l’Ajuntament transparent i obert a la ciutadania que tots necessitem i desitgem.