Autodeterminar-se: errors en l’estratègia

Fins fa no gaire, l’independentisme tenia pressa. No ho dic només pels famosos 18 mesos del 2015, sinó perquè ja des d’abans es va socialitzar la sensació que els independentistes no teníem res a dir ni a fer a Espanya. Probablement això va passar des del moment en què l’Estat, amb tantes trampes com va poder, va retallar l’Estatut de tal manera que va acabar amb el sistema autonòmic. Des d’aquell 28 de juny de 2010, Catalunya no pot aspirar a res més dintre d’Espanya. De fet, aquell 2010 ens deixava no només sense poder projectar més competències, sinó que també n’havíem perdut pel camí.

Aquella intervenció dels poders estatals sobre l’autogovern català, cada vegada més insistent i variada, va servir a l’independentisme com a pretext per, fins i tot, oposar-se frontalment a la legitimitat del Tribunal Constitucional. Un Tribunal Constitucional que el 2015 va adquirir el poder, criticat per la Comissió de Venècia i pervertit en idea i aplicació, que ha permès condemnar i/o investigar els membres de les meses de les XI i XII legislatures. Es va consolidar en el discurs independentista, en definitiva, la idea que el Govern de Catalunya només respondria a allò decidit pel Parlament de Catalunya, tal com es va expressar clarament a la declaració de 9 de novembre de 2015 aprovada pel Parlament de Catalunya. 

Així deia aquella declaració:

Sisè. El Parlament de Catalunya, com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències.

(…) Vuitè. El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin resultar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol, com els especificats en l’annex d’aquesta resolució.  

En aquell moment, era evident que tot i que calia deixar la porta oberta a una proposta de l’Estat, no calia esperar-la. Ja eren comptades i assumides per tothom les més de 17 vegades que Espanya havia rebutjat donar veu a la ciutadania catalana per  autodeterminar-se. Les més recents, el rebuig a la transferència de la competència per convocar un referèndum el 2014, la prohibició i conseqüent repressió de la consulta del 9N i la prohibició i repressió del referèndum del primer d’octubre de 2017.

Finalment, després de segles en què Catalunya només existia a Espanya per ser reprimida amb més o menys duresa en funció dels interessos polítics dels dirigents de Madrid (és absurd haver de seguir recordant que el Decret de Nova Planta o l’empresonament del Govern de la Generalitat durant la Segona República espanyola no són singularitats històriques, sinó que formen part de la mateixa estratègia), el govern espanyol va decidir, ignorant qualsevol regla que existís fins aquell moment, suspendre l’autonomia catalana, destituir el Govern català i empresonar els líders polítics que no van exiliar-se.

Ara, però, la situació ha canviat. Part de l’independentisme ha decidit que, arran dels resultats electorals a les Corts espanyoles, Catalunya havia d’aprofitar la dependència del govern espanyol dels vots independentistes per treure’n un diàleg. Gràcies a aquesta estratègia s’ha investit un govern espanyol i se li ha donat estabilitat aprovant els seus pressupostos. En tot això, la novetat no és que hi hagi catalans donant suport a governs espanyols a canvi de més o menys guanys, sinó que aquests catalans són, específicament, independentistes. 

Què ha passat, llavors, amb la pressa? Què deu haver passat perquè després d’anys d’assumir que Catalunya no tenia més futur a Espanya, que la nostra veu no era escoltada, que les nostres competències només minvaven, que la nostra autonomia estava cada vegada més intervinguda, que el Parlament cada vegada podia parlar de menys assumptes i que l’independentisme acumulés 3.000 represaliats, ara l’independentisme estigui participant dels assumptes espanyols? 

És clar que hi ha un canvi d’estratègia. I no parlo de la suposada ampliació de la base, sinó de com uns resultats electorals a les Corts espanyoles que el 2015 es pretenien abandonar en 18 mesos han frenat totes les presses i han permès ignorar la llista llarguíssima d’evidències que demostren que Catalunya va camí de no ser ni tan sols una autonomia espanyola. És de veritat aquesta una oportunitat que es pot aprofitar per aconseguir la independència?

Jo considero que no. Per començar, i em sembla evident, perquè no se’n traurà res: ni l’amnistia, ni un referèndum pactat. I que Espanya ens tanqui novament la porta a res per enèsima vegada no sembla determinant ni per guanyar suport intern ni internacional. Però, sobretot, crec que, i això sí que és perillós, aquesta estratègia ens va en contra.

En aquest punt, per explicar-me, necessito fer un parèntesi acadèmic. 

El dret a l’autodeterminació, incorporat massa tard a l’ideari català en favor d’un no-reconegut internacionalment dret a decidir, reconeix el dret d’un poble o nació a governar-se a si mateix, fins i tot dintre d’un altre estat (autodeterminació interna) o creant-ne un de propi (autodeterminació externa). 

La premissa és ben senzilla: aquells pobles que no poden autodeterminar-se (autogovernar-se) internament dintre d’un altre estat, tenen dret a autodeterminar-se (independitzar-se) externament.

De manera més il·lustrativa, la famosa sentència del Tribunal Suprem del Canadà en relació a Quebec, fent cita també de la Declaració de Viena de 1993, va afirmar el següent:

Although this third circumstance has been described in several ways, the underlying proposition is that when a people is blocked from the meaningful exercise of its right to self-determination internally, it is entitled, as a last resort, to exercise it by secession. The Vienna Declaration requirement that governments represent “the whole people belonging to the territory without distinction of any kind” adds credence to the assertion that such a complete blockage may potentially give rise to a right of secession.  

Però, en què es concretaria el fet de no poder exercir l’autodeterminació interna? Quines situacions avalarien el dret d’un poble a exercir el dret d’autodeterminació externa? Segons explica Michel Seymour, professor de la Universitat de Montreal, al monogràfic editat per l’Institut d’Estudis per l’Autogovern The catalan process. Sovereignty, Self-Determination and Democracy in the 21st Century, podrien ser les següents situacions, tot fent cita dels posicionaments existents a l’acadèmia: 

Some are tempted to reduce internal self-determination to political representation. If the encompassing state is representative of the population because, for instance, the population elected its own representatives and these play a role in the central government of the state, then it is according to some all that is needed in order to say that the stateless people self-determines itself internally. This is for example, the view of the Supreme Court of Canada. For others, internal self-determination must entail that the stateless people be part of a continuous constitutional conversation and be involved in any decisions to modify the constitution. This is the view of new constitutionalists such as James Tully. Others suggest that internal self-determination for a stateless people is the enjoyment of self-government. This is, for instance, the way Will Kymlicka sees internal self-determination. So, for instance, if the British state were unable to transfer powers and allow the Scottish government more fiscal autonomy, it would amount to a violation of their internal self-determination. 

Així mateix, Seymour afegeix més endavant que «[…] the most important arrangement that the state should allow in order to recognize a people’s right to internal self-determination is perhaps to allow for some kind of differential status. If the state systematically refuses this differential status, then clearly, the state is not allowing the people to determine its own political status within the sovereign state».

En resum, és possible sistematitzar breument les diferents vies d’autodeterminació interna de la següent manera:

  1. Tenir representació política i tenir veu en els assumptes del govern central de l’Estat
  2. Ser part del diàleg constitucional i estar-hi involucrat
  3. Gaudir d’un autogovern
  4. Gaudir d’un estatus diferenciat dins de l’Estat

Tanco ara el parèntesi acadèmic iniciat fa uns paràgrafs. És evident a ulls de qualsevol persona que l’independentisme, com he explicat a l’inici d’aquest article, va establir com a eix central del seu argumentari el fet que no s’escoltava la voluntat catalana a les Corts espanyoles, que el govern espanyol no s’asseia a negociar en igualtat de condicions amb el seu homòleg català, que qualsevol intent de reforma constitucional o de petició a tal efecte eren rebutjats, que l’autogovern des de 2010 no es podia anomenar com a tal i que si Catalunya té algun estatus diferenciat dins de l’Estat és el marcat per la repressió, i, en definitiva, que no hi havia alternativa possible per coexistir dintre de l’estat espanyol.

Ara, però, l’independentisme ha investit un president espanyol i ha aprovat uns pressupostos estatals, és a dir, ha estat important en la governabilitat; defensa el «govern efectiu» de les competències catalanes com si hi hagués un camí per recórrer; i assegura que l’Estat per fi ens reconeix un estatus diferenciat quan seu amb nosaltres a una taula de diàleg.

O bé els discurs i les raons que s’hi expressaven fins ara no eren certes, cosa que personalment descarto absolutament per les raons expressades més amunt, o bé la nova estratègia és tan innocent que no pot estar més equivocada.

Si l’independentisme defensa ara que gaudeix d’autodeterminació interna, per a què reclamar l’autodeterminació externa? Si ja ens podem autogovernar de manera suficient, si la nostra veu és escoltada a l’Estat i si som part de la seva governabilitat, per a què volem la independència? Quin ciutadà català o estat estranger pot creure’s el moviment independentista quan els seus representants legitimen l’estat espanyol i les seves institucions?

En definitiva, no, no és cert que les majories conjunturals de les Corts espanyoles siguin una oportunitat prou important i determinant com perquè ens surti a compte perjudicar el nostre propi relat, les nostres necessitats d’autogovern. Ens estem fent mal i, d’aquesta manera, només podem perdre suport. 

Sort, això sí, que al davant hi tenim l’estat espanyol, que ni sap ni vol actuar d’una altra manera i que segueix mostrant-nos nous motius per independitzar-nos, reprimint, encausant, condemnant, empresonant i coartant tot tipus de manifestacions, debats i representacions polítiques sorgides de l’independentisme. 

O l’independentisme deixa d’autoenganyar-se i d’autoboicotejar-se, o al final ser independentista acabarà significant una cosa diferent. I ja portem massa paraules que ara no signifiquen res; no perdem també aquesta, ni la seva raó de ser.

En conseqüència, l’independentisme faria bé de tornar al relat més realista, que alhora és aquell que és més comprensible pels propis ciutadans i per a la resta d’actors internacionals: Catalunya no només no es pot autogovernar, sinó que cada vegada ho pot fer menys, i l’única manera de protegir l’autogovern és la independència. El «mentrestant» crec que no s’ha de debatre tant en termes de gestió (que sempre és millorable) com en termes de legitimitat, drets i determinació, en el sentit que l’independentisme no té cap necessitat d’asseure’s a una taula ni de negociar mentre no hi hagi cap oferta digna de ser escoltada. 

Així, potser l’independentisme tindrà alguna oportunitat de ser exitós. En canvi, si seguim actuant com els darrers tres anys, no pararem de perdre. 

Objectiu Rodalies

[Col·laboració de la Maria Vidal]

Ara fa un any l’independentisme català va iniciar l’enfrontament directe amb l’estat espanyol i va perdre de manera estrepitosa. S’empresonaren líders socials i polítics i d’altres van haver d’exiliar-se. Des d’aleshores l’ofensiva contra el moviment independentista ha anat augmentant i el nombre de represaliats ja no se cenyeix només als polítics professionals, sinó també a funcionaris, professors, alcaldes… i ja s’acosten al miler.

La repressió va ser esglaonada. En un principi, quan l’executiu de Rajoy va anunciar l’aplicació del 155 a Catalunya, diverses veus de tots dos bàndols van considerar que era una jugada extremadament arriscada. El govern espanyol creia que el control del territori seria inviable, ja que la intervenció per mitjà del 155 podia ser com llançar un llumí encès sobre una “regió” llargament ruixada amb gasolina. Aquest temor del govern espanyol a la insurrecció és fonamental per entendre perquè Rajoy va implementar el 155 de la menor durada temporal possible, tot utilitzant-lo per convocar eleccions i limitar els drets electorals dels independentistes en una convocatòria que ell mateix va plantejar com a decisiva.

L’endemà de l’aplicació del 155, però, els líders polítics independentistes van desaparèixer. Només van treure el nas per deixar clar que no ens havíem de mobilitzar i que no calia que sortíssim a defensar les institucions que ens acabaven d’arrabassar impunement. Dues setmanes abans, l’Estat espanyol havia engarjolat Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i en aquell moment tampoc es va aprofitar la indignació popular per fer una convocatòria multitudinària i immediata. Els qui crèiem que la població sortiria indignada el minut posterior a l’anunci de l’aplicació del 155 vam pecar d’ingenus de la mateixa manera que vam fer-ho quan van empresonar els Jordis. El govern ens va dir que no ens manisfestéssim massivament per les institucions i no vam fer-ho. I encara no els hi hem demanat explicacions per aquesta decisió.

La conseqüència inevitable de la passivitat popular davant de l’empresonament i l’exili dels nostres líders i polítics és que els responsables de la repressió s’han envalentit. Així, Casado i Rivera demanen insistentment que es torni a aplicar el 155. Cosa no gens estranya, ja que ells senten que es van quedar a mig camí. El 155 va intervenir les Conselleries clau per lligar les mans a la Generalitat en el seu àmbit d’acció immediat, però no es va centrar en l’eliminació del nostre dret a viure com a catalans a Catalunya en no intervenir la CCMA ni el currículum educatiu. Un cop s’ha demostrat, doncs, que se’ns poden prendre les institucions sense que hi hagi cap daltabaix irreparable, és obvi pensar que tard o d’hora tornaran a implementar el 155 per acabar la feina.

Mentrestant, el moviment independentista es troba totalment dividit. Hi va haver tants motius i tan diversos per assitir a la passada manifestació de l’11S que seria pràcticament impossible treure’n una conclusió clara més enllà del fet que la gent continua sent independentista. Punt. Tot i aquesta divisió, la manifestació del 2018 va ser igual de festiva que totes les dels anys anteriors, la qual cosa, en un determinat sentit, és profundament depriment. Perquè el pacifisme i la perseverança no han d’anar de la mà de la ingenuïtat. Es pot ser independentista i voler la llibertat dels presos polítics sense creure que serem independents en menys d’un any o que la lluita per la justícia depèn de la quantitat de llaços grocs que hi ha al carrer. L’independentisme és un moviment que trenca amb l’establishment, la qual cosa hauria de voler dir que el poder mai s’hi hauria de trobar còmode. Tot i això, des de les mateixes butaques des d’on se’ns nega una explicació clara sobre el que va passar durant la tardor del 2017 se’ns encoratja a centrar-nos en la col·locació massiva de llaços grocs. Allò depriment, doncs, de la manifestació va ser la comprovació de que aquesta estratègia està donant bons resultats. Aquesta falta de transparència i de rendiment de comptes no ha tingut un impacte visible en els ànims de la gent, que un any més van treure les gralles i les disfresses extravagants i van sortir a corejar consignes. El caràcter d’urgència pels resultats que havia caracteritzat l’independentisme durant els darrers anys ha desaparegut juntament amb el judici crític.

En conseqüència, ERC i PDeCAT poden refer junts el camí de tornada a l’autonomisme. No només formen part del suport parlamentari al govern del PSOE, sinó que estan creant el clima adequat per fer creure a l’opinió pública que s’està negociant amb el govern espanyol. Serà interessant veure què s’extreu d’un diàleg on una part té tots els poders fàctics i la meitat del govern en el seu poder i l’altra part no té ni tan sols la voluntat de desobeir.

En conclusió, podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’independentisme no està essent incòmode per l’Estat, ja que ens saben derrotats i sense objectiu. No ens acostarem al tan sonat “referèndum pactat d’autodeterminació” sense posar el govern espanyol entre les cordes. Això sí, amb sort, potser finalment aconseguirem que els trens de rodalies funcionin millor.

 

Maria Vidal @mavilo83

El boicot a les eleccions del 155

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’Estat espanyol s’ha concretat, entre moltes altres mesures, en unes futures eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel President del Gobierno. Aquesta possibilitat ha generat incertesa en l’independentisme pel possible conflicte de legitimitats entre un Govern independentista paral·lel a un Parlament unionista.

El que sembla que no sap si fer l’independentisme és si presentar-se a aquestes eleccions. Evidentment, després d’una DUI, l’independentisme no podria reconèixer aquesta convocatòria. Però la por que un 30-40% de la població catalana la reconegués és real i podria comportar regalar el Parlament a una majoria unionista. I el Govern no es pot permetre aquest regal mentre es construeix un relat de legitimitat pròpia, amb unes institucions independents que s’hauran de protegir, fins i tot potser amb càrrecs a l’exili i amb un poder legislatiu que potser s’ha d’entregar a l’Assemblea de càrrecs electes.

I d’aquesta por surten propostes que podrien portar a la derrota. Entre elles, la convocatòria d’unes eleccions constituents contràries a la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, votada pel Parlament, i que preveu un procés constituent participatiu previ a aquestes eleccions. Aquesta opció, plantejada per determinats cercles, i que pretendria que la convocatòria “inevitable” fos controlada per les pròpies institucions catalanes, portaria a la derrota perquè renunciaria a fer efectiva la DUI (i a veure quin èxit té). A més, aquesta proposta divideix i provocaria la confrontació entre partits i organitzacions independentistes.

Però si l’independentisme no ha de reconèixer la convocatòria electoral efectuada pel Gobierno i alhora es pot trobar, hipotèticament, amb un perill real per la coherència del relat constitutiu de l’Estat, quina opció li queda? Una opció arriscada, però que és possible, més enllà de sigles i que busqui únicament el boicot. Un boicot que en cap cas es pot permetre l’abstenció.

En primer lloc, caldria presentar-se i disputar la majoria absoluta del Parlament. I la forma seria una llista unitària civil, aquella proposta que es va aparcar pel 27S i que tenia cert consens en l’independentisme. Així s’aconseguiria defugir interessos partidistes, sigles i quotes de poder, i tindria sentit tenint en compte l’objectiu.

D’aquesta manera, en segon lloc, caldria aconseguir la majoria d’escons per no deixar que es constitueixi el Parlament. És a dir, aquesta llista, s’hauria de presentar, i guanyar, perquè aquestes eleccions fossin completament fallides. I és que malgrat que el Reglament del Parlament no es planteja que sigui possible que no compareguin més de la meitat dels membres, l’article 89 preveu que “Per a poder adoptar acords vàlidament, el Parlament s’ha de trobar reunit segons el que estableix el Reglament, i amb l’assistència de la majoria absoluta dels seus membres”. Això vol dir que no es podria acordar ni tan sols la constitució de la Mesa que iniciaria la legislatura. El Parlament no arribaria a existir si mantingués 68 o més cadires buides.

En definitiva, l’independentisme faria bé de centrar-se en fer una DUI que sigui efectiva i, només en cas que sigui necessari, s’hauria de presentar sense sigles en les eleccions del 155 per assegurar la victòria per boicotejar-les.

Un espai polític sense referents

L’altre dia em van preguntar quin era el meu referent polític dintre de l’independentisme i no vaig saber què dir.

Per una banda, això és bo. L’independentisme és un moviment acostumat a improvisar, a discutir i a estirar i pressionar. Té una estratègia tan clara que necessita d’un manifest perquè es decideixi fer un RUI. I és capaç de carregar-se el President que intentava monopolitzar-ho, únic referent a l’exterior, i sortir-ne beneficiat.

Per l’altra, és dolent. Si algú pregunta, qui se suposa que està dirigint tot plegat? Qui se suposa que té clar els propers escenaris? Qui se suposa que està capacitat per a decidir en moments de tensió com els que vindran? Depenem del llibre blanc del Consell Assessor per a la Transició Nacional en el que participava la Pilar Rahola?

En els propers mesos veurem si sols ens bastarem.

Perquè la Llei del referèndum no es tramita #comsempre

Després de la presentació per part de Junts pel Sí i la CUP de la Llei del referèndum d’autodeterminació, l’unionisme i, especialment, els comuns, han sortit en massa a criticar que la Llei no s’hagi presentat #comsempre. És a dir, que no s’hagi presentat formalment al Parlament, no s’hagi permès debatre el conjunt, ni presentar esmenes ni votar el text definitiu. I és que el Parlament de Catalunya, ara mateix, es troba en un estat d’excepció, #comnovolíemrecordar i de forma totalment allunyada d’un país normal.

El nostre Parlament ara mateix es troba intervingut pel Gobierno i pel Tribunal Constitucional. Ara mateix, qualsevol iniciativa, legislativa o no legislativa, que tingui a veure amb el referèndum, és il·legal. Per entendre’ns: si Junts pel Sí i la CUP presentessin el text al registre del Parlament, l’endemà la iniciativa seria al TC, suspesa, i en pocs dies, anul·lada.

Les últimes grans aportacions del Tribunal Constitucional en relació amb el Procés han vingut a través d’Interlocutòries d’execució, sense necessitat de sentència. I cadascuna d’aquestes interlocutòries han anat acompanyades d’escrits a la Fiscalia. I, precisament per això, JxS i la CUP reformen el Reglament perquè tota la presentació i aprovació es faci en un sol dia. I, precisament per això, JxS i la CUP estan intentant legislar lluny del Parlament.

No intervingueu el Parlament i legislarem #comsempre. Mentrestant, votarem lluny del Parlament tots els ciutadans.

Els meus pares i jo

Vaig néixer en el si d’una família espanyola, tant culturalment com lingüística. La mare, catalana de primera generació, filla de manxecs, no va tastar gairebé el català a l’escola i va aprendre sobretot de forma autodidacta i per ensenyar els meus germans i a mi a dominar-lo el màxim possible. El pare, andalús i arribat amb tres anys amb una convivència intermitent aquí a Catalunya durant anys, encara ara no s’ha sentit mai necessitat de parlar català tot i haver-ne estudiat alguns cursos i poder llegir i escoltar qualsevol tipus de registre d’aquest, des del més culte fins al de carrer.

Tots dos ens han educat en castellà a casa. He crescut parlant-lo amb ells, amb els meus germans, amb els meus tiets i avis, perquè tant per ells com per mi és l’idioma amb el qual hem après, hem ensenyat, ens hem estimat i ens hem fet créixer. El català a casa era quelcom reservat als deures, als llibres, a la televisió o a les persones que venien de fora.

En cap moment se m’ha fet proselitisme de la cultura espanyola diferenciant-la de la catalana. No hi ha hagut mai a casa una discussió comparativa sobre cap cultura. Se m’ha ensenyat a valorar escriptors i pensadors catalans, periodistes i polítics, pel simple fet de tenir, precisament, un valor, independentment de la seva nacionalitat o de l’idioma del seu pensament. La meva cultura catalana, a casa, es limitava a allà on arribessin els meus pares en la seva coneixença de les històries i tradicions catalanes, sense judicis de valor ni barreres més enllà del seu aprenentatge.

De fet, es van preocupar durant tot el meu creixement infantil i adolescent de portar-me a escoles que més enllà del seu valor pedagògic fossin eminentment catalanes. I és així com des de ben petit vaig naturalitzar sense cap tipus de problema que a casa parlava castellà i a l’escola em comunicava en català. I va ser fora de casa on aprenia més del passat de Catalunya, on participava de tradicions catalanes, i on fomentaven encara més la lectura en català, que va començar a predominar des de ben petit.

Però si vaig ser capaç de viure de forma tan natural aquest aprenentatge bilingüe va ser gràcies al fet que els meus pares sempre m’han ensenyat els perills del nacionalisme, de tots ells. A casa mai se m’ha imposat un sentiment nacional ni patriòtic, i de fet se m’ha ensenyat que les banderes nacionals són draps que mai s’han de posar d’excusa de cap raó política. Educat per uns pares que, si poguessin serien apàtrides, jo sempre he vist les banderes i els nacionalismes des de darrere de la barrera, com qui sent por de les bajanades que els qui les porten puguin dur a terme.

El més important, de fet, és que aquest aprenentatge, basat en el coneixement i el valor no nacionalista de les coses, ha estat bidireccional. Jo he ensenyat història, política i dret català a casa en la mesura en què la coneixia a l’escola i pels meus interessos, anant més enllà del que ells van poder aprendre. Ells, que sempre han renegat de l’educació que van rebre, per inútil, curta de mires, feixista en la imposició i en el contingut, també han lamentat no haver après més sobre el català i Catalunya. Ells, sempre s’han pres l’educació dels seus fills com una forma d’aprendre.

I és en l’aprenentatge dels últims anys on hem trobat grans debats sobre el que estava passant a Catalunya des del 2010. Jo, antinacionalista, coneixedor progressiu de les particularitats històriques, socials i polítiques catalanes, anava descobrint a poc a poc que l’anhel independentista concordava amb els valors ètics ensenyats a casa i a l’escola. Jo, des de la distància més allunyada possible dels qui preponderaven l’odi i onejaven banderes, vaig apropar-me als ideòlegs del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre alhora em veia cada cop més gustosament rodejat d’una gent que fa poble sobretot quan defensa la democràcia i la justícia.

No he dut cap estelada en aquest temps, per molt que m’he implicat en el procés de múltiples formes. I m’agrada que així sigui. M’agrada poder dir que sóc independentista sense valorar més la senyera que la bandera republicana (que bé valoro més que l’actual). Però començo a tenir molt clar que, amb totes les conseqüències, el dia que faci falta, que serà un dia alegre, sortiré al carrer amb una estelada per celebrar que la reivindicació s’ha fet estat pel seu significat i no pels seus colors.

El full de ruta: desitjos per la qüestió de confiança

Aquests darrers dies, després de moltes converses, algunes descregudes i d’altres desconcertades, no he tingut més remei que ordenar mentalment les idees obtingudes al llarg d’aquest últim any des de les eleccions del 27S. I, oh, sorpresa! Encara hi som a temps de tot.

Si la fi dels 18 mesos previstos és l’estiu del 2017 queda poc menys d’un any per a… un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que suposi la ruptura amb l’Estat espanyol. Mecanisme que encara no s’ha concretat, ja que es debat entre les eleccions constituents previstes pel programa de Junts pel Sí (i que em consta que era un mecanisme discutit des d’un inici pel que fa a la legitimitat del resultat) i les diverses formes plantejades de Referèndum Unilateral d’Independència. Però, discussió a banda, com està previst que arribem fins llavors?

Doncs aquesta resposta és la que ha de respondre el President Puigdemont amb el seu discurs a la qüestió de confiança, quines són les passes i quan es pretén donar cadascuna d’elles. Perquè més enllà de saber que s’han d’aprovar uns pressupostos o les lleis de desconnexió, el fet de concretar el seu contingut ens aportarà llum sobre quins fets seran transcendentals i quan es produiran. D’aquesta forma, i amb un calendari merament orientatiu per a demostrar la seva factibilitat, en el discurs del President espero escoltar quelcom molt similar al següent:

  • Octubre 2016: debat de política general, on s’acabaran de concretar més passes del full de ruta però també moment en què possiblement s’aprovaran resolucions polítiques desobedients amb les ordres del Tribunal Constitucional, tal i com va succeir amb l’aprovació pel Ple de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Serà per tant el primer moment de tensió, i especialment si a més tenim en compte que iniciarà la tramitació parlamentària la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, tramitació que reafirma la sobirania pròpia de Catalunya.
  • Octubre-novembre 2016: aprovació de la Llei de Pressupostos. Aquesta Llei, a banda dels miracles per a quadrar els comptes, haurà de contenir les partides pressupostàries necessàries perquè allò previst a les lleis de desconnexió pugui existir fora del paper. Quin serà el pressupost per la Hisenda Catalana? I per la prevista Seguretat Social catalana? I pel procés constituent? I per un eventual RUI? Quan la CUP exigia pels pressupostos del 2016 una mostra de ruptura, preveia sobretot la ignorància del sostre de dèficit i la desobediència respecte el marc competencial espanyol i no se li va voler concedir. Aquesta vegada el propi full de ruta del Govern exigirà actuacions definitives. I aquests pressupostos seran impugnats davant del Tribunal Constitucional i qualsevol integració del full de ruta independentista als mateixos suposarà la desobediència respecte les resolucions del Constitucional.
  • Novembre-desembre 2016: inici de la tramitació parlamentària de les lleis de desconnexió. Es preveu que Junts pel Sí i CUP entrin textos amb els punts essencials acordats de totes elles com a proposicions de llei, però el seu text definitiu requerirà un debat parlamentari a fons que centrarà el debat polític a Catalunya i Espanya ja que serà el moment en què coneixerem els detalls jurídics de la desconnexió. Evidentment, la desobediència respecte el Tribunal Constitucional creuarà definitivament el punt de no retorn. S’acabarà així la feina, en gran part, del Govern de portes endins per tal que sigui el Parlament qui agafi les regnes de la desconnexió amb la legitimitat de la majoria independentista.
  • Gener de 2017: inici del procés constituent popular. A les conclusions del procés constituent es preveu la participació de la ciutadania a través de la resposta d’unes preguntes consensuades en un Fòrum social constituent. La CUP va ser qui va proposar la constitució d’aquest Fòrum social que atorga el protagonisme a les entitats socials i redueix el paper de la ciutadania a un multireferèndum, però en les conclusions no es va acabar de concretar la participació de la ciutadania, que podria circumscriure’s al multireferèndum o a un procés participatiu més ampli de discussió i debat, com proposen ANC i Òmnium (englobades en la plataforma Reinicia). D’una forma o altra, aquesta participació s’ha de concretar i necessitarà probablement més de mig any abans de la ruptura amb l’Estat, quan la velocitat i transcendència dels esdeveniments no permetrà, probablement, un debat tranquil sobre com ha de ser aquell nou estat.
  • Juny de 2017: aprovació i entrada en vigor de les lleis de desconnexió. Pel que fa al calendari, interessa especialment l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica, que suposarà la ruptura amb l’ordenament jurídic espanyol i la “fi de la desobediència” i “l’inici de l’obediència únicament a la legalitat catalana”. És en aquest nou marc jurídic on la llei haurà de preveure les normes que regiran les eleccions constituents o la realització del RUI, de forma que ni un ni altre es tornin eleccions plebiscitàries o 9N.
  • Juliol de 2017: RUI i/o eleccions constituents. Un cop aprovada pel Parlament la desconnexió, aquesta haurà de ser ratificada per la ciutadania, i s’ha de concretar l’eina que ho permetrà. Però llavors la ruptura no només serà jurídica, sinó que gaudirà d’una legitimitat incontestable.

Si el President Puigdemont proposa quelcom similar a això o millor, no només anem bé de temps sinó que a més la ruptura serà realitat si la gent la referenda.

Això sí, serà l’any més convuls que haguem tingut fins ara. Desobediència, denúncies, inhabilitacions i possibles condemnes penals ens acompanyaran durant tot el camí. Però és inevitable que els qui tenen legitimitat però no tenen eines se les hagin d’inventar.

El RUI no serà vinculant si no ho decidim

Després de veure com la Presidenta del Parlament o la portaveu del Grup Parlamentari CUP-Crida Constituent diferenciaven davant de la premsa el RUI de la consulta del 9N pel fet que “un referèndum és vinculant per definició”, és important aclarir que això no és així.

Un referèndum, tant a la Constitució Espanyola, com en el seu desenvolupament legal, com en la seva interpretació per part del Tribunal Constitucional com fins i tot la legislació catalana, entenen que els referèndums poden ser vinculants o consultius, de forma que el seu resultat és o jurídicament o políticament vinculant en funció de la seva tipologia.

Els referèndums consultius són referèndums on el que es pretén és preguntar l’opinió a la ciutadania per, a partir d’aquí, prendre determinades decisions. Obliga políticament perquè l’actuació del Govern perdrà crèdit i suport si actua en contra del resultat, però es veurà habilitat per a prendre decisions diverses. Els vinculants, en canvi, imposen el resultat “sense matisos”.

És dels referèndums consultius d’on ha sorgit, en certa manera, el concepte de consulta emprat per l’Estatut, pel President Mas i el Parlament però també en el seu moment per Ibarretxe en el seu intent de preguntar al poble basc sobre la independència, i és que en tots aquests casos s’ha intentat diferenciar el concepte de consulta de referèndum pel fet de no ser vinculant. El que es volia fer al 9N no es va anul·lar perquè fos vinculant i això no es pogués fer; es va anul·lar perquè envaïa les competències de l’Estat de preguntar al cens, és a dir, al conjunt de la població amb dret a vot. Per tant, en sentit contrari, el que diferenciarà un RUI de la consulta del 9N és, entre d’altres coses, assumir la desobediència en la pregunta al conjunt de la població.

Per tant, i és important, per molt que només un matís. Si volen fer un referèndum vinculant, que ho regulin així (fet que impediria aplicar l’encara vigent Llei de consultes per via de referèndum), però que no intentin creure que la comunitat internacional ho entendrà així pel simple fet d’anomenar-lo referèndum.

El Referèndum Unilateral d’Independència

“La reforma establece un régimen específico para los supuestos de incumplimiento de las resoluciones del Tribunal Constitucional. En estos casos, el Tribunal solicitará un informe a quienes deban cumplirlas y, una vez se reciba el informe o venza el plazo que se hubiera dado, el Tribunal podrá imponer multas coercitivas, acordar la suspensión de las autoridades o empleados públicos responsables del incumplimiento, o encomendar al Gobierno de la Nación, aun en funciones, la ejecución sustitutoria. Todo ello, sin perjuicio de que puedan exigirse las responsabilidades penales que correspondan.” Preàmbul Llei Orgànica 15/2015, de 16 d’octubre, de reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’Estat de Dret

El 9 de novembre de 2014 es va dur a terme a Catalunya un procés participatiu ciutadà, basat en els drets a la llibertat d’expressió i a la participació política més enllà de les vies institucionals, en certa manera ciutadà i sense que estiguin encara concretades les responsabilitats polítiques. Aquell procés participatiu, en un inici una consulta legal basada en la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació política i després repetidament inconstitucionalitzat (tant per la suspensió de la llei i posterior declaració d’inconstitucionalitat dels articles en qüestió com perquè la pròpia convocatòria de la consulta va ser declarada inconstitucional abans de la seva celebració), i per tant, amb evidents problemes de cobertura legal, va portar a l’actual investigació de l’ara expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega, l’exconsellera d’educació Irene Rigau i l‘exconseller de presidència Francesc Homs, i a una constatació de les insuficiències executives de les decisions del Tribunal Constitucional, al no estar aquest encabit dintre del Poder Judicial ordinari. Tot aquest desgavell jurídic va ser l’origen, junt amb les eleccions plebiscitàries, de la reforma legal que inicia aquest article.

He cregut necessari contextualitzar aquest fet perquè un dels possibles riscs del RUI seria que es repetís el 9N. Si no fos pel fet que ara, gràcies a la reforma, es podria compel·lir de forma gairebé immediata a les autoritats catalanes perquè cessessin qualsevol tipus de preparatiu, ja que en casos urgents i “d’especial transcendència constitucional” (traduïble en el sentit de: “aquells casos on es pretengui trencar la unitat de l’estat espanyol”) el Tribunal Constitucional pot ara prendre accions per assegurar el compliment de les seves decisions de forma unilateral (i amb unes suposades posteriors garanties processals). És a dir, difícilment podria repetir-se el 9N ja que tant les autoritats com els funcionaris públics (posem directors dels col·legis electorals) podrien acabar sancionats o  inhabilitats de forma immediata.

En aquest context, es fa difícil entendre quina és la proposta dintre del marc jurídic espanyol, doncs ara més que mai, l’Estat té moltes eines per a aturar qualsevol tipus d’intent d’actuació unilateral que contravingui la Constitució. A no ser, és clar, que s’estigui plantejant fer un referèndum constitucional amb totes les seves conseqüències, és a dir, fora ja de la legalitat espanyola.

Falta per determinar, per tant, el més essencial de la proposta. Estem parlant de l’actuació definitiva per a trencar amb l’Estat espanyol? Pretenen les veus que el proposen desobeir fins l’última conseqüència l’ordenament jurídic espanyol?

És a dir, es pot plantejar un referèndum per decidir si trencar amb l’ordenament espanyol que per a realitzar-se necessita necessàriament un trencament amb l’ordenament espanyol?

En tot cas, el full de ruta aprovat en el seu moment per Junts pel Sí i la CUP ja considera legitimat el Govern per a aquest trencament, prèvia aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Es concretarà, per tant, el RUI com a inici del trencament i del procés constituent?

 

La independència de Catalunya

En els moments que estem vivint, de crisis econòmica derivada en una demostració de la crisis política i de valors, la situació aquí a Catalunya és una porta oberta a un canvi.

La porta no sabem on ens dirigeix. Hi ha molts opinòlegs que defensen els seus ideals en base a uns arguments majoritàriament enfrontats. Hi ha alguns d’aquests opinòlegs, que des del seu escó, intenten manipular l’opinió pública amb ajuda dels mitjans afins al partit. Però també hi ha gent, que crec majoria, que opina que vol un canvi.

I és que el que voldrien les persones d’esquerres del món, és l’oportunitat que tenen davant els ciutadans de Catalunya. L’oportunitat d’un petit canvi sota la situació actual. Un canvi que no ens salvarà pas de la crisis ni de les imposicions alemanyes, però potser ens permetrà un procés constituent que fa mesos, com podeu comprovar a antics posts, que desitjo envers Espanya. Perquè crec que una Constitució, encara que sigui paper mullat davant dels poders econòmics, és la base dels drets dels ciutadans i és necessari que sigui forta, no com l’actual a l’Estat Espanyol. I sé que hi ha moviments que estan iniciant un procés constituent, però és que si Catalunya s’independitza en tindrem un a sobre!

Sé que aquest discurs és potser massa pretensiós, però crec que l’hem de tenir present de cara a una eventual independència, perquè els ideals que ara s’estan perdent de cara a aconseguir-la, apareguin amb tota la força en unes eleccions constituents.

Aquest text, simplement, és un granet de sorra per a recordar a tot català que els ideals no s’han de perdre envers un objectiu, i per intentar que tot espanyol, europeu o ciutadà del món vegi en això una oportunitat, un segon pas, seguint el camí iniciat per Islàndia. Perquè si així ho veuen, aquesta independència no serà un tancament, una separació, sinó que significarà una obertura al canvi.