Els meus pares i jo

Vaig néixer en el si d’una família espanyola, tant culturalment com lingüística. La mare, catalana de primera generació, filla de manxecs, no va tastar gairebé el català a l’escola i va aprendre sobretot de forma autodidacta i per ensenyar els meus germans i a mi a dominar-lo el màxim possible. El pare, andalús i arribat amb tres anys amb una convivència intermitent aquí a Catalunya durant anys, encara ara no s’ha sentit mai necessitat de parlar català tot i haver-ne estudiat alguns cursos i poder llegir i escoltar qualsevol tipus de registre d’aquest, des del més culte fins al de carrer.

Tots dos ens han educat en castellà a casa. He crescut parlant-lo amb ells, amb els meus germans, amb els meus tiets i avis, perquè tant per ells com per mi és l’idioma amb el qual hem après, hem ensenyat, ens hem estimat i ens hem fet créixer. El català a casa era quelcom reservat als deures, als llibres, a la televisió o a les persones que venien de fora.

En cap moment se m’ha fet proselitisme de la cultura espanyola diferenciant-la de la catalana. No hi ha hagut mai a casa una discussió comparativa sobre cap cultura. Se m’ha ensenyat a valorar escriptors i pensadors catalans, periodistes i polítics, pel simple fet de tenir, precisament, un valor, independentment de la seva nacionalitat o de l’idioma del seu pensament. La meva cultura catalana, a casa, es limitava a allà on arribessin els meus pares en la seva coneixença de les històries i tradicions catalanes, sense judicis de valor ni barreres més enllà del seu aprenentatge.

De fet, es van preocupar durant tot el meu creixement infantil i adolescent de portar-me a escoles que més enllà del seu valor pedagògic fossin eminentment catalanes. I és així com des de ben petit vaig naturalitzar sense cap tipus de problema que a casa parlava castellà i a l’escola em comunicava en català. I va ser fora de casa on aprenia més del passat de Catalunya, on participava de tradicions catalanes, i on fomentaven encara més la lectura en català, que va començar a predominar des de ben petit.

Però si vaig ser capaç de viure de forma tan natural aquest aprenentatge bilingüe va ser gràcies al fet que els meus pares sempre m’han ensenyat els perills del nacionalisme, de tots ells. A casa mai se m’ha imposat un sentiment nacional ni patriòtic, i de fet se m’ha ensenyat que les banderes nacionals són draps que mai s’han de posar d’excusa de cap raó política. Educat per uns pares que, si poguessin serien apàtrides, jo sempre he vist les banderes i els nacionalismes des de darrere de la barrera, com qui sent por de les bajanades que els qui les porten puguin dur a terme.

El més important, de fet, és que aquest aprenentatge, basat en el coneixement i el valor no nacionalista de les coses, ha estat bidireccional. Jo he ensenyat història, política i dret català a casa en la mesura en què la coneixia a l’escola i pels meus interessos, anant més enllà del que ells van poder aprendre. Ells, que sempre han renegat de l’educació que van rebre, per inútil, curta de mires, feixista en la imposició i en el contingut, també han lamentat no haver après més sobre el català i Catalunya. Ells, sempre s’han pres l’educació dels seus fills com una forma d’aprendre.

I és en l’aprenentatge dels últims anys on hem trobat grans debats sobre el que estava passant a Catalunya des del 2010. Jo, antinacionalista, coneixedor progressiu de les particularitats històriques, socials i polítiques catalanes, anava descobrint a poc a poc que l’anhel independentista concordava amb els valors ètics ensenyats a casa i a l’escola. Jo, des de la distància més allunyada possible dels qui preponderaven l’odi i onejaven banderes, vaig apropar-me als ideòlegs del dret a decidir i del dret a l’autodeterminació de Catalunya, mentre alhora em veia cada cop més gustosament rodejat d’una gent que fa poble sobretot quan defensa la democràcia i la justícia.

No he dut cap estelada en aquest temps, per molt que m’he implicat en el procés de múltiples formes. I m’agrada que així sigui. M’agrada poder dir que sóc independentista sense valorar més la senyera que la bandera republicana (que bé valoro més que l’actual). Però començo a tenir molt clar que, amb totes les conseqüències, el dia que faci falta, que serà un dia alegre, sortiré al carrer amb una estelada per celebrar que la reivindicació s’ha fet estat pel seu significat i no pels seus colors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s