El referèndum de l’1-O és legal

Davant la convocatòria del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del dia 1 d’octubre són molts els que s’han pronunciat sobre la qüestió. La majoria de mitjans de comunicació i, en conseqüència, una part de la població, parlen de “referèndum il·legal” al fer-ne menció. Però el Referèndum és legal, i qualsevol argument per criticar-lo està basat en motius polítics.

Per començar, pel que fa a la terminologia, ens trobem davant de la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la Llei del Referèndum d’Autodeterminació aprovada pel Parlament de Catalunya sense que s’hagi dictat sentència al respecte. No obstant, creiem incorrecte parlar de referèndum il·legal ja que un referèndum no és un delicte previst com a tal i, de fet, els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals van ser eliminats del Codi Penal. En tot cas, per tant, s’hauria de parlar de referèndum inconstitucional quan així es declarés en sentència, i estar fora del marc constitucional pot arribar a ser, fins i tot, més respectuós amb el Dret en determinats casos.

La llei del referèndum va ser aprovada el passat 6 de setembre pel Parlament de Catalunya amb 72 vots favorables de JxSí i la CUP i 11 abstencions de CSQP, fet que redueix la minoria contrària a la llei a 52 diputats de 135. Parlar d’una suposada manca de legitimitat del referèndum és, per tant, oblidar que la Llei es va aprovar amb el suport dels partits que representen el 47% dels vots de les eleccions del 27S, davant d’un minoritari 39%. I del contingut d’aquesta la llei se’n deriven tres premises clau que expliquen la legitimitat en la celebració d’aquest referèndum: la sobirania del poble català, la naturalesa jurídica dels drets fonamentals i el dret a l’autodeterminació recollit en el dret internacional.

L’article 3 de la llei en qüestió està dividit en tres idees. En el primer apartat “1. El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”.

En segon lloc, “2. Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”.

En tercer lloc, “3. Totes les autoritats, persones físiques i jurídiques que participen directament o indirectament en la preparació, celebració i/o implementació del resultat del referèndum queden emparades per aquesta Llei, que desenvolupa l’exercici del dret a l’autodeterminació que forma part de l’ordenament jurídic vigent

En referència a la primera idea, com alguns autors l’entenen actualment, la sobirania, com a voluntat política que té un poble amb dret a prendre decisions per determinar-se amb independència de poders externs, es basa en el consentiment dels ciutadans i, aquests, cada cop més tenen un dret a optar per quina sobirania trien. La sobirania que emana del poble és pre-constitucional i el poble, en exercici del seu poder constituent, s’atorga una Constitució i li atorga validesa normativa podent derogar-la posteriorment. En el nostre cas, la majoria del poble de Catalunya ha acordat, mitjançant el seu Parlament, poder decidir lliurement el seu futur polític en exercici de la seva sobirania i deslliurar-se del règim constitucional del 1978.

La segona idea, referent a la prevalença de la Llei del Referèndum per sobre de totes les altres normes que hi puguin entrar en conflicte, es fonamenta en la representació sobirana dels ciutadans per part del Parlament de Catalunya derivada de les eleccions del passat 27S de 2015 en el qual van resultar majoria les forces independentistes o favorables al referèndum. Aquest fet el legitima per aprovar aquesta llei en exercici d’un dret fonamental al mateix temps que la Resolució 306/XI del Parlament reconeixia el dret d’autodeterminació de Catalunya i la no supeditació d’aquest a les resolucions del  Tribunal Constitucional en aquest aspecte. Per tant, existeix una llei inimpugnable que beu de la sobirania catalana i que avala aquesta legalitat.

Però, a més, els drets fonamentals que fonamenten aquest referèndum, com ara els drets a la participació política interna i externa, el d’expressió, a banda del dret a l’autodeterminació del que parlarem més tard, són inalienables i inherents a les persones (i pobles) i no requereixen reconeixement per part d’un estat. En aquest sentit, la seva naturalesa imperativa (ius cogens), fa que el seu compliment no depengui de la voluntat de ningú i, per tant, el seu exercici no pot ser denegat per cap marc constitucional ni legal. I si bé no són drets absoluts mai poden ser ignorats, i encara menys si només entren amb conflicte amb un principi constitucional, que no fonamental, como el principi de seguretat jurídica i legalitat.

I finalment, la tercera idea, i pel que fa a l’exercici del dret a l’autodeterminació, el Preàmbul de la llei fa referència, per una banda, al Pacte de Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides al 1966, la Carta de les Nacions Unides i l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Aquests textos reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles i el respecte al principi d’igualtat de drets entre les nacions. Per una altra banda, la Constitució Espanyola del 1978 estableix en l’article 96 i 10.2 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part de l’ordenament jurídic intern i, per tant, la CE i les seves normes referents a drets fonamentals i llibertats públiques s’han d’interpretar i aplicar d’acord amb aquests. Aquests tractats internacionals, doncs, són d’obligat compliment tant davant d’altres estats com davant la seva ciutadania com a part de l’ordenament jurídic propi (pacta sunt servanda).

A més, el Preàmbul també es refereix a l’existència de les ja esmentades Resolucions 98/III i 631/VIII del Parlament de Catalunya expressant el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Les més recents, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI afirmant el dret inalienable de Catalunya a l’autodeterminació i la majoria parlamentària existent favorable a la independència.

També és important tenir en compte la Resolució 1999/57 sobre promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, la qual va proclamar la vinculació directa entre els principis de la Declaració Universal de Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica. Així doncs, la gestió pública democràtica està estrictament relacionada amb el dret a la participació política directa i indirecta dels ciutadans i al dret a la llibertat i a la dignitat humana incloent la llibertat d’expressió i opinió, la llibertat de pensament i la llibertat d’associació. Altres dictàmens recents del Tribunal Internacional de Justicia han determinat que el dret a decidir ha evolucionat i no ha sorgit cap norma ni costum que prohibeixi aquestes noves pràctiques que han donat lloc a l’exercici el dret a l’autodeterminació d’alguns nous estats. Tot això, amb l’únic límit del recurs il·lícit de la força o d’altres violacions greus de normes de dret internacional. En aquest punt creiem important desmentir que el dret a l’autodeterminació dels pobles només s’apliqui estrictament a colònies i als països que han sofert greus conflictes bèl·lics com Kosovo.

Per tot l’exposat, és evident la legalitat del referèndum si es té en consideració la sobirania del poble i del Parlament català, la llei sorgida a partir d’aquesta i els principis i drets fonamentals inherents als ciutadans de Catalunya i recollits en els tractats internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol. Però, a tot això, s’hi suma la ruptura del pacte constitucional espanyol de 1978 amb l’anul·lació parcial de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 per la STC 31/2010 després de la seva aprovació pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble català. Pacte constitucional completament trencat definitivament amb la intervenció per part de l’Estat de l’autonomia financera de la Generalitat i la detenció d’alts càrrecs polítics. Una ruptura davant de la qual des de l’any 2010 fins al dia d’avui a Catalunya, per una banda, s’han succeït una sèrie de movilitzacions socials pacífiques demanant el dret a decidir del poble català i, per l’altra banda, intents fallits de via acordada i de diàleg amb l’Estat espanyol perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur en un referèndum.

Així doncs, actualment ens trobem en una situació en que el vincle entre legalitat i democràcia va ser trencat per part de l’Estat l’any 2010 i entenem que no hi ha unes regles acceptades per tothom. A més, aquesta exclusió de la legalitat cada cop és més al interpretar-se restrictivament i negar contínuament al poble català poder-se expressar en un referèndum. Com se’n desprèn de la Comissió de Venècia aquesta intransigència de l’Estat fent impossible l’autodeterminació interna, és el que legitima l’autodeterminació externa.

En conclusió, és evident que sí hi ha dret. Que el referèndum de l’1 d’octubre és legal, que té cobertura jurídica interna, nacional, estatal i internacional, i que només el poble sobirà de Catalunya, des de la legalitat que d’ell mateix sorgeixi, podrà resoldre i decidir el seu futur polític.

 

Mònica López, @CabasesLopez

Guillem López, @g_lopezsanz

Un espai polític sense referents

L’altre dia em van preguntar quin era el meu referent polític dintre de l’independentisme i no vaig saber què dir.

Per una banda, això és bo. L’independentisme és un moviment acostumat a improvisar, a discutir i a estirar i pressionar. Té una estratègia tan clara que necessita d’un manifest perquè es decideixi fer un RUI. I és capaç de carregar-se el President que intentava monopolitzar-ho, únic referent a l’exterior, i sortir-ne beneficiat.

Per l’altra, és dolent. Si algú pregunta, qui se suposa que està dirigint tot plegat? Qui se suposa que té clar els propers escenaris? Qui se suposa que està capacitat per a decidir en moments de tensió com els que vindran? Depenem del llibre blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional en el que participava la Pilar Rahola?

En els propers mesos veurem si sols ens bastarem.

El full de ruta: desitjos per la qüestió de confiança

Aquests darrers dies, després de moltes converses, algunes descregudes i d’altres desconcertades, no he tingut més remei que ordenar mentalment les idees obtingudes al llarg d’aquest últim any des de les eleccions del 27S. I, oh, sorpresa! Encara hi som a temps de tot.

Si la fi dels 18 mesos previstos és l’estiu del 2017 queda poc menys d’un any per a… un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que suposi la ruptura amb l’Estat espanyol. Mecanisme que encara no s’ha concretat, ja que es debat entre les eleccions constituents previstes pel programa de Junts pel Sí (i que em consta que era un mecanisme discutit des d’un inici pel que fa a la legitimitat del resultat) i les diverses formes plantejades de Referèndum Unilateral d’Independència. Però, discussió a banda, com està previst que arribem fins llavors?

Doncs aquesta resposta és la que ha de respondre el President Puigdemont amb el seu discurs a la qüestió de confiança, quines són les passes i quan es pretén donar cadascuna d’elles. Perquè més enllà de saber que s’han d’aprovar uns pressupostos o les lleis de desconnexió, el fet de concretar el seu contingut ens aportarà llum sobre quins fets seran transcendentals i quan es produiran. D’aquesta forma, i amb un calendari merament orientatiu per a demostrar la seva factibilitat, en el discurs del President espero escoltar quelcom molt similar al següent:

  • Octubre 2016: debat de política general, on s’acabaran de concretar més passes del full de ruta però també moment en què possiblement s’aprovaran resolucions polítiques desobedients amb les ordres del Tribunal Constitucional, tal i com va succeir amb l’aprovació pel Ple de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Serà per tant el primer moment de tensió, i especialment si a més tenim en compte que iniciarà la tramitació parlamentària la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, tramitació que reafirma la sobirania pròpia de Catalunya.
  • Octubre-novembre 2016: aprovació de la Llei de Pressupostos. Aquesta Llei, a banda dels miracles per a quadrar els comptes, haurà de contenir les partides pressupostàries necessàries perquè allò previst a les lleis de desconnexió pugui existir fora del paper. Quin serà el pressupost per la Hisenda Catalana? I per la prevista Seguretat Social catalana? I pel procés constituent? I per un eventual RUI? Quan la CUP exigia pels pressupostos del 2016 una mostra de ruptura, preveia sobretot la ignorància del sostre de dèficit i la desobediència respecte el marc competencial espanyol i no se li va voler concedir. Aquesta vegada el propi full de ruta del Govern exigirà actuacions definitives. I aquests pressupostos seran impugnats davant del Tribunal Constitucional i qualsevol integració del full de ruta independentista als mateixos suposarà la desobediència respecte les resolucions del Constitucional.
  • Novembre-desembre 2016: inici de la tramitació parlamentària de les lleis de desconnexió. Es preveu que Junts pel Sí i CUP entrin textos amb els punts essencials acordats de totes elles com a proposicions de llei, però el seu text definitiu requerirà un debat parlamentari a fons que centrarà el debat polític a Catalunya i Espanya ja que serà el moment en què coneixerem els detalls jurídics de la desconnexió. Evidentment, la desobediència respecte el Tribunal Constitucional creuarà definitivament el punt de no retorn. S’acabarà així la feina, en gran part, del Govern de portes endins per tal que sigui el Parlament qui agafi les regnes de la desconnexió amb la legitimitat de la majoria independentista.
  • Gener de 2017: inici del procés constituent popular. A les conclusions del procés constituent es preveu la participació de la ciutadania a través de la resposta d’unes preguntes consensuades en un Fòrum social constituent. La CUP va ser qui va proposar la constitució d’aquest Fòrum social que atorga el protagonisme a les entitats socials i redueix el paper de la ciutadania a un multireferèndum, però en les conclusions no es va acabar de concretar la participació de la ciutadania, que podria circumscriure’s al multireferèndum o a un procés participatiu més ampli de discussió i debat, com proposen ANC i Òmnium (englobades en la plataforma Reinicia). D’una forma o altra, aquesta participació s’ha de concretar i necessitarà probablement més de mig any abans de la ruptura amb l’Estat, quan la velocitat i transcendència dels esdeveniments no permetrà, probablement, un debat tranquil sobre com ha de ser aquell nou estat.
  • Juny de 2017: aprovació i entrada en vigor de les lleis de desconnexió. Pel que fa al calendari, interessa especialment l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica, que suposarà la ruptura amb l’ordenament jurídic espanyol i la “fi de la desobediència” i “l’inici de l’obediència únicament a la legalitat catalana”. És en aquest nou marc jurídic on la llei haurà de preveure les normes que regiran les eleccions constituents o la realització del RUI, de forma que ni un ni altre es tornin eleccions plebiscitàries o 9N.
  • Juliol de 2017: RUI i/o eleccions constituents. Un cop aprovada pel Parlament la desconnexió, aquesta haurà de ser ratificada per la ciutadania, i s’ha de concretar l’eina que ho permetrà. Però llavors la ruptura no només serà jurídica, sinó que gaudirà d’una legitimitat incontestable.

Si el President Puigdemont proposa quelcom similar a això o millor, no només anem bé de temps sinó que a més la ruptura serà realitat si la gent la referenda.

Això sí, serà l’any més convuls que haguem tingut fins ara. Desobediència, denúncies, inhabilitacions i possibles condemnes penals ens acompanyaran durant tot el camí. Però és inevitable que els qui tenen legitimitat però no tenen eines se les hagin d’inventar.

El RUI no serà vinculant si no ho decidim

Després de veure com la Presidenta del Parlament o la portaveu del Grup Parlamentari CUP-Crida Constituent diferenciaven davant de la premsa el RUI de la consulta del 9N pel fet que “un referèndum és vinculant per definició”, és important aclarir que això no és així.

Un referèndum, tant a la Constitució Espanyola, com en el seu desenvolupament legal, com en la seva interpretació per part del Tribunal Constitucional com fins i tot la legislació catalana, entenen que els referèndums poden ser vinculants o consultius, de forma que el seu resultat és o jurídicament o políticament vinculant en funció de la seva tipologia.

Els referèndums consultius són referèndums on el que es pretén és preguntar l’opinió a la ciutadania per, a partir d’aquí, prendre determinades decisions. Obliga políticament perquè l’actuació del Govern perdrà crèdit i suport si actua en contra del resultat, però es veurà habilitat per a prendre decisions diverses. Els vinculants, en canvi, imposen el resultat “sense matisos”.

És dels referèndums consultius d’on ha sorgit, en certa manera, el concepte de consulta emprat per l’Estatut, pel President Mas i el Parlament però també en el seu moment per Ibarretxe en el seu intent de preguntar al poble basc sobre la independència, i és que en tots aquests casos s’ha intentat diferenciar el concepte de consulta de referèndum pel fet de no ser vinculant. El que es volia fer al 9N no es va anul·lar perquè fos vinculant i això no es pogués fer; es va anul·lar perquè envaïa les competències de l’Estat de preguntar al cens, és a dir, al conjunt de la població amb dret a vot. Per tant, en sentit contrari, el que diferenciarà un RUI de la consulta del 9N és, entre d’altres coses, assumir la desobediència en la pregunta al conjunt de la població.

Per tant, i és important, per molt que només un matís. Si volen fer un referèndum vinculant, que ho regulin així (fet que impediria aplicar l’encara vigent Llei de consultes per via de referèndum), però que no intentin creure que la comunitat internacional ho entendrà així pel simple fet d’anomenar-lo referèndum.

El Referèndum Unilateral d’Independència

“La reforma establece un régimen específico para los supuestos de incumplimiento de las resoluciones del Tribunal Constitucional. En estos casos, el Tribunal solicitará un informe a quienes deban cumplirlas y, una vez se reciba el informe o venza el plazo que se hubiera dado, el Tribunal podrá imponer multas coercitivas, acordar la suspensión de las autoridades o empleados públicos responsables del incumplimiento, o encomendar al Gobierno de la Nación, aun en funciones, la ejecución sustitutoria. Todo ello, sin perjuicio de que puedan exigirse las responsabilidades penales que correspondan.” Preàmbul Llei Orgànica 15/2015, de 16 d’octubre, de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’Estat de Dret

El 9 de novembre de 2014 es va dur a terme a Catalunya un procés participatiu ciutadà, basat en els drets a la llibertat d’expressió i a la participació política més enllà de les vies institucionals, en certa manera ciutadà i sense que estiguin encara concretades les responsabilitats polítiques. Aquell procés participatiu, en un inici una consulta legal basada en la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació política i després repetidament inconstitucionalitzat (tant per la suspensió de la llei i posterior declaració d’inconstitucionalitat dels articles en qüestió com perquè la pròpia convocatòria de la consulta va ser declarada inconstitucional abans de la seva celebració), i per tant, amb evidents problemes de cobertura legal, va portar a l’actual investigació de l’ara expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega, l’exconsellera d’educació Irene Rigau i l‘exconseller de presidència Francesc Homs, i a una constatació de les insuficiències executives de les decisions del Tribunal Constitucional, al no estar aquest encabit dintre del Poder Judicial ordinari. Tot aquest desgavell jurídic va ser l’origen, junt amb les eleccions plebiscitàries, de la reforma legal que inicia aquest article.

He cregut necessari contextualitzar aquest fet perquè un dels possibles riscs del RUI seria que es repetís el 9N. Si no fos pel fet que ara, gràcies a la reforma, es podria compel·lir de forma gairebé immediata a les autoritats catalanes perquè cessessin qualsevol tipus de preparatiu, ja que en casos urgents i “d’especial transcendència constitucional” (traduïble en el sentit de: “aquells casos on es pretengui trencar la unitat de l’estat espanyol”) el Tribunal Constitucional pot ara prendre accions per assegurar el compliment de les seves decisions de forma unilateral (i amb unes suposades posteriors garanties processals). És a dir, difícilment podria repetir-se el 9N ja que tant les autoritats com els funcionaris públics (posem directors dels col·legis electorals) podrien acabar sancionats o  inhabilitats de forma immediata.

En aquest context, es fa difícil entendre quina és la proposta dintre del marc jurídic espanyol, doncs ara més que mai, l’Estat té moltes eines per a aturar qualsevol tipus d’intent d’actuació unilateral que contravingui la Constitució. A no ser, és clar, que s’estigui plantejant fer un referèndum constitucional amb totes les seves conseqüències, és a dir, fora ja de la legalitat espanyola.

Falta per determinar, per tant, el més essencial de la proposta. Estem parlant de l’actuació definitiva per a trencar amb l’Estat espanyol? Pretenen les veus que el proposen desobeir fins l’última conseqüència l’ordenament jurídic espanyol?

És a dir, es pot plantejar un referèndum per decidir si trencar amb l’ordenament espanyol que per a realitzar-se necessita necessàriament un trencament amb l’ordenament espanyol?

En tot cas, el full de ruta aprovat en el seu moment per Junts pel Sí i la CUP ja considera legitimat el Govern per a aquest trencament, prèvia aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Es concretarà, per tant, el RUI com a inici del trencament i del procés constituent?