En aquesta la nostra porció del món, és habitual que el terme nació o nacionalisme sigui vinculat a una dèria identitària que sembla dirigir-se, de manera indesxifrable però inevitable, cap al supremacisme. Tant és així, que si un català reconeix en Catalunya una nació diferenciable, comença a no encaixar en el processisme bonista independentista que evita qualsevol debat seriós i que hauria de beure d’un concepte de nació contemporani.
Sense poder entrar ara a debatre totes les ximpleries a les quals acabo de fer referència, crec que en la línia de l’article anterior (Matar al pare), és important seguir parlant del desenvolupament personal, nacional i generacional dels independentistes que ara estem a la vintena.
Actualment, ser català i independentista et redueix significativament les vies per aconseguir desenvolupar-te personalment i política. Això és així perquè el poder real, el que té incidència i només existeix en alguns àmbits, és espanyol.
Les institucions de veritat no existeixen a Catalunya. Tenim un Govern intervingut (via administració i judicatura), un Parlament sense competències (i també intervingut via TC) i totes les institucions internacionals són accessibles només a través de l’Estat. Ens barallem per com repartir millor les molles.
Fer política a Catalunya, per a un polític no independentista, és una manera d’accedir, tard o d’hora, a una institució estatal o internacional. Alhora, fer política a Catalunya, per a un polític independentista, és el màxim d’una carrera sense incidència.
El pitjor de tot plegat és que això ho sabem, i ho sabem des de fa molts anys. I tot i això, la generació de polítics que deien lluitar per posar fi a aquesta situació l’estan intentant salvar. Perquè Espanya no dona poder a un polític independentista però, encara, pot donar-li diners. Aquests darrers dos anys hem vist a la classe política rendir-se i estrènyer una mica més fort les cadenes, tot just després de garantir la llibertat.
No puc no veure-hi, en tot plegat, frustració. La generació adulta del 1978 va poder crear mecanismes de poder social i institucional (vegi’s l’actual Generalitat i l’actual Parlament) i, per molt que fracassessin molt d’ells, van obrir portes i finestres. La generació següent, la dels 2000, sembla haver perdut la majoria de batalles sense oferir gaire més llibertat a la següent, malgrat prometre-ho tot.
Tenim una generació de joves que va desenvolupar i posar en pràctica la seva consciència política creient en les institucions catalanes, en la força de la mobilització i en l’exercici de drets fonamentals individuals i col·lectius. Ara, però, la confiança està enfonsada, la mobilització és estèril i els nostres drets els decideix algú altre. I com a independentistes no ens queda res més que una política buida i retòrica, on només els millors administradors del règim podran jugar a repartir molles.
En definitiva, tenim la política morta per uns anys si ningú no hi posa remei.
demos-gratia 