Matar al pare (2)

En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani. 

Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena. 

Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol. 

Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.

Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.

El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat. 

No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot. 

Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.

En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei. 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s