Oblidar l’oblit. A reveure avi.

[Col·laboració de la Berta Llorens Dichós]

Per tots aquells que l’hem estimat
i mai ho deixarem de fer.
Per la llibertat i la justícia.

La història fa de nosaltres el que som avui. Però no ens equivoquem, la història és un producte humà, un punt on conflueixen realitat i ficció: Mancada de pluralitat. Escrita per plomes sucades en sang d’innocents i empunyades per homes victoriosos, que s’han vist amb el poder d’escriure per tots nosaltres quatre línies plenes de supremacia, odi, prepotència i convicció. Aquesta és la nostra història. Pàgines i pàgines, agarrotades de paraules allunyades d’una realitat objectiva i a tocar d’una realitat magnificada.

Per desgràcia els humans som cecs i muts quan la por s’apodera dels nostres cossos i dominats per aquesta, defallim, i no ens veiem en cor de seguir tirant daus per fer avançar la fitxa; ens sotmetem. Els anys ens suavitzen, l’esperança no dura eternament quan tot el que toques, tot el que estimes, cau sota els teus passos. La por ens aterra, la por al que pugui passar, la por a que torni a passar, i és en aquest instant quan deixem de ser sobirans dels nostres cors, pensaments i cossos. I nus de tot allò que ens feia ser ens venem al millor postor. Perdem el control i hipnotitzats per l’anhel de la supervivència ens resignem a creure’ns la història dels victoriosos.

És per tot això, que jo, com a generació successiva em nego a rebre com herència d’aquesta; una parcel·la de 32.108 km² d’amnèsia col·lectiva. Em nego a resignar-me, em nego a baixar al cap i sotmetrem a la tirania de l’avui, hereva de la d’ahir. M’hi nego.

Només demano que si us plau, no ens creiem tota la història, siguem més vius que aquesta. Busquem-ne els perquè, els com i els qui. ¿O es que ningú se n’ha adonat que a dia d’avui els nostres llibres de història, són la prova de com la manipulació segueix vigent, de que no és una cosa del passat, que és una cosa del ara?. Potser el problema es troba en el fet que ningú mai realment ha volgut veure amb quina magnitud el Franquisme va i ha aniquilat tot indici de memòria dels vençuts. Perquè la dictadura i “la democràcia”, “postfranquista”, contràriament al seu discurs, no es va plantejar mai la seva reconciliació, sinó l’estricta separació entre vencedors i vençuts. Sempre hem sigut més partidaris de empassar-nos el discurs d’una Espanya nova, deslliurada d’un passat que ja no importa, una mentida maca de sentir i bonica de creure. Aquesta l’és, la manipulació de que jo parlo, present fins i tot en el nostre vocabulari amb la incorporació d’algunes expressions que no s’ajusten a la realitat històrica del passat. Així com es parla dels “bàndols” enfrontats a la Guerra Civil, oblidant que un d’aquests bàndols, era ni més ni menys, que el govern legítim, constitucional i democràtic de l’Estat Espanyol. Val la pena recordar l’alt preu que es va pagar per aquesta dura repressió: La mort de desenes de milers de víctimes, amb una doble condemna; la mort i l’oblit. Un oblit que encara és viu en els nostres dies i que encara els descendents d’aquests lluitem en va per la recuperació de la memòria dels nostres avantpassats.

Per aquest motiu, com a successora de la història dels meus avantpassats, em veig amb l’obligació d’oblidar; d’oblidar l’oblit. De fer caure les benes que ens cobrien els ulls i deixar d’emmudir les nostres veus. Permetre’ns que ens brollin les llàgrimes dels ulls, que ens bulli la sang, que els punys se’ns cloguin i avançar; avançar pels nostres, pels que vindran i per nosaltres mateixos. Per no seguir sent esclaus de la història, però tampoc ser-ho d’un futur que ignora el que l’ha fet ser amb totes les seves lletres. No ho vull. Cap guerra mai tindrà cap justificació possible.

Però ara l’és. És el moment per alçar el vol, sortir al carrer armats amb les paraules i cridar a ple pulmó, que mai més ens podran prendre la nostra llibertat i silenciar les nostres veus. Cridar a l’uníson, que som i serem un poble unit, que vol ser amo del seu futur i que no vol tornar a caure en l’error. Que vol recordar i que vol renéixer. Som i serem un poble unit, indestructible  i impassible davant les injustícies. Un poble que vol deslliurar-se de les urpes de l’àliga que ja fa anys que planeja bora una democràcia sobrada de munició i mancada de llibertats. Així que lluitem i així mateix aquesta ens farà lliures, si no ho fem ara, el pes dels anys ens sepultarà

Mai, tres lletres, més, tres lletres més; mai més.

Que mai més ens veiem trepitjats per botes llustrades de tots aquells que es veuen amb el poder d’esclafar la voluntat d’un poble sencer. Que obligui a centenars d’homes i dones a carregar amb fusells, a plantar-se en camp de batalla per exigir el que els hi és legítim: La llibertat.

Que tots aquells que s’alçaren hipnotitzats per la demagògia apropiant-se de la voluntat del poble, se’n adonin del dolor que van provocar, del mal que van fer, dels valors que van destruir. La política de la destrucció contra la política de la construcció. Tots guiats per la praxis per excel·lència dels líders corruptes per aconseguir amansir les masses; la demagògia. Boques com claveguerams, que escupen paraules brutes que esquitxen multituds. La voluntat d’un poble resideix en aquest, no en aquell que alça més la veu. Tot poble té dret a manifestar-se a través de les urnes, democràticament i que aquesta no es vegi ignorada, menyspreada, invalidada per aquells que temen un resultat esfereïdor i que aquest canviï la trajectòria d’una nació, que poc a poc s’allunya del meu poble. Tots aquells líders que s’alcen d’entre la multitud empunyant una arma contra els que donen veu al poble, no són més que escòria, difamadora i corrupta sota la falsa aparença d’una democràcia que poc s’apropa als valors que aquesta representa.

17 de juliol del 1936, l’aixecament feixista contra la voluntat del poble espanyol, una altra taca de sang a la història d’Espanya. Milers de vides arrabassades, famílies destrossades i infàncies aniquilades. Espanya terra de trinxeres i desolació.

M’és veritablement impossible d’imaginar què pot arribar a passar pel cap d’una persona que veu com l’ombra de la mort l’envesteix, com van caient els companys davant dels seus ulls en ple combat. Caure, quedar-te estès a terra i llavors d’entre els xiulets esfereïdors de les bales sentir la rialla de la teva dona i els plors del teu fill, i que aquests siguin les notes harmonioses del teu himne, el que et faci alçar i seguir lluitant. Lluitant per tots aquells que donaries la vida per veure’ls créixer en una terra lliure, perquè abans mort que viure eternament de dol.

El meu avi  patern va néixer un 8 d’abril del 1938 a Vilanova i la Geltrú, lluny del seu pare per la maleïda guerra. D’ell només va conèixer el tacte raspós de les seves mans i la seva veu, gràcies a un dels pocs permisos que va obtenir per tornar a casa i pogué conèixer el seu fill recent nat. Pocs mesos després, l’11 de novembre del 1938, va ser assassinat per l’enemic a la Batalla del Segre. L’exercit republicà va perdre només un soldat, però la família Llorens Chércoles va perdre molt més: un marit i un pare.

La carta de defunció aviat va arribar a casa i amb ella algun dels seus objectes personals, la cartera, on dins plegat de forma meticulosa hi duia la fotografia dels dos sers que més havia estimat en aquesta vida i pels qui estava disposat i hi va donar la seva vida; la seva dona i el seu fill, el meu avi. Del seu cos sense vida mai se’n va saber res, l’ombra del Franquisme va cobrir amb anys i anys de silenci i de por, d’un dol permanent; perquè no només s’havien perdut les vides de milers d’homes sinó que amb ells també s’havien consumit els ideals i valors democràtics i republicans. La llibertat havia passat d’esdevenir una realitat a ser una gran utopia, un esmorteït mormoleig fruit d’un passat llunyà.

El meu avi va morir el 17 de maig del 2018, amb 80 anys després de lluitar amb els ulls embenats, sense saber contra què batallava. No hi va ser a temps. A temps de saber on descansaven les restes del seu pare, i em dol. El meu avi va voler ser enterrat amb l’únic record que li va deixar la guerra del seu pare, la fotografia que duia dins la cartera. La fotografia que duia sempre amb ell i que anava ensenyant per tota la trinxera, orgullós dels seus, de saber que a casa l’esperaven i el volien viu, lliure i feliç. Per fi els tres descansaven junts a la butxaca esquerra de l’americana del meu avi, a prop del cor, junts, per fi.

Em reconforta pensar que potser les noves generacions encara hi som a temps. A temps de fer justícia d’aquells que, com el meu avi, han abandonat el combat. Jo no abandonaré la lluita, encara en peu, a peu de canó. Si es pensen que el temps ho cura tot i l’oblit ens farà més dòcils, van ben errats. Vull saber, entendre i aprendre, perquè si una cosa he après amb els meus 19 anys és que oblidar a vegades comporta tornar a caure en l’error. Oblidar no és sempre la solució, a llarg termini us puc assegurar que no. La ferida encara ens cou i tot el que cou acabarà per curar-se.

I així l’última fulla de la figuera caurà i amb aquesta te n’aniràs. Lluny, molt lluny, amb els que t’esperen i abraçaràs al teu pare i li faràs un petó a la mare. Has sigut mortal a la terra però immortal als nostres cors i en el nostre pensar. Eternament viu dins les persones que has estimat i t’han estimat. Arreveure avi. Seguirem lluitant per tu.

Salut!

T’estimo i t’estimem.

 

 Berta Llorens Dichós. Setembre del 2018

 

La fotografia de portada: “Fotografia dedicada per la meva besàvia; “A Emilio Llorens en prueba de cariño de su esposa e hijo”, que duia el meu besavi a la seva cartera. Va arribar a mans de la meva besàvia paterna, Florencia Chércoles Bernardo el 1938 com a úniques pertinences del seu marit mort al Front del Segre, el 11 de novembre del 1938,  lluitant al Bàndol Republicà. A la foto s’aprecia la meva besàvia amb el seu fill, Emili Llorens Chércoles (el meu avi patern). Aquesta és la fotografia amb la que va voler ser enterrat el meu avi el 19 de maig del 2018.

Part de darrera de la fotografia amb dedicatòria del meu besavi: “La foto amb el meu fill i la meva estimada muller. En record del naixement del meu fill en el dia 8 d’abril del 1938 a les 6.30h del matí. El seu pare que és Emili Llorens. En campanya a 20-05-38. Front del ETS -Ejercito de Tierra- sector Vallfogona”.

Scan0005

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s