6 punts per a l’acord i el programa republicà

Els grups independentistes del Parlament de Catalunya segueixen sense ser capaços d’acordar un programa polític que pugui fer possible la implementació de la República declarada el 27 d’octubre.

Capítol a part mereixerien les actituds de tots tres grups i els múltiples partits que els integren, tenint en compte l’incompliment del programa republicà de les candidatures amb les quals es presentaven.

Però el que no és comprensible és que a hores d’ara l’independentisme no tingui programa. Les úniques coses que s’han pogut pactar són la voluntat de fer polítiques socials, de no mantenir l’estratègia de la llei a la llei i, per tant, obviar el Parlament i el Govern per tal de crear una institucionalitat republicana a l’exili, però sense objectius concrets ni tasca a desenvolupar.

No per això no sorgeixen propostes. I moltes no s’estan escoltant perquè no sorgeixen de partits ni de les profunditats de la desestratègia partidista. I aquestes propostes es poden concretar en diferents eixos i accions concretes:

  • Buidar les competències i el pressupost de la Generalitat cap als ajuntaments de Catalunya.

Per reduir l’amenaça d’un nou 155 i evitar els efectes del 135 (intervenció financera) el millor que poden fer la Generalitat i el Parlament és transferir competències als ajuntaments amb el corresponent increment de les transferències pressupostàries.

L’1-O va demostrar que és des de baix, amb una coordinació política comuna, des d’on es pot fer república: controlar el territori, oferir serveis i escapar del control estatal. Cal convocar, en conseqüència, l’Assemblea de càrrecs electes.

És evident que per aquest camí són essencials les eleccions municipals del 2019, però fins i tot allà on es governa amb PSC o comuns hi ha pactes republicans en contingut.

  • L’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República han de coordinar l’estratègia política a nivell nacional

Els òrgans de representativitat de la sobirania catalana (Parlament, Govern, Assemblea de càrrecs electes i municipis) han d’actuar sota les directrius de l’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República.

Per a constituir aquests òrgans republicans, que haurien d’anar més enllà de la simple internacionalització de l’Espai Lliure de Brussel·les, cal ampliar mires i començar a redefinir la identitat nacional catalana, recuperant-la.

En aquest sentit, cal aconseguir representació dels Països Catalans al complet i de l’Aran. Som molt més que els partits independentistes amb representativitat al Parlament de Catalunya, i més que dues organitzacions independentistes transversals. O ens creiem la nostra pròpia definició o actuarem sempre com a víctimes d’un complot estatal.

  • Fer un procés constituent participatiu i des del Parlament

Fer un procés constituent no es defineix per proclamar-ho als 4 vents sinó per la capacitat de dur a terme un debat que defineixi un territori com a estat de forma efectiva.

Catalunya té eines aprovades legalment per poder debatre: els processos participatius previstos a la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana.

Si pretenem fer un procés participatiu constituent, amb tot el seu contingut, podem posar-li el nom i que sigui anul·lat o podem fer-ho pels temes que s’hi tracten. I la llei permet fer debats sectorials que podrien ser perfectament constituents: “els processos de participació ciutadana es poden convocar amb relació a qualsevol proposta, actuació o decisió en l’aplicació de la qual pugui ésser rellevant d’informar, debatre o conèixer l’opinió ciutadana mitjançat la col·laboració i la interacció entre la ciutadania i les institucions públiques”.

Aquesta llei preveu a més que els processos participatius comptin amb els recursos necessaris pel debat, i fins i tot permet que sigui la ciutadania qui proposi processos participatius concrets, que seria el moment on forçar determinats temes.

Amb aquesta mateixa lògica, el Parlament i les seves comissions (sanitat, cultura, educació…) poden ser el fòrum de debat institucional de totes les iniciatives i propostes sorgides des de l’àmbit acadèmic, polític, professional i ciutadà.

Podem debatre i només cal que ens hi posem.

  • Les aliances internacionals també passen per trobar els nostres iguals

Si en el seu moment vaig exposar com el procés català podia suposar un avenç per la democràcia contemporània, encara amb més raó pot ser el camí a seguir per part d’altres nacions sense estat amb les quals s’ha de començar a treballar.

Igual que la nostra definició nacional passa per incorporar tots els seus membres més enllà del principat, la nostra definició com a col·lectiu i el nostre futur passa per treballar amb els nostres iguals. Això s’està fent evident després del 27-O. El suport i la feina internacional no està venint del treball amb estats (feina post27-S), sinó de les comunitats nacionals que ens acullen i escolten.

Hem de treballar en una comunitat europea política que es basi en les nacions.

  • Crear un banc nacional català

Dintre de les possibles limitacions competencials que això podria tenir, cal entendre que el que defineix econòmicament un Estat no és només poder aconseguir inversió estrangera i gestionar l’hipotètic pagament d’impostos a l’agència tributària pròpia (suposada estratègia post27S), sinó també la capacitat de fer una política monetària pròpia.

Amb això no proposo sortir de la UE ni de l’euro, sinó aprofitar les eines amb les quals s’està treballant arreu del món per aconseguir una economia local funcional que surti del mercat de divises. Si les ciutats poden tenir monedes locals o si la criptomoneda no està prohibida, què impedeix fer política econòmica autònoma a Catalunya?

Volem finançar polítiques socials i la ruptura? Podria ser el camí.

  • La ciutadania catalana pot tenir un reconeixement a nivell de drets d’estrangeria

És arriscat a nivell competencial, però es pot desenvolupar nous tipus de reconeixement administratiu de la ciutadania catalana que permeti que tota persona que visqui a Catalunya en qualsevol condició i que vulgui pugui accedir a tots els drets.

Hi ha drets que no podem regular (participació política, per exemple), però hem d’aprofitar qualsevol tipus de marge per a reconèixer qualsevol ciutadà. Si no poden votar, reduïm la importància del vot i incrementem la importància de la participació ciutadana.

Cal treballar en fer efectius els drets que ja existeixen perquè tothom, sense exclusió, els gaudeixi.

 

Aquests són 6 eixos amb propostes més o menys concretes que podrien fer creïble la doble institucionalitat i podrien apropar el pacte entre independentistes.

Volem Govern, però per a fer què? Volem República, però com?

 

El boicot a les eleccions del 155

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’Estat espanyol s’ha concretat, entre moltes altres mesures, en unes futures eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel President del Gobierno. Aquesta possibilitat ha generat incertesa en l’independentisme pel possible conflicte de legitimitats entre un Govern independentista paral·lel a un Parlament unionista.

El que sembla que no sap si fer l’independentisme és si presentar-se a aquestes eleccions. Evidentment, després d’una DUI, l’independentisme no podria reconèixer aquesta convocatòria. Però la por que un 30-40% de la població catalana la reconegués és real i podria comportar regalar el Parlament a una majoria unionista. I el Govern no es pot permetre aquest regal mentre es construeix un relat de legitimitat pròpia, amb unes institucions independents que s’hauran de protegir, fins i tot potser amb càrrecs a l’exili i amb un poder legislatiu que potser s’ha d’entregar a l’Assemblea de càrrecs electes.

I d’aquesta por surten propostes que podrien portar a la derrota. Entre elles, la convocatòria d’unes eleccions constituents contràries a la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, votada pel Parlament, i que preveu un procés constituent participatiu previ a aquestes eleccions. Aquesta opció, plantejada per determinats cercles, i que pretendria que la convocatòria “inevitable” fos controlada per les pròpies institucions catalanes, portaria a la derrota perquè renunciaria a fer efectiva la DUI (i a veure quin èxit té). A més, aquesta proposta divideix i provocaria la confrontació entre partits i organitzacions independentistes.

Però si l’independentisme no ha de reconèixer la convocatòria electoral efectuada pel Gobierno i alhora es pot trobar, hipotèticament, amb un perill real per la coherència del relat constitutiu de l’Estat, quina opció li queda? Una opció arriscada, però que és possible, més enllà de sigles i que busqui únicament el boicot. Un boicot que en cap cas es pot permetre l’abstenció.

En primer lloc, caldria presentar-se i disputar la majoria absoluta del Parlament. I la forma seria una llista unitària civil, aquella proposta que es va aparcar pel 27S i que tenia cert consens en l’independentisme. Així s’aconseguiria defugir interessos partidistes, sigles i quotes de poder, i tindria sentit tenint en compte l’objectiu.

D’aquesta manera, en segon lloc, caldria aconseguir la majoria d’escons per no deixar que es constitueixi el Parlament. És a dir, aquesta llista, s’hauria de presentar, i guanyar, perquè aquestes eleccions fossin completament fallides. I és que malgrat que el Reglament del Parlament no es planteja que sigui possible que no compareguin més de la meitat dels membres, l’article 89 preveu que “Per a poder adoptar acords vàlidament, el Parlament s’ha de trobar reunit segons el que estableix el Reglament, i amb l’assistència de la majoria absoluta dels seus membres”. Això vol dir que no es podria acordar ni tan sols la constitució de la Mesa que iniciaria la legislatura. El Parlament no arribaria a existir si mantingués 68 o més cadires buides.

En definitiva, l’independentisme faria bé de centrar-se en fer una DUI que sigui efectiva i, només en cas que sigui necessari, s’hauria de presentar sense sigles en les eleccions del 155 per assegurar la victòria per boicotejar-les.