El boicot a les eleccions del 155

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part de l’Estat espanyol s’ha concretat, entre moltes altres mesures, en unes futures eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel President del Gobierno. Aquesta possibilitat ha generat incertesa en l’independentisme pel possible conflicte de legitimitats entre un Govern independentista paral·lel a un Parlament unionista.

El que sembla que no sap si fer l’independentisme és si presentar-se a aquestes eleccions. Evidentment, després d’una DUI, l’independentisme no podria reconèixer aquesta convocatòria. Però la por que un 30-40% de la població catalana la reconegués és real i podria comportar regalar el Parlament a una majoria unionista. I el Govern no es pot permetre aquest regal mentre es construeix un relat de legitimitat pròpia, amb unes institucions independents que s’hauran de protegir, fins i tot potser amb càrrecs a l’exili i amb un poder legislatiu que potser s’ha d’entregar a l’Assemblea de càrrecs electes.

I d’aquesta por surten propostes que podrien portar a la derrota. Entre elles, la convocatòria d’unes eleccions constituents contràries a la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, votada pel Parlament, i que preveu un procés constituent participatiu previ a aquestes eleccions. Aquesta opció, plantejada per determinats cercles, i que pretendria que la convocatòria “inevitable” fos controlada per les pròpies institucions catalanes, portaria a la derrota perquè renunciaria a fer efectiva la DUI (i a veure quin èxit té). A més, aquesta proposta divideix i provocaria la confrontació entre partits i organitzacions independentistes.

Però si l’independentisme no ha de reconèixer la convocatòria electoral efectuada pel Gobierno i alhora es pot trobar, hipotèticament, amb un perill real per la coherència del relat constitutiu de l’Estat, quina opció li queda? Una opció arriscada, però que és possible, més enllà de sigles i que busqui únicament el boicot. Un boicot que en cap cas es pot permetre l’abstenció.

En primer lloc, caldria presentar-se i disputar la majoria absoluta del Parlament. I la forma seria una llista unitària civil, aquella proposta que es va aparcar pel 27S i que tenia cert consens en l’independentisme. Així s’aconseguiria defugir interessos partidistes, sigles i quotes de poder, i tindria sentit tenint en compte l’objectiu.

D’aquesta manera, en segon lloc, caldria aconseguir la majoria d’escons per no deixar que es constitueixi el Parlament. És a dir, aquesta llista, s’hauria de presentar, i guanyar, perquè aquestes eleccions fossin completament fallides. I és que malgrat que el Reglament del Parlament no es planteja que sigui possible que no compareguin més de la meitat dels membres, l’article 89 preveu que “Per a poder adoptar acords vàlidament, el Parlament s’ha de trobar reunit segons el que estableix el Reglament, i amb l’assistència de la majoria absoluta dels seus membres”. Això vol dir que no es podria acordar ni tan sols la constitució de la Mesa que iniciaria la legislatura. El Parlament no arribaria a existir si mantingués 68 o més cadires buides.

En definitiva, l’independentisme faria bé de centrar-se en fer una DUI que sigui efectiva i, només en cas que sigui necessari, s’hauria de presentar sense sigles en les eleccions del 155 per assegurar la victòria per boicotejar-les.

El full de ruta: desitjos per la qüestió de confiança

Aquests darrers dies, després de moltes converses, algunes descregudes i d’altres desconcertades, no he tingut més remei que ordenar mentalment les idees obtingudes al llarg d’aquest últim any des de les eleccions del 27S. I, oh, sorpresa! Encara hi som a temps de tot.

Si la fi dels 18 mesos previstos és l’estiu del 2017 queda poc menys d’un any per a… un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que suposi la ruptura amb l’Estat espanyol. Mecanisme que encara no s’ha concretat, ja que es debat entre les eleccions constituents previstes pel programa de Junts pel Sí (i que em consta que era un mecanisme discutit des d’un inici pel que fa a la legitimitat del resultat) i les diverses formes plantejades de Referèndum Unilateral d’Independència. Però, discussió a banda, com està previst que arribem fins llavors?

Doncs aquesta resposta és la que ha de respondre el President Puigdemont amb el seu discurs a la qüestió de confiança, quines són les passes i quan es pretén donar cadascuna d’elles. Perquè més enllà de saber que s’han d’aprovar uns pressupostos o les lleis de desconnexió, el fet de concretar el seu contingut ens aportarà llum sobre quins fets seran transcendentals i quan es produiran. D’aquesta forma, i amb un calendari merament orientatiu per a demostrar la seva factibilitat, en el discurs del President espero escoltar quelcom molt similar al següent:

  • Octubre 2016: debat de política general, on s’acabaran de concretar més passes del full de ruta però també moment en què possiblement s’aprovaran resolucions polítiques desobedients amb les ordres del Tribunal Constitucional, tal i com va succeir amb l’aprovació pel Ple de les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Serà per tant el primer moment de tensió, i especialment si a més tenim en compte que iniciarà la tramitació parlamentària la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, tramitació que reafirma la sobirania pròpia de Catalunya.
  • Octubre-novembre 2016: aprovació de la Llei de Pressupostos. Aquesta Llei, a banda dels miracles per a quadrar els comptes, haurà de contenir les partides pressupostàries necessàries perquè allò previst a les lleis de desconnexió pugui existir fora del paper. Quin serà el pressupost per la Hisenda Catalana? I per la prevista Seguretat Social catalana? I pel procés constituent? I per un eventual RUI? Quan la CUP exigia pels pressupostos del 2016 una mostra de ruptura, preveia sobretot la ignorància del sostre de dèficit i la desobediència respecte el marc competencial espanyol i no se li va voler concedir. Aquesta vegada el propi full de ruta del Govern exigirà actuacions definitives. I aquests pressupostos seran impugnats davant del Tribunal Constitucional i qualsevol integració del full de ruta independentista als mateixos suposarà la desobediència respecte les resolucions del Constitucional.
  • Novembre-desembre 2016: inici de la tramitació parlamentària de les lleis de desconnexió. Es preveu que Junts pel Sí i CUP entrin textos amb els punts essencials acordats de totes elles com a proposicions de llei, però el seu text definitiu requerirà un debat parlamentari a fons que centrarà el debat polític a Catalunya i Espanya ja que serà el moment en què coneixerem els detalls jurídics de la desconnexió. Evidentment, la desobediència respecte el Tribunal Constitucional creuarà definitivament el punt de no retorn. S’acabarà així la feina, en gran part, del Govern de portes endins per tal que sigui el Parlament qui agafi les regnes de la desconnexió amb la legitimitat de la majoria independentista.
  • Gener de 2017: inici del procés constituent popular. A les conclusions del procés constituent es preveu la participació de la ciutadania a través de la resposta d’unes preguntes consensuades en un Fòrum social constituent. La CUP va ser qui va proposar la constitució d’aquest Fòrum social que atorga el protagonisme a les entitats socials i redueix el paper de la ciutadania a un multireferèndum, però en les conclusions no es va acabar de concretar la participació de la ciutadania, que podria circumscriure’s al multireferèndum o a un procés participatiu més ampli de discussió i debat, com proposen ANC i Òmnium (englobades en la plataforma Reinicia). D’una forma o altra, aquesta participació s’ha de concretar i necessitarà probablement més de mig any abans de la ruptura amb l’Estat, quan la velocitat i transcendència dels esdeveniments no permetrà, probablement, un debat tranquil sobre com ha de ser aquell nou estat.
  • Juny de 2017: aprovació i entrada en vigor de les lleis de desconnexió. Pel que fa al calendari, interessa especialment l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica, que suposarà la ruptura amb l’ordenament jurídic espanyol i la “fi de la desobediència” i “l’inici de l’obediència únicament a la legalitat catalana”. És en aquest nou marc jurídic on la llei haurà de preveure les normes que regiran les eleccions constituents o la realització del RUI, de forma que ni un ni altre es tornin eleccions plebiscitàries o 9N.
  • Juliol de 2017: RUI i/o eleccions constituents. Un cop aprovada pel Parlament la desconnexió, aquesta haurà de ser ratificada per la ciutadania, i s’ha de concretar l’eina que ho permetrà. Però llavors la ruptura no només serà jurídica, sinó que gaudirà d’una legitimitat incontestable.

Si el President Puigdemont proposa quelcom similar a això o millor, no només anem bé de temps sinó que a més la ruptura serà realitat si la gent la referenda.

Això sí, serà l’any més convuls que haguem tingut fins ara. Desobediència, denúncies, inhabilitacions i possibles condemnes penals ens acompanyaran durant tot el camí. Però és inevitable que els qui tenen legitimitat però no tenen eines se les hagin d’inventar.