6 punts per a l’acord i el programa republicà

Els grups independentistes del Parlament de Catalunya segueixen sense ser capaços d’acordar un programa polític que pugui fer possible la implementació de la República declarada el 27 d’octubre.

Capítol a part mereixerien les actituds de tots tres grups i els múltiples partits que els integren, tenint en compte l’incompliment del programa republicà de les candidatures amb les quals es presentaven.

Però el que no és comprensible és que a hores d’ara l’independentisme no tingui programa. Les úniques coses que s’han pogut pactar són la voluntat de fer polítiques socials, de no mantenir l’estratègia de la llei a la llei i, per tant, obviar el Parlament i el Govern per tal de crear una institucionalitat republicana a l’exili, però sense objectius concrets ni tasca a desenvolupar.

No per això no sorgeixen propostes. I moltes no s’estan escoltant perquè no sorgeixen de partits ni de les profunditats de la desestratègia partidista. I aquestes propostes es poden concretar en diferents eixos i accions concretes:

  • Buidar les competències i el pressupost de la Generalitat cap als ajuntaments de Catalunya.

Per reduir l’amenaça d’un nou 155 i evitar els efectes del 135 (intervenció financera) el millor que poden fer la Generalitat i el Parlament és transferir competències als ajuntaments amb el corresponent increment de les transferències pressupostàries.

L’1-O va demostrar que és des de baix, amb una coordinació política comuna, des d’on es pot fer república: controlar el territori, oferir serveis i escapar del control estatal. Cal convocar, en conseqüència, l’Assemblea de càrrecs electes.

És evident que per aquest camí són essencials les eleccions municipals del 2019, però fins i tot allà on es governa amb PSC o comuns hi ha pactes republicans en contingut.

  • L’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República han de coordinar l’estratègia política a nivell nacional

Els òrgans de representativitat de la sobirania catalana (Parlament, Govern, Assemblea de càrrecs electes i municipis) han d’actuar sota les directrius de l’Assemblea de representants de la República i el Consell de la República.

Per a constituir aquests òrgans republicans, que haurien d’anar més enllà de la simple internacionalització de l’Espai Lliure de Brussel·les, cal ampliar mires i començar a redefinir la identitat nacional catalana, recuperant-la.

En aquest sentit, cal aconseguir representació dels Països Catalans al complet i de l’Aran. Som molt més que els partits independentistes amb representativitat al Parlament de Catalunya, i més que dues organitzacions independentistes transversals. O ens creiem la nostra pròpia definició o actuarem sempre com a víctimes d’un complot estatal.

  • Fer un procés constituent participatiu i des del Parlament

Fer un procés constituent no es defineix per proclamar-ho als 4 vents sinó per la capacitat de dur a terme un debat que defineixi un territori com a estat de forma efectiva.

Catalunya té eines aprovades legalment per poder debatre: els processos participatius previstos a la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana.

Si pretenem fer un procés participatiu constituent, amb tot el seu contingut, podem posar-li el nom i que sigui anul·lat o podem fer-ho pels temes que s’hi tracten. I la llei permet fer debats sectorials que podrien ser perfectament constituents: “els processos de participació ciutadana es poden convocar amb relació a qualsevol proposta, actuació o decisió en l’aplicació de la qual pugui ésser rellevant d’informar, debatre o conèixer l’opinió ciutadana mitjançat la col·laboració i la interacció entre la ciutadania i les institucions públiques”.

Aquesta llei preveu a més que els processos participatius comptin amb els recursos necessaris pel debat, i fins i tot permet que sigui la ciutadania qui proposi processos participatius concrets, que seria el moment on forçar determinats temes.

Amb aquesta mateixa lògica, el Parlament i les seves comissions (sanitat, cultura, educació…) poden ser el fòrum de debat institucional de totes les iniciatives i propostes sorgides des de l’àmbit acadèmic, polític, professional i ciutadà.

Podem debatre i només cal que ens hi posem.

  • Les aliances internacionals també passen per trobar els nostres iguals

Si en el seu moment vaig exposar com el procés català podia suposar un avenç per la democràcia contemporània, encara amb més raó pot ser el camí a seguir per part d’altres nacions sense estat amb les quals s’ha de començar a treballar.

Igual que la nostra definició nacional passa per incorporar tots els seus membres més enllà del principat, la nostra definició com a col·lectiu i el nostre futur passa per treballar amb els nostres iguals. Això s’està fent evident després del 27-O. El suport i la feina internacional no està venint del treball amb estats (feina post27-S), sinó de les comunitats nacionals que ens acullen i escolten.

Hem de treballar en una comunitat europea política que es basi en les nacions.

  • Crear un banc nacional català

Dintre de les possibles limitacions competencials que això podria tenir, cal entendre que el que defineix econòmicament un Estat no és només poder aconseguir inversió estrangera i gestionar l’hipotètic pagament d’impostos a l’agència tributària pròpia (suposada estratègia post27S), sinó també la capacitat de fer una política monetària pròpia.

Amb això no proposo sortir de la UE ni de l’euro, sinó aprofitar les eines amb les quals s’està treballant arreu del món per aconseguir una economia local funcional que surti del mercat de divises. Si les ciutats poden tenir monedes locals o si la criptomoneda no està prohibida, què impedeix fer política econòmica autònoma a Catalunya?

Volem finançar polítiques socials i la ruptura? Podria ser el camí.

  • La ciutadania catalana pot tenir un reconeixement a nivell de drets d’estrangeria

És arriscat a nivell competencial, però es pot desenvolupar nous tipus de reconeixement administratiu de la ciutadania catalana que permeti que tota persona que visqui a Catalunya en qualsevol condició i que vulgui pugui accedir a tots els drets.

Hi ha drets que no podem regular (participació política, per exemple), però hem d’aprofitar qualsevol tipus de marge per a reconèixer qualsevol ciutadà. Si no poden votar, reduïm la importància del vot i incrementem la importància de la participació ciutadana.

Cal treballar en fer efectius els drets que ja existeixen perquè tothom, sense exclusió, els gaudeixi.

 

Aquests són 6 eixos amb propostes més o menys concretes que podrien fer creïble la doble institucionalitat i podrien apropar el pacte entre independentistes.

Volem Govern, però per a fer què? Volem República, però com?

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s